dimecres, 27 de gener de 2016

LLIÇONS DE VIDA


Panait Istrati, Els meus començaments. Traducció d’Anna Casassas. Editorial Minúscula, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 18 de novembre del 2015.


Tot bon traductor –com tot bon escriptor, d’altra banda– és, abans que res, un lector. Un lector àvid i curiós. Anna Casassas, una de les nostres traductores més reconegudes i prestigioses, explica que va descobrir el romanès Panait Istrati (1884-1935) en una vella traducció catalana que corria per la biblioteca familiar. Captivada, en va llegir altres obres en francès i no ha parat fins que ha convençut l’editora de Minúscula, Valeria Bergalli –sempre atenta a la bona literatura poc coneguda i que enguany celebra tres lustres del seu esplèndid projecte editorial– per publicar-hi la traducció d’Els meus començaments, un text autobiogràfic d’Istrati escrit en francès el 1927 i que Casassas serveix amb encert, gràcies a una prosa viva i fluïda.

Home de vida atzarosa, Istrati evoca aquí, a l’altura dels quaranta anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Primer, l’entrada, amb a penes dotze o tretze anys, en el servei d’una taverna regentada per un grec a la seva Braila nativa. És una història brutal, la cancel·lació abrupta de la infantesa amb un treball que passa a ocupar totalment la vida del noi, orfe de pare i fill d’una modesta bugadera. Acabada l’escolarització obligatòria i sense recursos per seguir estudiant, tot i les bones capacitats que li reconeix un mestre sensible, busca treball a la taverna atret tant per l’ambient del barri portuari, a la riba del Danubi, com per les ganes d’aprendre grec, la llengua del seu difunt pare. El que hi troba, però, és una feina duríssima: “Dinou hores al dia, de fatics, d’encàrrecs, o d’estar dret (de les sis del matí a la una de la matinada)”, vivint-hi i dormint-hi –ben poc– tots els dies de l’any excepte “un dia de festa per Pasqua i un altre per Nadal”. L’infant no veu truncada només la vida familiar, sinó també l’anhelat i bulliciós batec del carrer, del qual el separa una “infranquejable muralla xinesa”, enclaustrat setmana rere setmana a la taverna, treballant com un bastaix i sotmès a un tirànic caixer que no vol que cap empleat li pugui fer ombra. Es tracta, en definitiva, de la iniciació d’Istrati en la poc amable vida dels adults, descrita poderosament, amb una incondicional simpatia del narrador per l’infant que va ser, en qui veu una figura de tots els infants, contemplats amb esperit rousseaunià. Però el noi sobreviu i surt, en part, guanyador del repte. Gràcies a un home bondadós, l’inoblidable capità Mavromati, i gràcies al diccionari de romanès que li regala i que li obre un  món.

La segona part mostra Istrati deu anys després, al principi de la vintena, decidit a emigrar a França fent-se polissó. L’experiència de la taverna de Braila, el valor de la fidelitat a qui l’ha tractat amb respecte, han enfortit el jove que ara va darrere la il·lusió d’una vida millor en un altre país. Llegit ara, en plena crisi dels refugiats que veiem cada dia caminant per les carreteres de mitja Europa o llançant-se a les aigües del Mediterrani, aquest capítol resulta dolorosament viu i actual. L’epopeia d’Istrati, que l’acaba portant ben lluny del destí somiat, és plena de misèria, però el relat, vigorós i desimbolt, sembla contagiar-se de l’esperit de Charlot, a qui dedica el capítol, “aquesta pel·lícula de la meva vida”. Així, les pàgines que transcorren a Nàpols són un prodigi narratiu, plenes d’humor i alhora de desesperació, i, com les anteriors, es fan molt curtes i deixen amb ganes de llegir més llibres d’Istrati.

dijous, 21 de gener de 2016

LES VACANCES DE MONSIEUR FOIX


J.V. Foix-Albert Manent, Correspondència (1952-1985). Edició de Margarida Trias. Quaderns Crema, 2015.
Versió ampliada de la ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.


