dimarts, 29 de desembre del 2015

PERDRE ELS PAPERS (O ELS FILLS)




Poc abans de les vacances de Nadal, el meu fill petit va venir de l'escola amb aquest paper:


          Es tracta d'un document antològic. D'entrada, pel llenguatge, o més aviat la llenguota que gasta, des de l'inevitable "des de la Regidoria" a l'orgia perifràstica i eufemística de "es pretén contribuir a augmentar l'autoprotecció", passant per la temible pinzellada burocràtica del "degudament identificats", per no parlar de les faltes d'ortografia i de redacció (és una escola, eh?, no una associació de veïns; però ja hi estem acostumats: que hi hagi faltes en aquestes notes o fins i tot als exercicis escolars no és infreqüent).

          Però el pitjor, és clar, és l'absurda mentalitat que hi ha darrere aquesta acció pública, pagada amb diners de tothom (l'empresa que ha fabricat el coi de braçalet deu estar contenta dels diners que s'ha embutxacat per un objecte tan manifestament inútil). Aquella broma que es fa de vegades de les parelles que es diu que tenen primer un gos abans de posar-se a fer fills sembla que s'hagi fet realitat, i ara l'Estat ens converteix els fills directament en gossos, amb braçalet/corretja inclòs. De nens sempre se n'han perdut, i tractar els pares d'imbècils demanant-los que posin aquests artefactes als seus fills abans de sortir no trobo que sigui feina de cap govern, més que més ara que la majoria van escuradíssims de pressupost. La incompetència de molts dels nostres polítics, capaços d'idear o d'empassar-se una idea com aquesta, tan pròpia de la infantilització galopant a què se'ns pretén sotmetre des de fa dècades, diu molt del desgavell social que ens ha portat on som. Un desgavell molt democràtic, molt solidari i molt bonrotllista, però un desgavell davant del qual necessitem alguna cosa més que "autoprotecció".

dijous, 24 de desembre del 2015

LLENGUA DESACOSTUMADA



A casa som quatre i es parlen tres llengües (bé, de vegades en parlem quatre i tot, perquè, per exemple, aquests dies, amb la cosa dels regals de Nadal, toca parla en clau, i ho fem en anglès, perquè els petits no n'estiguin al cas). No patim gaire, doncs, per les nostres identitats, perquè només dos hem nascut a la mateixa ciutat i, d'aquests dos, un només hi ha viscut els primers tretze mesos de la seva vida i no va poder desenvolupar-hi una identitat local gaire forta. A mi mateix em passa que, després d'haver viscut gairebé quaranta-tres anys a la ciutat on vaig néixer, no em va costar gens deixar-la (de fet, me'n vaig anar perquè em fatigava profundament) i quan hi torno a passar per carrers coneguts i importants de la meva vida passada, la meva mirada ha canviat molt, té un punt creixent d'estranyesa, sovint em costa reconeixe'ls, perquè han canviat físicament, perquè els comerços ja no són els mateixos, perquè hi ha un munt de turistes. En definitiva, perquè ha passat molt temps i jo mateix he canviat.

          Però no cal fer-se mala sang amb tot això. Cadascú troba la identitat allà on vol i li ve de gust. No té per què ser un lloc ni un país. Pots trobar-la compartint la vida amb una altra persona, o amb una colla de gent. O en un art (la música, el cinema, la literatura, la dansa...). O en una feina. O en una llengua. En qualsevol cas, la identitat, si un no pateix alguna mena de desequilibri psicològic, no és, al meu parer, una qüestió que hagi d'ocupar un lloc destacat en l'escala personal de valors o en l'experiència quotidiana. Prou feina hi ha a viure i hi ha coses més importants.

          M'ha fet pensar en tot això el magnífic escrit de Jhumpa Lahiri traduït fa un parell de setmanes a The New Yorker. Sí, traduït a l'anglès perquè Lahiri, l'autora de Unaccostumed Earth, un extraordinari volum de narracions que vaig llegir en la traducció d'Eduardo Iriarte, Tierra desacostumbrada, s'ha llançat a escriure en italià. Ha publicat fa poc In altre parole, del qual l'article del New Yorker crec que és un extret. Filla de bengalís benestants emigrats a Anglaterra, nascuda a Londres, criada als Estats Units, estudiant de llatí i d'italià, autora en anglès premiada amb el Pulitzer, casada amb un guatemaltec, Lahiri se'n va anar a viure a Roma darrere una llengua descoberta i estimada cordialment, per forjar-se una identitat pròpia i diferent, distesa de les pressions que el seu constant estranyament social i lingüístic li havia provocat. L'experiència és singular i ella mateixa l'ha explicat:

Mi lengua materna es el bengalí, era lo que hablaba y oía en casa, pero sólo sé escribir en ella mi nombre y la leo con dificultad. Aunque lo lamento, para mí es una lengua oral. Pero, aunque fui educada en inglés y escribo en él, tampoco me siento identificada con este. Para mí el inglés es como una madrastra con la que me llevo muy bien. Cuando nació mi hijo y le tuve en brazos, le hablé en bengalí porque esa era la lengua para expresarle mi amor, la lengua que escuché cuando era niña. Más tarde, cuando mi hijo fue al colegio, los profesores me pidieron que unificáramos el idioma en casa porque su padre, que es de Guatemala, le hablaba en español, yo en bengalí y el no decía una palabra. Así que aprendí a ser madre en inglés.

¿No siente entonces como propia ninguna lengua?

No, hablo tres con cierto dominio –inglés, bengalí y ahora italiano–, pero no creo que si perdiera alguna sufriera mi identidad. Y con cada una siempre encuentro a personas que asumen que no la hablo. En América, cuando era niña, los profesores preguntaban a mis padres si yo hablaba inglés. En Calcuta, como crecí en América, muchos piensan que no hablo bengalí. Y en Italia asumen que soy extranjera. Eso refuerza mi idea de no pertenecer a ninguna lengua. Me divierte, pero también me frustra.

