TRADUIR HANDKE
A Peter Handke no el puc llegir en alemany --no en sé--, però diria que ha tingut força sort en les traduccions. En català l'han traduït, entre altres, Feliu Formosa, Lluís Solà, Joan Leita, Joan Fontcuberta, Judith Vilar i, ara, molt bé, Marta Pera. En castellà, llengua en què se l'ha traduït molt, Eustaquio Barjau n'ha traduït ben bé una vintena de títols (fins i tot té l'honor d'aparèixer a L'absència, l'última pel·lícula dirigida per Handke, una peculiar road movie filosòfica).
No ha de ser fàcil traduir un escriptor tan meticulós, tan observador, tan detallista. A més, durant una època almenys, sembla que, a més, era inaccessible. Sobre això tinc el record inesborrable de l'hilarant pròleg de Víctor Canicio, traductor d'El peso del mundo. Un diario (noviembre 1975-marzo 1977). De fet, es tracta d'un fragment de la carta que acompanyava l'original de Canicio, adreçada a Ignasi Riera, aleshores responsable de Laia, l'editora del llibre. El judici de Canicio, exhaust després de "ochocientas horas de trabajo" (presumiblement mal pagades) i irònic sobre la "nova interioritat" --l'estil en què de vegades s'enquadra l'obra de Handke--, resulta prou explícit:
Un lenguaje como el de Handke, aferrado a todas las dimensiones de la palabra, concretamente abstracto, es irreproducible. Y nunca hubo, querido editor, traductores geniales; te admito lo genial en una recreación, como máximo, y en prosa el método recreativo es harto discutible. Una buena traducción para mí es un trabajo minucioso, honrado, artesanal, con algún que otro pinito si se quiere o si se puede, con el sentimiento y la imaginación precisos y no pocos sudores... ¿Y cómo transponer, para colmo de males, un "Diario" supurante de "yoes", "sí mismos" y "consciencias", en las más diversas contorsiones, a un área carente de la más elemental infraestructura lingüística ad hoc, a un idioma alimentado en sanas expresiones ("el alma") y en filósofos de la talla de Balmes? Puede suponerse, en tales condiciones, que traducir una enrevesada frase handkiana de 17 líneas y media es como cañonear al aire, confiando en que las palabras proyectadas definan algo remotamente parecido a un blanco.
No ha de ser fàcil traduir un escriptor tan meticulós, tan observador, tan detallista. A més, durant una època almenys, sembla que, a més, era inaccessible. Sobre això tinc el record inesborrable de l'hilarant pròleg de Víctor Canicio, traductor d'El peso del mundo. Un diario (noviembre 1975-marzo 1977). De fet, es tracta d'un fragment de la carta que acompanyava l'original de Canicio, adreçada a Ignasi Riera, aleshores responsable de Laia, l'editora del llibre. El judici de Canicio, exhaust després de "ochocientas horas de trabajo" (presumiblement mal pagades) i irònic sobre la "nova interioritat" --l'estil en què de vegades s'enquadra l'obra de Handke--, resulta prou explícit:
Un lenguaje como el de Handke, aferrado a todas las dimensiones de la palabra, concretamente abstracto, es irreproducible. Y nunca hubo, querido editor, traductores geniales; te admito lo genial en una recreación, como máximo, y en prosa el método recreativo es harto discutible. Una buena traducción para mí es un trabajo minucioso, honrado, artesanal, con algún que otro pinito si se quiere o si se puede, con el sentimiento y la imaginación precisos y no pocos sudores... ¿Y cómo transponer, para colmo de males, un "Diario" supurante de "yoes", "sí mismos" y "consciencias", en las más diversas contorsiones, a un área carente de la más elemental infraestructura lingüística ad hoc, a un idioma alimentado en sanas expresiones ("el alma") y en filósofos de la talla de Balmes? Puede suponerse, en tales condiciones, que traducir una enrevesada frase handkiana de 17 líneas y media es como cañonear al aire, confiando en que las palabras proyectadas definan algo remotamente parecido a un blanco.
