GAUDIR DE RUYRA

Joaquim Ruyra, Narracions. Edicions 62, labutxaca, 2011.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 de març del 2012.

No es pot dir que Joaquim Ruyra (1858-1939) sigui un autor que cal rescatar, i amb tot i això la publicació d’aquest gruixut volum que aplega una gran part de la seva narrativa –sens dubte la substancial– mereix ser qualificada d’esdeveniment. Ho és perquè apareix directament en una col·lecció de butxaca de gran difusió i s’adreça així al públic més ampli possible. I ho és també perquè el plantejament editorial té un evident valor reivindicatiu. Sí, Ruyra figura, alguns cursos, dins la llista de lectures del Batxillerat (al costat o alternant-se amb Narcís Oller i Víctor Català: etiquetat, doncs, com a modernista). Sí, una veterana categoria de la Nit de Santa Llúcia du el seu nom i reconeix una obra de narrativa (juvenil, això sí). I sí, ha estat objecte de publicacions i homenatges en aquest segle.

Però, com assenyala Toni Sala al magnífic pròleg que ha escrit per a aquesta edició, hi va haver un abandó de la lectura de Ruyra per motius ideològics (“lectors traumatitzats pel franquisme que no li perdonaven el ‘sufocant baf sagristanesc’”) i no sembla que aquella defecció hagi estat reparada. Per això aquest volum hauria de restituir Ruyra al nombre de lectors que correspon a un clàssic modern fonamental, ja que en proposa una lectura que, sense ser nova, ens l’anostra, sense complexos, i va més enllà d’aproximacions de referència com les de Josep Pla, Gabriel Ferrater i Joan Fuster. Una lectura que, sense ignorar-lo, desinfla el “problema Ruyra” (el pes del catolicisme, la “incapacitat” per escriure novel·la, el caràcter del personatge, el conflicte amb una esposa tirànica) com a obstacle per llegir les seves memorables narracions. Penso que, si Ruyra hagués escrit en castellà, tindríem un Arturo Pérez-Reverte dient-ne meravelles i entronitzant un escriptor que, com cap altre en català, ha convertit la vida marinera en un experiència narrativa plena i captivadora.

Les marines conformen, en efecte, moltes de les millors pàgines de Ruyra, potser les més duradores. Sobretot a la primera part del volum, a les narracions de Pinya de rosa, Ruyra aconsegueix no solament mostrar el mar descrivint-ne gairebé tots els estats possibles (colors, onatges), sinó que construeix nombrosos moments narrativament molt intensos, en què la bellesa de l’escenari mariner es veu sacsejada per la seva terrible força destructora: l’angoixós retorn a port d’uns llaguts fugint del remolí devastador d’una mànega (“Mànegues marines”), la lluita fins a l’asfíxia d’un adolescent atacat per un pop que se li arrapa al cos (“L’idil·li d’en Temme”) o la transmutació d’un radiant matí de sol a la platja en un nus a la gola pel record tràgic de la mort d’un fill devorat pel mar (“L’aniversari del noi Guixer”). Com diu Sala, un cert Conrad no cau lluny.

Hi ha molt més, és clar, en Ruyra, com el vessant més fantàstic, situat sobretot al bosc –sempre nocturn, misteriós, que genera basarda– però també al somni –que pot ser premonitori (“Avís misteriós”) o apocalíptic (“La fi del món a Girona”)– i, un cop més, al mar, un mar llegendari (“Les senyoretes del mar” i “La xucladora”). Aquí es percep la petja del romanticisme, del Poe llegit amb plaer, l’alè de Bécquer i, també, del proper i reverenciat Verdaguer. Ruyra obre camins que devien trobar-se entre els motius pels quals el va admirar Calders.

Malgrat les limitacions que se sol assenyalar en la seva obra, Ruyra és inabastable perquè és un escriptor sensacional, meticulós sense ser afectat, intel·ligent davant la realitat de les persones a desgrat de les seves prevencions religioses. Li desplau el cantó fosc que tots tenim, però el reconeix, com mostra explícitament –amb menys encert– la rondalla “El malcontent” i, de manera més implícita però prou més torbadora, l’obra mestra que és “La parada”, en què el punt de vista adolescent de tantes narracions de Ruyra troba una de les realitzacions més aconseguides.

El poder i la creativitat de la prosa de Ruyra el situen en una posició decisiva i influent que, després, només han tingut Pla, qui en reconeix el mestratge, i Monzó, l’últim gran renovador. És imbatible en l’ús de les comparacions, descriu persones i paisatges amb un punt de perfecció gairebé hiperrealista i està dotat d’un tremp narratiu, extret sovint de mínimes anècdotes, ben emocionant. Per això, aquest és un llibre essencial.