          Anys enrere m'encantava estar en aeroports, perquè m'hi sentia en trànsit, fora de lloc, eren espais intercanviables i sense identitat on em trobava còmode, suposo que a causa del meu caràcter tímid i retret, poc donat a gaires expansions socials. Ara m'agraden força menys, entre altres raons perquè la histèria paranoica de la seguretat me'ls ha fet molt desagradables. Però em segueix agradant la sensació de no ser d'un lloc, de viure en una ciutat que faig meva en viure-hi però que no és la meva perquè no hi vaig néixer ni créixer. N'hi ha que diuen que el nacionalisme, que és la variant ultrada del localisme, es cura viatjant, i potser és cert –tot i que no sempre–, però també serveix conviure amb diverses llengües, perquè és una altra manera de marcar distància amb el teu entorn d'origen. 


dimarts, 8 de desembre del 2015

ARTUR BLADÉ: CINC MÀUSERS CREMATS


Un amic, editor i nascut a les terres de l'Ebre, en comentar-li la meva admiració entusiasta per l'obra d'Artur Bladé, em va dir: "Si Bladé fos empordanès, tothom estaria dient-ne meravelles" No crec que es tractés d'una boutade malèvola, d'una atzagaiada per menystenir Josep Pla. Més aviat hi vaig intuir el seu murri sentit de l'humor, molt ben aplicat a aquest silenci de plom que sol caure sobre les comarques més meridionals de Catalunya, com si estiguessin mancades de pedigrí en comparació amb la Catalunya profunda, amb la república independent de la Garrotxa i l'Empordà o amb la devoradora metròpoli. Poc poblat, fronterer, sec, el Sud sembla de vegades que no existeixi.

          A Bladé el tenia en la llista àmplia i sempre inacabable d'autors que algun dia vull llegir. No surt en gaires who's who de la nostra literatura, però en algun lloc n'havia llegit algun elogi que me l'havia fet interessant. Indecís entre començar per un dels seus llibres sobre les terres de l'Ebre o per un dels memorialístics, al final em vaig decantar per L'Exiliada. Lectura enlluernadora, de cap a cap. Només té un defecte, i és el títol, que és una gracieta suggerida per Francesc Pujols, company d'exili de Bladé, que porta un ressò de La Ilíada que no treu gaire a cap amb el relat que fa Bladé de l'èxode català cap a França al final de la guerra, durant els primers mesos de 1939. Fora d'això, que no deixa de ser una minúcia, encara que encapçali el llibre, L'Exiliada és un llibre sensacional, apassionant.

          M'han quedat ben gravats tres moments que trobo memorables. El primer, transcorregudes amb prou feines tres pàgines, arriba quan el grup de republicans fugitius en què està Bladé acaba de travessar la frontera pel coll d'Ares i descansa per fi, precàriament –és el 9 de febrer i fa un fred que pela–, en territori francès. Escriu Bladé:

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners dels que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamejar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamejaven i els canons formaven una estrella...

          Poc després, baixant del mateix camí nevat del coll d'Ares, arriba un escamot de carrabiners amb un comandant al capdavant i els cinc nois s'alcen de pressa per saludar militarment:

El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Que hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat.

          L'eloqüència de l'escena descrita per Bladé és tremenda. La desfeta de l'exèrcit, del país i de la il·lusió republicana es concentra en la fusta cremada dels fusells i en el gest frustrat i inútil del comandant. La prosa de Bladé és aquí d'una eficàcia i d'una força impecables. Ho és també, més endavant, en un altre registre, quan explica la fugida, pocs dies després, camps a través, "de muntanya en muntanya, de cresta en cresta", seguint "la cançó de l'aigua" del riu Tec, que els guia cap a Corsaví després d'haver deixat Prats de Molló. Sembla una mica la fugida de Steve McQueen al final de La gran evasió, però sense moto. És gairebé impossible que aconsegueixin esquivar permanentment els gendarmes, però Bladé i els seus companys segueixen endavant, fins que troben, exhaustos, una cabana muntanyenca de pastors on faran nit i acabarà l'aventura. És una seqüència ràpida, narrada amb la vivor i la intensitat d'una novel·la.

          Tinc gravat, encara, un tercer record de les pàgines de L'Exiliada. Es tracta del capítol que transcorre a París, on Bladé arriba clandestinament, ja que, com a refugiat espanyol, no té dret a circular lliurement per la República Francesa. Qui hagi llegit les memòries de Wladyslaw Szpilman, el pianista del gueto de Varsòvia, hi trobarà un episodi semblant. És la soledat del fugitiu en un pis buit, de pas, on no s'ha de fer notar ni ser percebut pels veïns, esperant durant hores o dies l'arribada d'un contacte amb el món exterior. Polanski va retratar molt bé aquesta situació angoixosa a El pianista, la versió fílmica de les memòries de Szpilman –qui millor que Polanski, d'altra banda, que a més d'haver patit l'episodi del gueto, ha retratat amb tanta traça situacions d'aïllament gairebé paranoides, com a Le locataire, coneguda aquí com El quimérico inquilino? Doncs bé, Bladé torna a mostrar el seu talent literari en la descripció d'aquells incerts dies parisencs, una quinzena en què viu de manera solitària, discreta i monòtona. Són unes pàgines també excel·lents.

          Encara em vénen al cap altres grans moments de L'Exiliada, com el grapat de pàgines que mostren la vida quotidiana dels exiliats catalans a Montpeller i la seva rodalia. La colònia catalana, plagada d'homenots (Fabra, Rovira i Virgili, Pujols...), les passa magres, viu en condicions no sempre agradoses. Bladé, com altres refugiats, es llogarà com a veremador a la tardor, mentre tots viuen pendents de l'Europa que entra en guerra després de la fi de la guerra d'Espanya.