Pere Gimferrer va saludar Cròniques de l’ultrason (1985), l’últim llibre de J.V. Foix (1893-1987), dient que cada novetat del poeta de Sarrià era, per definició, un esdeveniment literari. La rotunditat de l’afirmació se sosté en la profunda coherència i el caràcter compacte del conjunt de l’obra foixiana, pastada i pouada en la rica avantguarda del principi del segle XX però que, de fet, en la seva majoria, no va començar a ser coneguda fins la postguerra, en la successió d’una dotzena de títols que, iniciats amb l’esclat dels sonets perfectes de Sol, i de dol (1947), ocupen un lloc de privilegi en la poesia catalana.

El volum de correspondència que ara s’edita comença precisament quan un Foix ja en la seixantena fa amistat amb el fill d’un company de generació, el també poeta Marià Manent. Albert Manent té aleshores vint-i-un anys i ja és el lletraferit inquiet i activista que serà tota la vida. Admirador d’un Foix que tres anys abans ha publicat Les irreals omegues, un poemari impressionant, decisiu en l’establiment del seu singular mestratge, Manent comença a tractar amb reverència i un punt de pedanteria el poeta, que l’acull cordialment, però, amb la confiança dels anys, Manent s’atrevirà a retreure-li un “rebentisme còsmic”, fent-se ressò d’algunes crítiques a l’actitud isolada i deliberadament marginal de Foix.

El gruix de les cartes publicades correspon sobretot als anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta. Hi dominen les de Foix i, de manera assenyalada, les escrites a l’estiu durant les vacances al Port de la Selva, lloc essencial en la configuració del seu imaginari poètic. Trobem així, d’una banda, el report, fidel i irònic, d’una Costa Brava plena d’estiuejants: “Tot de francesos més aviat casolans i d’angleses velles. I qualque madrileny estantís”. El turisme creix, cada cop hi ha més cotxes i més gent de moltes nacionalitats, i el 1959 els francesos són ja “més de la meitat del cens de la vila”. Als anys seixanta, Foix percep la degradació d’un país en venda i que s’acomoda al guany fàcil: l’ofici de pescador es va perdent quan pots viure dels lloguers dels estiuejants i els estrangers “ho compren tot, amb follia” i construeixen arreu. Però el to general és més aviat festiu, i comenta murri les sortides i els balls dels joves “amb noies empantalonades i francament arrambadisses”. Ja en la vuitantena, celebra la visió, durant un passeig costaner, de “tres noies alemanyes, a pèl i sense vel”.
    
          Però, d’altra banda, aquest llibre resulta valuós sobretot perquè ajuda a conèixer millor el pensament i l’obra de Foix en el context de la Catalunya de postguerra. Sovint les cartes són veritables exercicis d’estil: n’hi ha una escrita en el dialecte local, i n’hi ha set en vers, on, com indica amb encert Manent, “hi ha el líric, el satíric i l’observador”. La facilitat versificadora de Foix és extraordinària: explica que ha escrit a raig un poema de 73 versos i que no li costa gens inventar-ne. La relació amb l’entorn literari i resistent queda ben dibuixada: admira sense concessions Carles Riba i sent amb dolor el buit de la seva mort prematura; valora menys Sagarra, que troba important però no com Carner o Riba, i l’envia “al purgatori amb En Xènius!”; li fan una mica d’angúnia els “pairalistes ben intencionats”, aquest “felibrisme” folklòric que es reuneix cada any al concurs parroquial de poesia de Cantonigròs; no acaba de veure clar la tendència de Serra d’Or a obrir-se cap a punts de vista marxistes; i s’encén amb un insolent Joan Triadú, a qui omple d’adjectius poc amables (de “cantonigrossenc” a “bocaestret”) perquè el tracta de vella glòria ofesa quan ell viu ben content amb el reconeixement no majoritari però de qualitat que rep la seva obra.

        El llibre reforça el perfil que ja coneixem de Foix, amic del classicisme i de la modernitat, com es desprèn de les seves lectures: “Obro el darrer Camús o el renaixent Petrarca”. Llegeix també novetats policíaques de la Gallimard i escolta música francesa de jazz, mentre, atent al paisatge capriciós, “cerco rocs abstrets i rels figuratives”. Es queixa que les visites el distreuen, però no dubta a convidar insistentment Manent a visitar-lo al Port de la selva i que l’acompanyin uns joves Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. Sens dubte, les vacances de Foix convertien el Port de la Selva en un cau literari de primer ordre.