dilluns, 19 de desembre de 2016

INTRIGA HISTÒRICA




Carlo M. Cipolla, Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? Traducció de M. Josep Cuenca. Publicacions de la Universitat de València, 2008.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 25 de juny del 2009.


Una intriga anunciada al títol, amb uns quants personatges vívids i memorables, que xoquen per la manera com afrontar l’epidèmia de pesta a un poblet misèrrim a prop de Florència, l’any 1630: el pare Dragoni, el capellà que ha de gestionar la crisi, “honest, indefens, eficient, però certament no el campió de la humilitat”, “una persona que es feia respectar però no es feia estimar”; davant d’ell, un altre religiós, Bontadi, rector de la parròquia de Monte Lupo, un agitador pur, “de caràcter més aviat sanguini i agressiu”, un demagog que sap instrumentalitzar la massa; Della Stuffa, un alcalde tou, vençut per les circumstàncies; el cirurgià Coveri, enviat per les autoritats sanitàries florentines per ajudar Dragoni, un funcionari “valent, conscienciós i precís, i clarament procliu a l’anàlisi quantitativa dels fets”, home “dur, caparrut, polèmic, fàcilment ofensiu”; i uns quants sospitosos com Pandolfo di Tommasi Giorgi, el tafaner que treu el nas quan no toca, el fuster Mazzuoli, bregós de mena, que s’acusa quan es vol defensar, i el forner Giunti, un “energumen”, “sempre a primera línia quan s’havien d’organitzar festes i reunions del poble”.

       Com es titula aquesta novel·la històrica? Quants exemplars va vendre per Sant Jordi? Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? no és cap novel·la, sinó un assaig d’un dels historiadors europeus més eminents del segle XX, l’italià Carlo M. Cipolla (1922-2000), que va manejar la nombrosa i detallada documentació de l’epidèmia per fer reviure l’episodi amb minuciositat. Els personatges s’expressen sovint en documents escrits per ells mateixos o en declaracions recollides en tribunals i seus administratives. Cipolla, doncs, ha d’imaginar poc, però el seu relat, viu, àgil i engrescador des del títol, revela un escriptor murri i intel·ligent que no es pren llicències perquè no pot contradir els documents, i que distreu i captiva com el millor novel·lista mentre planteja una qüestió històrica de gran transcendència política i filosòfica: la lluita del saber científic i empíric, encara en beceroles però obrint-se pas ja al segle XVII, contra l’obscurantisme i la manipulació religiosa. Una lluita no tan pretèrita ni obsoleta quan sentim les bajanades del creacionisme nord-americà o determinats judicis de la jerarquia eclesiàstica espanyola i vaticana.

       El relat de Cipolla mostra com l’experimentalisme comença a impregnar les formes de la vida i com, paradoxalment, l’acció dels “cientifistes”, els que lluitaven contra l’epidèmia amb raons higièniques i de salut pública, no estava ben fonamentada en aquest cas concret: la processó organitzada per Bontadi a Monte Lupo per reclamar un miracle que acabés amb la pesta no va fer-ne créixer el nombre d’infectats. La conclusió de Cipolla il·lustra sobre el difícil paper de la veritat en els afers públics: “els funcionaris sanitaris s’equivocaven fins i tot estant sobre el camí correcte, mentre que el capellà Antonio Bontadi tenia raó fins i tot trobant-se en el camí equivocat”. Perquè, efectivament, la fi de l’epidèmia no va ser cap miracle.

       En definitiva, un assaig breu i entretingut, literatura de qualitat, ple de matisos (l’oposició a les quarantenes no era només obscurantisme religiós: aquells pobres de solemnitat necessitaven sortir al carrer a guanyar quatre rals), que és un encert publicar, en una traducció correcta i eficaç, encara que no sigui una novetat (l’edició italiana és de 1977).

dijous, 15 de desembre de 2016

UN DEBUT CONTUNDENT




Natalia Ginzburg, El camí que porta a ciutat. Traducció d’Alba Dedeu. Edicions de la Ela Geminada, 2016.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 de desembre del 2016.


A Pizzoli, un remot poblet dels Abruços, molt a prop de L’Aquila, tristament cèlebre pel terratrèmol del 2009, hi va viure Natalia Ginzburg (1916-1991) entre 1940 i 1943. La militància antifeixista d’ella i el seu marit, Leone, els hi va portar desterrats. El matrimoni, amb dos fills petits, hi va tenir allà una tercera filla. La tardor de 1944, Ginzburg va publicar un article, que més endavant va encapçalar el recull Les petites virtuts (1962), en què afirmava que “aquella va ser la millor època de la meva vida, i només ara que ha passat per sempre, només ara, ho sé”. Probablement es trobava encara sota l’impacte de la mort de Leone, pocs mesos abans, a causa de les tortures a què el van sotmetre els nazis a Roma.

            Però a El camí que porta a ciutat, la novel·la que va començar a escriure a Pizzoli el 1941 i que es va publicar l’any següent, no hi trobem cap felicitat familiar ni sentimental, tot i estar ambientada a Pizzoli. Aquest debut editorial de Ginzbug, fins aleshores autora només d’alguns relats breus, és una obra aspra i eixuta, gairebé existencialista per la duresa amb què es tracten els personatges i les relacions que estableixen entre ells. El final de l’adolescència de Delia, la jove narradora, està marcat pel contrast entre poble i ciutat, entre llibertat i opressió, entre amors callats i relacions interessades. Les il·lusions, en el context de la Itàlia feixista i rural, són de poca volada, i el pes del convencionalisme i la comoditat quotidiana s’imposa sobre gairebé tot i tothom.

            El relat de Ginzburg, concís, gens sinuós, és d’una contundència aclaparadora. Delia no està per gaire romanços, tot i que no sap ben bé cap on va. Vol i dol, com gairebé tots els personatges, i la seva veu narrativa està molt ben trobada. La família, els amics i els amants que giren entorn d’ella són retratats amb pinzellades escasses i precises, i la traducció d’Alba Dedeu ens ho reporta sense entrebancs. La novel·la es llegeix en un sospir i, en acabat, fa l’enganyós efecte que se’ns ha explicat de pressa una bona història que potser hauria donat per un tom més gruixut. Però, de fet, la deixa amarga que queda a la memòria del lector convida a tornar enrere, a rellegir o recordar pàgines i detalls que potser han passat desapercebuts.

            A pesar que els escriptors no solen ser els més indicats per parlar de la seva pròpia obra, val la pena tenir en compte el que declara Ginzburg al prefaci del volum en què, el 1964, va reunir aquesta i les quatre novel·les breus següents: “Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada”. I justament és això el que va aconseguir, així com reflectir els “vincles d’amor i d’odi que em lligaven a aquell poble”, un sentiment contradictori que només va descobrir en haver enllestit la novel·la. Camí de la ciutat, o, tornant-ne, camí del poble, Ginzburg ens hi parla, sense edulcoracions i també sense tremendismes, de com una noia entra en l’edat adulta en una societat tradicional sotmesa a un règim polític autoritari. La distància que estableix amb tots els personatges dificulta l’empatia total amb cap d’ells, i alhora ajuda a entendre’ls en la seva complexitat i amb les seves contradiccions. No és un mèrit escàs, i menys per una primera novel·la.

       Hem de celebrar que aquest llibre tan pulcrament editat enceti la publicació per Edicions de la Ela Geminada del cicle complet dels Cinque romanzi brevi, oportuna reivindicació d’una escriptora que ha anat guanyant prestigi amb el pas del temps.