          Només he llegit la primer part de L'Exiliada, perquè en el curs de l'edició de l'obra completa se'n va publicar una segona part que havia quedat inèdita, que arriba fins a 1942, quan Bladé aconsegueix viatjar a Mèxic. Tinc la gran sort, doncs, de tenir encara moltes pàgines de Bladé per llegir. La seva obra completa està molt ben editada i és un autor que convindria reivindicar com un dels grans memorialistes del segle XX i com un escriptor absolutament recomanable i imprescindible, un gran talent poc conegut.

divendres, 6 de novembre del 2015

BLADÉ NO S’ACABA


Artur Bladé i Desumvila, De França a Mèxic. Dietari de viatge. Edició d’Artur Bladé Font. Duxelm, 2014.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 de gener del 2015.

Ara fa vuit anys, el desembre de 2006, l’edició simultània de Benissanet i Gent de la Ribera d’Ebre i de L’exiliada encetava el projecte de l’“Obra completa” d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El desembre de 2012, el dotzè volum, Viure a Tarragona, tancava la sèrie, publicada per Cossetània amb suport institucional. Quedaven així a l’abast, endreçats i incorporant alguns inèdits, els escrits d’un autor excepcional però no prou conegut. Cronista, biògraf, dietarista, Bladé és un autor clau per entendre el nostre segle XX, des de la vida i la gent a les Terres de l’Ebre –el seu país natal– a l’experiència de l’exili i el retorn a la Catalunya sotmesa. Però Bladé és important, a més de com a testimoni d’una època, sobretot pel seu considerable talent literari. Es tracta d’un escriptor atractiu per a qualsevol lector, no només per als historiadors: un gran lletraferit.

No deixa de sorprendre que, al cap de dos anys d’enllestida l’obra completa, es publiqui aquest dietari inèdit i se n’anunciï encara un altre. Potser el fet que aquests materials van ser utilitzats en part en altres escrits de Bladé explica que quedessin al marge d’aquell projecte. El seu fill i hereu ha realitzat una excel·lent tasca d’edició de quatre llibretes que, un cop ordenades i molt ben anotades per completar dades de context, aporten un grapat de pàgines del bo i millor de Bladé. Després de llegir De França a Mèxic, que recull les detallades i amenes anotacions diàries fetes durant les travessies que el porten, amb la família i centenars d’exiliats, de Marsella a Casablanca, primer, i després fins a Veracruz, a Mèxic, resulta evident que no es tracta de materials menors ni d’escàs valor literari i que l’obra de Bladé perdria sense la seva publicació.

Aquest dietari comença allà on acaben els dos volums de L’exiliada, vivíssim i colpidor relat de la fugida a França a la fi de la guerra civil i dels primers anys a l’exili, fins que la pressió dels nazis obliga molts refugiats a buscar una sortida més segura a Amèrica. De França a Mèxic presenta un esplèndid catàleg de les virtuts literàries de Bladé. És eficaç en la descripció de llocs (“Hi ha un moment únic en què el reflex de la lluna coincideix amb la ruta del vaixell. Aleshores sembla que anem per una ruta marcada”) i en el retrat de personatges (“Antoni M. Sbert, assegut búdicament, sobre les fustes del pis, amb un plat de llenties entre les cames les quals engorjava amb una gran dosi d’evident resignació”). Les anotacions sobre la psicologia humana són esmolades: “Algú va començar per posar-se sucre sobre la mantega salada. El mimetisme és consubstancial en l’home i més en espais reduïts. Ja no hi ha ningú que no es posi sucre a la mantega”. I no mostra menys agudesa en la visió sobre la societat i la política: “El català és un sentimental que reacciona per ironies brutals”, “A Espanya els presidis han estat sempre més famosos que les universitats”.

I per damunt de tot, el tremp narratiu és imbatible, fins al punt que aquest dietari es llegeix, igual que L’exiliada, gairebé com una novel·la d’aventures. De fet, el mateix Bladé ho reconeix en certa manera quan, arribant a Veracruz, sentencia: “Hem estat els personatges d’una novel·la simbòlica i pessimista”. Una novel·la crua a estones, també, però que atrapa el lector. Sens dubte, cal situar Bladé entre els grans noms de la nostra prosa.

dimarts, 3 de novembre del 2015

GIRBAL: UNA RESTITUCIÓ IMPRESCINDIBLE


Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la Serra. Edició d'Agnès Prats. Edicions de 1984, 2011.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 5 de gener del 2012.

Alguna cosa ha funcionat molt malament en la tradició literària catalana perquè estiguem descobrint el gran valor de l’obra narrativa d’Eduard Girbal Jaume (1881-1947) amb prop d’un segle de retard. D’acord que el seu cicle L’agre de la terra, iniciat precisament amb Oratjol de la Serra, va arribar en uns anys (1919-1923) en què, davant el noucentisme rampant, que s’interessava pel paisatge sobretot en la seva dimensió ideal i simbòlica, tenia tots els números per ser despatxat com una deixa fora d’hora del ruralisme modernista, avalada pels elogis d’una figura periclitada com Víctor Català. A més, Girbal es quedava en fora de joc al no plegar-se a la flamant norma fabriana. El silenci posterior, llarg, massa llarg, rebla aquesta mala entrada. No l’ajuden ni l’esclat d’una novel·lística republicana que arracona allò que cau lluny del “cosmopolitisme” urbà de Barcelona, ni, durant el franquisme, la conformació resistent d’un cànon narratiu establert sovint amb criteris erràtics, no sempre impecablement literaris. En fi, la contraposició historiogràfica d’un modernisme i un noucentisme de manual, més l’obtús predomini de la crítica sociològica i militant rematen la feina.

