dimecres, 14 de juny de 2017

INVITACIÓ A LA LECTURA


Xavier Lloveras, El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 8 de juny del 2017.


Tot i el cofoisme que envaeix Catalunya després de cada Sant Jordi, xalant pels rècords de vendes i de gernació als carrers, el país culte que va proclamar el president Puigdemont el 23 d’abril en el seu missatge institucional no deixa de ser un miratge pompós. Fa l’efecte que estem més pendents de vendre llibres, de la mena que siguin –i n’hi ha que fan caure la cara de vergonya–, que no pas de crear un tou de lectors. Lectors constants, no d’un dia a l’any, lectors exigents –que no vol dir per força saberuts ni pedants–, lectors que gaudeixin dels llibres pel que diuen i per com ho diuen, no pas per qui el firma, per més popular que sigui.

En un país amb una cultura assentada i estesa, que no és ben bé el que som, un volum com El mirall de llibres no hauria de ser publicat per una editorial de l’Administració –i cal aplaudir la Diputació de Girona per haver assumit l’empresa– i seria notícia destacada pel que és: una encesa, apassionant i divertida invitació a la lectura i, alhora, les excel·lents memòries literàries d’un lector privilegiat, un dels millors que tenim. Perquè Xavier Lloveras (la Bisbal de l’Empordà, 1960) coneix els llibres tant físicament (ha fet de llibreter, d’editor i de corrector) com intel·lectualment: lletraferit absolut, lector constant, assaonat i intel·ligent, ha tocat tecles diverses de l’escriptura com la poesia, les traduccions i, en especial i amb continuïtat, la crítica, gènere que recull aquest volum.

Amb aquests antecedents, no és cap sorpresa que El mirall dels llibres –títol que remet de manera indissimulada a la llibreria de vell que regenta Lloveras des de fa vint-i-dos anys, Llibres del Mirall– ofereixi molt més que una simple recopilació de ressenyes publicades en diaris i revistes des de la fi dels anys vuitanta. I és molt més que això no només perquè incorpora també textos més llargs (petites monografies i estudis –alguns inèdits–), sinó perquè, al capdavall, aquest conjunt d’escrits dispersos assoleix una coherència admirable. Ho subratlla el criteri que han seguit els editors eliminant les dates de publicació i ordenant els textos alfabèticament segons els autors tractats per Lloveras. D’aquesta manera, i amb l’estratègica ubicació d’algunes entrades genèriques –des de la que enceta el llibre (“Autobiografies”) a les que es refereixen a la biografia, el cànon literari, la novel·la històrica o la traducció–, es perceben molt bé les constants de la visió que Lloveras té de la literatura, tant des del punt de vista teòric com pràctic. El mirall dels llibres apareix així com la farga d’un escriptor, un estimulant i interessantíssim aplec de materials i reflexions, amb un ferm estil personal, àgil i sovint irònic.

Amant incondicional de la literatura, Lloveras no la sacralitza, com no sacralitza els autors que li agraden, ni la tradició, per més que la valora com una referència inesquivable. Per això hi ha escriptors recurrents en el volum que no formen part dels indiscutibles, sinó dels discutits o menystinguts, però que Lloveras aprecia –i ho raona– pel seu esforç innovador, per la capacitat d’obrir camins i per arriscar-se a sacsejar l’ensopiment de la repetició. És el cas de Houellebecq, de Blai Bonet, de César Vallejo o del seu amic Albert Roig. Per això mateix elogia també l’inclassificable Jordi Sarsanedas, reenfoca l’obra de Foix, acostant-la a l’heteronímia de Pessoa i discutint-ne l’etiqueta canònica de surrealista, o reivindica Dalí, que no és “un gran escriptor, sinó un escriptor originalíssim, intel·ligent i amb unes qualitats que falten a molts presumptes escriptors: li fan basarda els tòpics, té una traça única per trobar les imatges adequades i una capacitat imaginativa il·limitada”.

Lloveras incita el lector a espolsar-se la mandra i, pel que fa a la nostra tradició recent, valora el sentit de la llengua. Per això, critica a Riba –un dels seus escriptors preferits– l’enravenada prosa de les traduccions però en lloa, en canvi, la naturalitat de la de l’epistolari. I per la mateixa raó blasma algunes traduccions d’autors com Céline o Graham Greene i n’elogia d’altres de Ted Hughes, Pennac, Pérec o Gide.

En definitiva, El mirall dels llibres és una de les lectures més enriquidores publicades recentment, una nova fita del nostre panorama crític, i només n’hem de lamentar una certa descurança tipogràfica i en la correcció d’errates.