La desesperació de Canicio, resident a Alemanya, s'aprofundia quan intentava consultar dubtes a l'autor i la resposta que trobava era: "El señor Handke no puede recibirle, le angustia la posibilidad que le traduzcan". També recordava que "al señor Handke, según ha dicho en más de una ocasión, «no le importan las traducciones»".
És possible que, des de 1980, data en què Canicio va escriure la carta a Riera, Handke hagi moderat aquest actitud. Almenys en una entrevista recent, amb motiu de la publicació de les edicions catalana i castellana de La gran caiguda, demostra estar al cas de la traducció de Desgracia impeorable: "Ese título español no recoge el juego del original alemán, que es una palabra que expresa ser infeliz sin deseo". Pot ser també que Handke, que ha viatjat força per Espanya, hagi après una mica de castellà. Estaria d'acord amb el títol de la primera traducció d'aquest llibre, Desgracia indeseada? Suposo que tampoc, si ens atenim al significat que diu que té l'expressió alemanya, i que no sembla que convingui amb el participi indeseada (en tot cas hauria de ser sin deseo, però no puc saber-ho; ja hi ha qui s'ha entretingut amb aquest títol enverinat).
El cas és que, després de llegir La gran caiguda i mentre en preparava la ressenya pel "Quadern", vaig repassar alguns llibres antics de Handke, a qui havia començat a llegir al principi dels anys 80, suposo que de rebot, a causa del meu interès d'aleshores per l'anomenat "nou cinema alemany" (sobretot Herzog, Schlöndorf i Wenders, amic i col·laborador de Handke). Vaig anar a parar a Desgracia indeseada, publicat el 1975 a Barral Editores, que no recordava haver llegit, cosa que em van desmentir alguns subratllats que hi havia fet, especialment a les pàgines darreres.
La relectura d'aquest llibre em va sorprendre pel fet que no guardava record del mal text castellà: descurat en l'edició, amb nombroses errades tipogràfiques, i imprecís (Handke, imprecís?) i tirant a incomprensible, sintàcticament, en alguns passatges. Vaig resistir una trentena de pàgines i ho vaig deixar estar. Sabia que se n'havia fet una altra traducció, el 1989, a Alianza Editorial, que ha publicat la majoria de les edicions castellanes de Handke, i la vaig comprar. Aquesta, obra d'Eustaquio Barjau, és la que porta el títol --Desgracia impeorable-- que Handke troba que no funciona prou. Sens dubte el text flueix aquí més bé, i en tot cas la dificultat ve de la pròpia complexitat del discurs de l'escriptor, no pas d'una construcció lingüística propera a aquella amb què Canicio retratava la prosa filosòfica castellana, i que també podria definir-se amb "ese aire de hospiciano recién rapado tan frecuente en las traducciones españolas" que Jaime Gil de Biedma confiava haver esquivat en la seva magnífica versió de l'assaig de T.S. Eliot Función de la poesía y función de la crítica.
El fet que es tornés a traduir el llibre és prou significatiu. Havien passat relativament pocs anys de l'edició de Barral Editores i en feia deu que l'editorial havia plegat (de fet, aquell mateix 1989 va morir Barral). No es van poder recomprar els drets de la traducció de 1975 o més aviat es va considerar que aquella versió de Victor León Oller --de qui només figuren dues traduccions més en el registre de l'ISBN-- era deficient? En tot cas, sembla una decisió editorial raonable, tenint en compte que Alianza Editorial havia encarregat la majoria de traduccions de Handke a Eustaquio Barjau. Quan es tracta d'autors importants i amb un estil característic, hauríem de considerar una bona pràctica editorial que les traduccions de les seves successives obres les faci, sempre que sigui possible, un mateix traductor. D'aquesta manera, podem associar Barjau amb Handke, Miguel Sáenz amb Thomas Bernhard o Dolors Udina amb J.M. Coetzee. Lamentablement, la sort de Coetzee en castellà ha estat ben diferent, i en podem extreure algunes conclusions, com faré en la propera nota.