          Per sort, l’encès elogi (“fita de la nostra literatura”) que Josep Pla va dedicar a Girbal de passada als anys 60 serveix perquè l’inquiet i estimulant lector que és el poeta Enric Cassases es fixi en Girbal i comenci a redescobrir-lo públicament el 2005 tot curant l’edició de L’estrella amb cua (1919). Simptomàticament, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), tercer títol de L’agre de la terra, se situa com a finalista del prestigiós Premi Llibreter 2006. I el cercle es tanca ara, sempre a Edicions de 1984, amb la publicació del primer volum del cicle. La restitució de Girbal va, doncs, per bon camí.

          Tot i el subtítol de “Proses silvestres”, Oratjol de la Serra té ben poc de silvestre en el sentit pejoratiu de la paraula. La seva capacitat de seducció no es basa en cap exotisme ruralista, sinó en la profunda i reeixida voluntat de descriure un món bell però isolat, aspre però cordial, que és a punt de transformar-se. La narració parteix d’un pretext similar al d’El poblegris (1902) de Santiago Rusiñol: una convalescència en un poble rural. Però el que per Rusiñol és “un poble de mala mort”, sòrdid i desagradós, fins al punt de concloure que s’hi pateix “el mal del poble”, en Girbal es converteix en la descoberta feliç, al “desert de món” d’Oratjol, d’un lloc on viure amb una pau i un benestar que ja no troba a Barcelona.

          No diria que la perspectiva de Rusiñol és exagerada ni la de Girbal ingènua. De fet, coincideixen en alguns detalls i situacions, però el punt de vista és prou diferent. Girbal excel·leix per una aproximació poderosa i eficaç als paisatges i per una vivíssima caracterització lingüística dels personatges. La força de l’evocació de la vida al remot Oratjol (en realitat Salo, al Bages) poc abans de l’arribada de la carretera, de l’electricitat i dels estiuejants, mostra el talent d’un prosista excepcional. El punt de vista de Girbal, gairebé d’observador, no defuig ni la duresa ni les contradiccions. Es tracta d’un relat vindicatiu, bellíssim, divertit i commovedor, sobre coses vistes i viscudes, dissimulat sota una mínima estructura narrativa. Girbal administra bé la reticència, fins i tot quan li surt la vena idíl·lica i arcàdica, que ell mateix posa en qüestió: per a Joan Ballesteria, el narrador, testimoni més que protagonista, però que intervé lliurement en el relat, desobjectivant-lo, Oratjol “és un tan gran descobriment que ja no sé si el veig tal com és, o me l’he fet a la meva manera, en un miracle d’amor i d’il·lusió”.

          El món urbà, exterior, plana sovint sobre aquest poblet aïllat, tancat en ell mateix, endogàmic, que rarament rep visitants com aquest “senyor de Barcelona” que és Ballesteria. El narrador s’adreça al “lector ciutadà” i li explica, meravellosament bé, aquest paradís esquerp i aspre que ha descobert, sense exageracions ni deformacions, buscant el “terme mig real”: la beneita i poc agraciada pubilla albina d’una masia és l’excepció, com ho seria una impol·luta pageseta rossa amb trenes.

          No, Girbal no és un ruralista menor, ni un modernista tardà, ni la seva narrativa és incoherent, sinó que tot hi fa sentit i, entre Ruyra i Pla, es dreça com un escriptor imprescindible.

dijous, 15 d’octubre del 2015

UNA VIDA SENSE FONAMENTS


Víctor Català, Un film (3.000 metres). Club Editor, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 12 de juny del 2015.

Cap al començament d’Un film (3.000 metres) hi ha un passatge que demostra el gran talent narratiu de Caterina Albert (1869-1966), que va firmar la seva obra literària amb el pseudònim “Víctor Català”. La Maria i en Jepet, la parella que va portar a l’hospici el protagonista després que, encara nadó, l’abandonessin davant de casa seva, es debat sobre què han de revelar al noi, Nonat Ventura, que, al cap dels anys, ha tornat per esbrinar els seus orígens. De bon matí, mentre Nonat dorm encara, la Maria enraona sense parar, plena de neguit i de dubtes, però en Jepet, absent mentre fa veure que l’escolta, només està pendent d’un cabàs de gra en què s’ha enfilat una gallina que, a picossades, manté a distància la resta de gallines que també volen pujar-hi i omplir el pap. És una imatge aspra i violenta, que dóna molt bé el to de l’escena i també el del conjunt de la novel·la, una de les sorpreses de l’últim Sant Jordi i que ja s’ha hagut de reeditar.

            Caterina Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació. Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre –la mítica novel·la Solitud (1905)– quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Fabra i als noucentistes, i com a llibre el 1926, quan rep les crítiques més dures. És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible, amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys 50 publicarà l’obra completa, n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”. Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors  amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses. Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Caterina Albert era una dona retreta, de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori –inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat–, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Caterina Albert s’avança quinze anys a Vida privada de Sagarra en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa. És cert que són novel·les prou diferents: ella té encara un peu en cada segle, amb certs moments d’inflor retòrica, tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència decimonònica de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç, com la del primer robatori d’en Nonat, que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral, la descripció de la Barcelona de l’arrencada del segle XX, classista, amb esclats violents, una ciutat en ebullició, amb comerços i tallers modestos, amb una bigarrada vida teatral i nocturna. El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social, i en Nonat, un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”, hi és vist com un intrús. Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Rodoreda, Marsé i Mendoza.


