divendres, 18 de setembre del 2015

HISTÒRIA, MITES I PREJUDICIS



Som un país singular. Realment allò del fet diferencial no és cap disbarat. Tenim un club de futbol molt bo de vegades boníssim i tot que és "més que un club". I devem tenir el rècord mundial de literatura de, sobre i per la nostra llengua. Un rècord que ara, probablement, quedarà superat per l'allau de llibres que s'han publicat, es publiquen i es publicaran de, sobre, a favor i en contra del "procés sobiranista", l'eufemisme que ha quallat perquè els més porucs no parlin obertament d'independència perquè si, al final, es piquen els dits, sempre puguin al·legar allò de "Escolti, que jo quan deia una cosa, no volia dir aquella altra".

          De literatura processal n'està sortint, és clar, de bona, de dolenta, de dolentíssima, i també molta, segurament, d'inútil i trivial. No deixa de sorprendre que, fins i tot quan qui la firma és algú amb formació, que no vol sotmetre's a l'adotzenament ni a la meselleria de cap bàndol, alguns arguments resultin tan elementals i puerils que fan més aviat angúnia. Ja sé que el que es diu en una entrevista no té el mateix valor que el que es desplega, enraonadament, al llarg de les pàgines d'un assaig, però m'ha caigut l'ànima als peus quan algú que és doctor en història i professor a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París ha incorregut, tot promocionant una divulgativa Història mínima de Catalunya, en la mateixa simplificació anacrònica i descontextualitzada que va cometre l'any passat Jordi Llovet que, com tothom, té les seves limitacions, però no és un cafre indocumentat quan va escriure la bestiesa següent:

El dia de l'enterrament de Castellet, el president Mas va declarar a la televisió que es podia estar orgullós de pertànyer a un país que havia donat un home com Castellet. Ara cal que ens preguntem, com a glossa a les paraules del nostre president: ¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. 

          Convé recordar, per contextualitzar l'afirmació o més aviat la negació de Llovet, que Josep Maria Castellet va néixer el 1926 i que, per tant, pràcticament tots els seus anys de formació corresponen al període més dur del franquisme, és a dir, quan "les condicions suficients i necessàries" per desenvolupar una cultura en llibertat (en català o en castellà, tant és) eren ínfimes. Doncs bé, Jordi Canal, a l'entrevista que dicrebaixant l'impacte negatiu del franquisme sobre Catalunya, respon això quan se li pregunta sobre la cultura:

Aún es más sorprendente. El gran momento de la cultura catalana del siglo XX son los años 50 y especialmente los 60. Es una gran paradoja, sobre todo si nos creemos que hubo un gran genocidio cultural. No digo con esto que no hubiese represión contra la lengua. Pero también hay que explicar que a partir de 1946 ya se empieza a publicar en catalán. Hay que sumar todo lo que se hace en el exilio con la producción del interior. Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán, tenemos Incerta glòria de Joan Sales, para mí posiblemente la mejor novela del siglo XX a pesar de que el canon creado en la época del marxismo la condenó porque era católica, y aparece La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Y dejo al margen a Espriu, Foix, el último Carner... se vivió un momento que nunca más se ha alcanzado en Catalunya. Interpretar el franquismo es complejo y eso no significa que rebajar o matizar los calificativos minimice su dureza política. Pero una cosa son nuestras consideraciones morales y políticas y otra cómo explicamos la historia.

          D'acord, la paraula genocidi sol utilitzar-se amb molta alegria en determinades discussions culturals i polítiques. Probablement no ens escau recórrer-hi, amb un excés de victimisme, però convé recordar que aquí es va prohibir amb ferocitat una llengua, i van arribar a cremar-se, amb fervor purificador, llibres en català (ho esmenta al recent i valuós assaig El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) algú poc sospitós d'exagerat abrandament independentista com Jordi Amat). I la possibilitat de publicar en català a Catalunya, des de 1946, és limitada i sota una vigilància malfiada.

          Què pretén dir Jordi Canal? Que el franquisme no va ser tan dur perquè als anys 50 i 60 sorgeixen algunes de les millors obres de la literatura catalana contemporània? "Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán"... Quin valor té aquesta dada, tenint en compte que Pla ho havia fet amb normalitat entre 1917 i 1936? I el mateix 1962, sí, "tenemos Incerta glòria de Joan Sales"... traduïda al francès sencera, perquè en la primera versió en català publicada el 1956 hi faltaven fragments que no haurien passat la censura. I Rodoreda, Espriu, Carner, Foix, i altres, arriben aleshores a la seva plenitud, d'acord. Però és gràcies al franquisme o a pesar del franquisme? Quanta gent els llegeix, quan gent els pot llegir en aquells anys? Tots havien escrit ja abans del franquisme, abans de la guerra, durant més de tres dècades en què sí que van existir "les condicions suficients i necessàries" per fer cultura en llibertat, i per fer-la en català. Si maduren en plena postguerra és per una qüestió purament biogràfica, generacional, no pas, com és lògic, perquè l'ambient els fos gaire propici: o viuen a l'exili, o bé viuen en un exili interior. També Bulgàkov, Pasternak o Grossman són autors essencials del segle XX i no pas per això restarem transcendència a la bogeria totalitària de la Unió Soviètica (llegiu això, per exemple). Per no parlar del ja clàssic argument imbècil de Vargas Llosa que Barcelona era una ciutat cosmopolita quan ell hi va viure a Sarrià entre 1970 i 1974, mentre que ara és d'un provincianisme asfixiant.

          Que un historiador que aspira a desfer mites i manipulacions nacionalistes incorri en arguments tan poca-soltes és una mostra més del nivell tan baix que té la discussió sobre les qüestions nacionals a la península Ibèrica (Portugal a banda). Vull pensar que el registre de conversa propi de l'entrevista ha traït Jordi Canal, i que al seu llibre, que proposa una interessant revisió historiogràfica, recorrerà a una metodologia més rigorosa (i no precisament "mínima"). Només que es mantingui en una perspectiva seriosa i documentada com la de Jordi Amat ja em donaria per satisfet.