És possible que, des de 1980, data en què Canicio va escriure la carta a Riera, Handke hagi moderat aquest actitud. Almenys en una entrevista recent, amb motiu de la publicació de les edicions catalana i castellana de La gran caiguda, demostra estar al cas de la traducció de Desgracia impeorable: "Ese título español no recoge el juego del original alemán, que es una palabra que expresa ser infeliz sin deseo". Pot ser també que Handke, que ha viatjat força per Espanya, hagi après una mica de castellà. Estaria d'acord amb el títol de la primera traducció d'aquest llibre, Desgracia indeseada? Suposo que tampoc, si ens atenim al significat que diu que té l'expressió alemanya, i que no sembla que convingui amb el participi indeseada (en tot cas hauria de ser sin deseo, però no puc saber-ho; ja hi ha qui s'ha entretingut amb aquest títol enverinat).
El cas és que, després de llegir La gran caiguda i mentre en preparava la ressenya pel "Quadern", vaig repassar alguns llibres antics de Handke, a qui havia començat a llegir al principi dels anys 80, suposo que de rebot, a causa del meu interès d'aleshores per l'anomenat "nou cinema alemany" (sobretot Herzog, Schlöndorf i Wenders, amic i col·laborador de Handke). Vaig anar a parar a Desgracia indeseada, publicat el 1975 a Barral Editores, que no recordava haver llegit, cosa que em van desmentir alguns subratllats que hi havia fet, especialment a les pàgines darreres.
La relectura d'aquest llibre em va sorprendre pel fet que no guardava record del mal text castellà: descurat en l'edició, amb nombroses errades tipogràfiques, i imprecís (Handke, imprecís?) i tirant a incomprensible, sintàcticament, en alguns passatges. Vaig resistir una trentena de pàgines i ho vaig deixar estar. Sabia que se n'havia fet una altra traducció, el 1989, a Alianza Editorial, que ha publicat la majoria de les edicions castellanes de Handke, i la vaig comprar. Aquesta, obra d'Eustaquio Barjau, és la que porta el títol --Desgracia impeorable-- que Handke troba que no funciona prou. Sens dubte el text flueix aquí més bé, i en tot cas la dificultat ve de la pròpia complexitat del discurs de l'escriptor, no pas d'una construcció lingüística propera a aquella amb què Canicio retratava la prosa filosòfica castellana, i que també podria definir-se amb "ese aire de hospiciano recién rapado tan frecuente en las traducciones españolas" que Jaime Gil de Biedma confiava haver esquivat en la seva magnífica versió de l'assaig de T.S. Eliot Función de la poesía y función de la crítica.
El fet que es tornés a traduir el llibre és prou significatiu. Havien passat relativament pocs anys de l'edició de Barral Editores i en feia deu que l'editorial havia plegat (de fet, aquell mateix 1989 va morir Barral). No es van poder recomprar els drets de la traducció de 1975 o més aviat es va considerar que aquella versió de Victor León Oller --de qui només figuren dues traduccions més en el registre de l'ISBN-- era deficient? En tot cas, sembla una decisió editorial raonable, tenint en compte que Alianza Editorial havia encarregat la majoria de traduccions de Handke a Eustaquio Barjau. Quan es tracta d'autors importants i amb un estil característic, hauríem de considerar una bona pràctica editorial que les traduccions de les seves successives obres les faci, sempre que sigui possible, un mateix traductor. D'aquesta manera, podem associar Barjau amb Handke, Miguel Sáenz amb Thomas Bernhard o Dolors Udina amb J.M. Coetzee. Lamentablement, la sort de Coetzee en castellà ha estat ben diferent, i en podem extreure algunes conclusions, com faré en la propera nota.