Usant un català popular i eficaç, embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme, sobretot en els diàlegs, Caterina Albert aconsegueix una novel·la absorbent, que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

DE CONRAD A GARCÈS: EL SOL QUE NO CREMA


La lectura d'Amb la corda al coll per ressenyar-lo al "Quadern" em va portar a llegir les altres dues narracions amb què Conrad les havia publicat el 1902, Joventut i El cor de les tenebres. Aquesta ja l'havia llegit anys enrere, imagino que arran de l'adaptació cinematogràfica que en va fer Coppola a Apocalypse Now, però desconeixia Joventut (Youth), que ha passat a formar part de les meves narracions favorites. M'agrada l'esperit anglès del començament:

This could have occurred nowhere but in England, where men and sea interpenetrate, so to speak —the sea entering into the life of most men, and the men knowing something or everything about the sea, in the way of amusement, of travel, or of bread-winning

          I m'admira com, en una vintena de pàgines, Conrad retrata la fugacitat del temps i la futilitat de les ambicions humanes mitjançant l'entrebancosa darrera navegació del Judea cap a Bangkok, amb una càrrega de carbó que el converteix, al capdavall, en una pira flotant. És un viatge que, al principi, com una nova versió del mite de Sísif, sembla que no hagi de poder ni començar i que, després, quan per fi el barco aconsegueix salpar, acaba quan és a punt d'arribar a terme. Una de les imatges de la fi del Judea és d'una poderosa espectacularitat:

Half an hour passed. Suddenly there was a frightful racket, rattle, clanking of chain, hiss of water, and millions of sparks flew up into the shivering column of smoke that stood leaning slightly above the ship. The cat-heads had burned away, and the two red-hot anchors had gone to the bottom, tearing out after them two hundred fathom of red-hot chain. The ship trembled, the mass of flame swayed as if ready to collapse, and the fore top-gallant-mast fell. It darted down like an arrow of fire, shot under, and instantly leaping up within an oar’s-length of the boats, floated quietly, very black on the luminous sea.

          Les dues àncores enfonsant-se ardents, arrossegant darrere la cadena, igualment roent, i tot seguit el masteler de goneta, que baixa com un dard, com una fletxa de foc, formen una bella i violenta imatge, vibrant colofó de l'accidentada travessia del Judea. Però hi ha un passatge anterior que em va cridar l'atenció per raons personals. És quan Marlowe, el narrador, diu en un dels intents del Judea de salpar:

It was January, and the weather was beautiful —the beautiful sunny winter weather that has more charm than in the summer-time, because it is unexpected, and crisp, and you know it won’t, it can’t, last long. It’s like a windfall, like a godsend, like an unexpected piece of luck.

          Aquest sol d'hivern sempre m'ha atret. És aquest sol lluminós però no encegador, que escalfa sense la roentor del sol estival. El sol que veus que busquen els avis asseguts als bancs dels carrers i dels parcs i que, a vegades, he envejat molt. És el mateix sol, si fa no fa, que vaig descobrir en un sonet de Tomàs Garcès, "Tardor", d'un vers del qual vaig treure el títol del blog:

                         En el marge, la vinya, retorçat el sarment,
                         ens ofrena l'esclat de les seves banderes.
                         Remoreja el matí: picarols i fumeres
                         contra el vidre de l'aire es desfan blanament.

                         La claror més suau, en un viure més lent.
                         Fulles seques vindran a colgar les dreceres.
                         Despullats els fruiters i desertes les eres,
                         tot a punt per les llargues escomeses del vent.

                         Oh contrada tranquil·la! Oh divina tardor!
                         En la pau que l'inunda no torbà el caçador
                         ni la móra madura ni la flor de la barda.

                         Aquest sol que no crema, qui el pogués aturar!
                         La tardor, com qui dubta, si se'n va o no se'n va,
                         és un núvol dormit en el llac de la tarda.

          Sí, aquest sol, com diu Marlowe, encara que arribi tard i sense força, és un regal dels déus, un inesperat cop de sort, un bri de vida al qual volem aferrar-nos. Un sol efímer que voldríem retenir, com escriu Garcés en el seu memorable alexandrí. Vet aquí el motto del blog.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

CREPUSCLE MARINER


Joseph Conrad, Amb la corda al coll. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena Edicions, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 d'octubre del 2015.

Als autors, quan parlen de la seva obra, se’ls ha de fer un cas relatiu. El 1917, en publicar les obres completes, Joseph Conrad (1857-1924), va rebutjar que les tres narracions que havia aplegat el 1902 en un sol volum (Joventut, El cor de les tenebres i Amb la corda al coll) tinguessin cap relació artística entre si tret d’haver estat escrites en la mateixa època, al tombant de segle. Però en la seva correspondència reconeix que hi retrata en cada una les tres edats de l’home: la joventut, la maduresa i la vellesa. El fet que les reunís sota el títol de Joventut. Un relat i dos contes, amb la càrrega simbòlica i moral que tradicionalment ha tingut el conte, subratlla aquesta plausible lectura. Totes tres, a més, narren sengles travessies navals que responen, en part, a experiències de Conrad. Però la fama assolida per El cor de les tenebres ha eclipsat les altres dues històries, i sobretot Amb la corda al coll, l’única de les tres que no està narrada pel mariner Marlow, habitual àlter ego de Conrad.

       És clar que Amb la corda al coll, traduïda ara amb encert per Marta Pera, que ja havia fet la versió catalana de Nostromo fa vint-i-cinc anys, s’emmiralla de manera prou notòria, com a tancament del cicle, en el breu relat Joventut, una de les peces més belles de Conrad. Perquè, en efecte, a Joventut, Marlow narra als seus contertulians –els mateixos que escolten la misteriosa recerca de Kurtz a El cor de les tenebres– el seu primer viatge, de jove, a Orient, que és, alhora, l’última i dramàtica navegació d’una vella nau. Això mateix se’ns presenta a Amb la corda al coll, només que mitjançant un narrador omniscient i sense mariner novell. Els últims dies del capità Whalley, un veterà llop de mar vidu i solitari, són una lluita desesperada per enllestir un últim servei que li permeti garantir uns diners per al futur de la seva filla.

       L’alè tràgic, el fatalisme de les accions humanes, tan característics de Conrad, són ben presents. Whalley és conscient que la vida se li acaba, però no es resigna a abandonar el mar: a terra només hi vol anar quan l’enterrin. Tants anys al mar han creat un lligam indestriable, una simbiosi perfecta: “si un vaixell sense home”, pensa, “era com un cos sense ànima, un mariner sense vaixell no feia gaire més servei en aquest món que un tros de fusta a la deriva entre les ones”. Abocat a un últim comandament en una nau que no és seva, amb un patró mesquí i desconfiat, Whalley, decrèpit, orgullós i tossut, és el centre d’un drama compost per diversos personatges tancats en el Sofala. En aquesta embarcació tronada, una societat classista en miniatura, cadascú lluita pels seus interessos. Conrad, però, no carrega les tintes: “En general, els homes no eren dolents –només eren ximples o infeliços”. La narració avança amb una sàvia combinació de fets previsibles i cops amagats, i es resol en un final de regust agredolç en què el sacrifici, l’orgull, l’ambició i la mentida sostenen un equilibri precari que, paradoxalment, satisfà tothom.

          Un to crepuscular tenyeix tota la història. No és només l’ocàs del capità Whalley (“Encara tinc records més antics... fins a mig segle enrere”), sinó el de tota una època. Ell forma part d’una generació de mariners britànics que van obrir rutes, veritables pioners que, com ell, donen nom a una illa. L’Orient que va conèixer Whalley era un espai verge per als occidentals, però ara els aventurers han deixat pas als comerciants, i les companyies alemanyes s’estan menjant les rutes. També apareix, menys explícit que a El cor de les tenebres, el món empobrit, explotat i salvatge dels indígenes, i els espais verges, incerts, sense “traces de vida humana”. Aquest escenari de xoc de civilitzacions és el que, mal llegit, ha fet que des d’algunes perspectives acadèmiques –el que Harold Bloom anomena l’Escola del Ressentiment– s’hagi qualificat Conrad de colonialista, tot i que la seva visió no és gens autocomplaent.

         La feina de la traductora és remarcable. Conrad, polonès de naixença i nacionalitzat britànic el 1886, és conegut per la dificultat de la seva prosa, densa, molt rítmica i treballada. Marta Pera ha esquivat gairebé sempre el risc de la literalitat encarcaradora. La riquesa de matisos es percep en la complexa gradació lumínica que trobem a la segona frase del llibre, ben trobada en català: “Els raigs de sol queien violentament sobre el mar en calma –s’esmicolaven sobre una superfície diamantina i es convertien en pols espurnejant, en un vapor de llum enlluernadora que encegava els ulls i fatigava el cervell amb una brillantor bellugadissa”. Exigent també amb el lector, últim i personal traductor, Conrad ofereix una història en aparença menor però vibrant i commovedora.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

VICENT MARTÍ OCUPA LA TRIBUNA





Un dels modismes més execrables del llenguatge polític i periodístic que ens masteguen habitualment és aquell que diu que tal persona o tal institució ha de "fer pedagogia". Reconec, però, que això que ha fet aquesta setmana el pagès d'Alboraia Vicent Martí, amb l'aquiescència de Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern de la Generalitat valenciana, té una funció o un sentit eminentment pedagògic. Per situar-nos en context, cal tenir present el lloc en què Vicent Martí va pronunciar el seu al·legat indignat contra la indecència política, econòmica i periodística. El Fórum Nueva Economía és una entitat privada, autopresentada com a "organización independiente de debate", que està integrada per empresaris i executius de les empreses més poderoses de l'Estat. Si se'n repassa la llista de membres actuals no hi falta ningú: Florentino Pérez, Salvador Alemany, César Alierta, Antoni Brufau, Esther Alcocer Koplowitz, Joan Rosell, Juan Miguel Villar Mir, Isidre Fainé, José Ignacio Goirigolzarri... Són ben bé els noms d'allò que abans en dèiem els "poders fàctics".

          Per motius laborals, m'ha tocat assistir dues vegades a aquestes sessions de "debat", que Nueva Economía anomena "desayunos informativos" i que consisteixen a convidar una personalitat, generalment política o governamental, perquè faci una conferència i, al final, contesti un nombre determinat de preguntes del públic (que no es formulen mai de manera directa, sinó que es presenten prèviament per escrit i les recull i exposa el moderador). Les dues sessions a què vaig assistir es van celebrar en un hotel de la Gran Via de Barcelona en què, quan t'hi endinses, tens la sensació de tirar enrere mig segle o més, a causa de la pompositat rància del lloc i l'esquifida il·luminació decimonònica. Tot hi té un color daurat esblaïmat, d'una grogor raquítica, envellida. Davant d'una taula presidencial situada en una estrada es distribueixen una sèrie de taules rodones on s'agrupen els assistents. A més dels acompanyants del convidat, que poden ocupar un parell de taules, el públic s'entén que està format principalment per empresaris. No sé si, en les grans ocasions, quan el convidat és un peix gros, hi assisteixen els patrons esmentats abans. Potser sí, tot i que aquesta mena de gent es considera tan important que dubto que trobin que hi hagi algú que mereixi que li dediquin la seva atenció durant una hora i mitja. En tot cas, quan jo hi he anat he vist sempre les mateixes cares desconegudes, avorrides i arnades que s'adivinen en primer pla en el vídeo de València. Davant d'aquests rostres tibats, d'aquest homes vells o envellits que aplaudeixen mecànicament i que sembla que els hagin tret d'un noticiari franquista en blanc i negre, no deixo de pensar que, de fet, els empresaris de debò deuen estar treballant i no pas perdent el temps en aquest esmorzar-col·loqui.

          La impressió que en vaig treure –i que em confirma el vídeo de València– és la d'un món ranci d'homes vells i rics, profundament espanyol: per més que l'acte se celebri a València o a Barcelona, els únics que parlen en català, en tot cas, són el convidat i, a tot estirar, la persona que el presenta; en canvi, el moderador parla indefectiblement en castellà, i en un castellà apegalós, endiumenjat, amb cantarella engominada. I és a aquest públic, i en aquest escenari, davant dels quals han de passar el peatge càrrecs polítics acabats de guanyar unes eleccions o candidats amb futur, que s'han de sotmetre –teòricament– a les preguntes dels senyors importants, dels senyors que compten. De fet, però, és menys seriós que això, tot és més aviat una pantomima del poder. Per això fa sentit la diatriba de Vicent Martí. Perquè se surt de to, perquè trenca la convenció. És clar que li podran retreure les paraules gruixudes, l'ofensa d'assenyalar el públic com a culpable. Segur que li retreuran a Mònica Oltra haver-se aprofitat de la "bona fe" dels organitzadors per "orquestrar" aquest moment de tensió. Però, com diu Vicent Martí, les persones com ell mai són escoltades en aquests fòrums, ni tan sols se'ls permetria l'entrada si no els invités algú com Mònica Oltra. Per això, l'acte pot ser entès com una lliçó.

          De fet, és com una visita d'un mortal ben viu al país dels zombis. Dos detalls ho demostren: el primer, els rostres en primer pla dels comensals de la taula que és més a prop de l'estrada, impàvids, inexpressius, gairebé indiferents als improperis indignats de Vicent Martí; el segon, les paraules de tancament del representant dels patrocinadors, que es limita agrair a Mònica Oltra i, també, a Vicent Martí les seves intervencions. La incapacitat d'aquest home d'encaixar l'estirabot inesperat de Vicent Martí és sensacional. Tot i el que acaba de sentir, no s'aparta de les paraules rutinàries i consabudes que porta escrites. Serà l'endemà que Nueva Economia Fórum emetrà una nota lamentant "profundamente que los asistentes al desayuno celebrado con la Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, doña Mónica Oltra, hayan podido sentirse ofendidos por el inusual estilo y las palabras utilizadas por el presentador designado por la ponente, don Vicent Martí. Entendemos que esas expresiones, que muchos de los asistentes consideran insultantes y vejatorias, no son compatibles con la misión y la trayectoria de esta organización y sus actividades: ser un espacio de encuentro y de debate plural, respetuoso en las divergencias y sereno. Consideramos que las formas y expresiones usadas por el citado presentador no se justifican en absoluto bajo el derecho a la libertad de expresión, a la que Nueva Economía está consagrada". 

          Aquesta època té l'indubtable aire del final d'un temps, amb ressons evidents del principi de la Transició. Nueva Economía ve a ser una expressió d'aquell búnker de la dreta que s'esverava amb l'adveniment de formes democràtiques. És un búnker, com remarca Mònica Oltra, absolutament mascle: "les úniques dones a la sala són les [que ocupen les taules de representants] del govern valencià". I no té en compte, no sé si per no voler fer sang o per descuit, que sí que hi ha més dones a la sala: les hostesses que serveixen l'esmorzar.

          Els titulars periodístics es quedaran amb l'encesa ràbia i la indignació de Vicent Martí, però les paraules de Mònica Oltra tenen, tot i els modismes de l'argot polític, per poc convencional que ho sigui ella, idees i maneres interessants, que trenquen, ara sí "educadament", l'immobilisme del públic: "el poder no és un substantiu, sinó un verb"; "la sobrietat no és sinònim d'austeritat... letal"; la crítica de l'individualisme però la defensa de l'individu, dels individus. Ara que es parla tant de ruptura, de desobediència, la lliçó de Vicent Martí, amb Mònica Oltra, és un exemple de possibilisme encertat. Fructífer? Ja ho veurem.

dimarts, 29 de setembre del 2015

MROŻEK A PAPER DE VIDRE


Per invitació de Tina Vallès i Guillem Miralles, avui he presentat un conte de Słavomir Mrożek a la revista digital Paper de vidre, que des de l'any passat s'ha especialitzat en aquest gènere narratiu que tan aviat es posa de moda com ningú en fa cas. Agraeixo al Guillem i a la Tina l'excel·lent feina que fan i l'oportunitat que m'han ofert per recordar en aquest cas potser seria exagerat dir rescatar– un dels millors contistes que conec. Ho podeu llegir aquí.


divendres, 18 de setembre del 2015

HISTÒRIA, MITES I PREJUDICIS



Som un país singular. Realment allò del fet diferencial no és cap disbarat. Tenim un club de futbol molt bo de vegades boníssim i tot que és "més que un club". I devem tenir el rècord mundial de literatura de, sobre i per la nostra llengua. Un rècord que ara, probablement, quedarà superat per l'allau de llibres que s'han publicat, es publiquen i es publicaran de, sobre, a favor i en contra del "procés sobiranista", l'eufemisme que ha quallat perquè els més porucs no parlin obertament d'independència perquè si, al final, es piquen els dits, sempre puguin al·legar allò de "Escolti, que jo quan deia una cosa, no volia dir aquella altra".

          De literatura processal n'està sortint, és clar, de bona, de dolenta, de dolentíssima, i també molta, segurament, d'inútil i trivial. No deixa de sorprendre que, fins i tot quan qui la firma és algú amb formació, que no vol sotmetre's a l'adotzenament ni a la meselleria de cap bàndol, alguns arguments resultin tan elementals i puerils que fan més aviat angúnia. Ja sé que el que es diu en una entrevista no té el mateix valor que el que es desplega, enraonadament, al llarg de les pàgines d'un assaig, però m'ha caigut l'ànima als peus quan algú que és doctor en història i professor a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París ha incorregut, tot promocionant una divulgativa Història mínima de Catalunya, en la mateixa simplificació anacrònica i descontextualitzada que va cometre l'any passat Jordi Llovet que, com tothom, té les seves limitacions, però no és un cafre indocumentat quan va escriure la bestiesa següent:

El dia de l'enterrament de Castellet, el president Mas va declarar a la televisió que es podia estar orgullós de pertànyer a un país que havia donat un home com Castellet. Ara cal que ens preguntem, com a glossa a les paraules del nostre president: ¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. 

          Convé recordar, per contextualitzar l'afirmació o més aviat la negació de Llovet, que Josep Maria Castellet va néixer el 1926 i que, per tant, pràcticament tots els seus anys de formació corresponen al període més dur del franquisme, és a dir, quan "les condicions suficients i necessàries" per desenvolupar una cultura en llibertat (en català o en castellà, tant és) eren ínfimes. Doncs bé, Jordi Canal, a l'entrevista que dicrebaixant l'impacte negatiu del franquisme sobre Catalunya, respon això quan se li pregunta sobre la cultura:

Aún es más sorprendente. El gran momento de la cultura catalana del siglo XX son los años 50 y especialmente los 60. Es una gran paradoja, sobre todo si nos creemos que hubo un gran genocidio cultural. No digo con esto que no hubiese represión contra la lengua. Pero también hay que explicar que a partir de 1946 ya se empieza a publicar en catalán. Hay que sumar todo lo que se hace en el exilio con la producción del interior. Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán, tenemos Incerta glòria de Joan Sales, para mí posiblemente la mejor novela del siglo XX a pesar de que el canon creado en la época del marxismo la condenó porque era católica, y aparece La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Y dejo al margen a Espriu, Foix, el último Carner... se vivió un momento que nunca más se ha alcanzado en Catalunya. Interpretar el franquismo es complejo y eso no significa que rebajar o matizar los calificativos minimice su dureza política. Pero una cosa son nuestras consideraciones morales y políticas y otra cómo explicamos la historia.

          D'acord, la paraula genocidi sol utilitzar-se amb molta alegria en determinades discussions culturals i polítiques. Probablement no ens escau recórrer-hi, amb un excés de victimisme, però convé recordar que aquí es va prohibir amb ferocitat una llengua, i van arribar a cremar-se, amb fervor purificador, llibres en català (ho esmenta al recent i valuós assaig El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) algú poc sospitós d'exagerat abrandament independentista com Jordi Amat). I la possibilitat de publicar en català a Catalunya, des de 1946, és limitada i sota una vigilància malfiada.

          Què pretén dir Jordi Canal? Que el franquisme no va ser tan dur perquè als anys 50 i 60 sorgeixen algunes de les millors obres de la literatura catalana contemporània? "Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán"... Quin valor té aquesta dada, tenint en compte que Pla ho havia fet amb normalitat entre 1917 i 1936? I el mateix 1962, sí, "tenemos Incerta glòria de Joan Sales"... traduïda al francès sencera, perquè en la primera versió en català publicada el 1956 hi faltaven fragments que no haurien passat la censura. I Rodoreda, Espriu, Carner, Foix, i altres, arriben aleshores a la seva plenitud, d'acord. Però és gràcies al franquisme o a pesar del franquisme? Quanta gent els llegeix, quan gent els pot llegir en aquells anys? Tots havien escrit ja abans del franquisme, abans de la guerra, durant més de tres dècades en què sí que van existir "les condicions suficients i necessàries" per fer cultura en llibertat, i per fer-la en català. Si maduren en plena postguerra és per una qüestió purament biogràfica, generacional, no pas, com és lògic, perquè l'ambient els fos gaire propici: o viuen a l'exili, o bé viuen en un exili interior. També Bulgàkov, Pasternak o Grossman són autors essencials del segle XX i no pas per això restarem transcendència a la bogeria totalitària de la Unió Soviètica (llegiu això, per exemple). Per no parlar del ja clàssic argument imbècil de Vargas Llosa que Barcelona era una ciutat cosmopolita quan ell hi va viure a Sarrià entre 1970 i 1974, mentre que ara és d'un provincianisme asfixiant.

          Que un historiador que aspira a desfer mites i manipulacions nacionalistes incorri en arguments tan poca-soltes és una mostra més del nivell tan baix que té la discussió sobre les qüestions nacionals a la península Ibèrica (Portugal a banda). Vull pensar que el registre de conversa propi de l'entrevista ha traït Jordi Canal, i que al seu llibre, que proposa una interessant revisió historiogràfica, recorrerà a una metodologia més rigorosa (i no precisament "mínima"). Només que es mantingui en una perspectiva seriosa i documentada com la de Jordi Amat ja em donaria per satisfet. 

dimecres, 16 de setembre del 2015

GAUDIR DE RUYRA


Joaquim Ruyra, Narracions. Edicions 62, labutxaca, 2011.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 de març del 2012.

No es pot dir que Joaquim Ruyra (1858-1939) sigui un autor que cal rescatar, i amb tot i això la publicació d’aquest gruixut volum que aplega una gran part de la seva narrativa –sens dubte la substancial– mereix ser qualificada d’esdeveniment. Ho és perquè apareix directament en una col·lecció de butxaca de gran difusió i s’adreça així al públic més ampli possible. I ho és també perquè el plantejament editorial té un evident valor reivindicatiu. Sí, Ruyra figura, alguns cursos, dins la llista de lectures del Batxillerat (al costat o alternant-se amb Narcís Oller i Víctor Català: etiquetat, doncs, com a modernista). Sí, una veterana categoria de la Nit de Santa Llúcia du el seu nom i reconeix una obra de narrativa (juvenil, això sí). I sí, ha estat objecte de publicacions i homenatges en aquest segle.

Però, com assenyala Toni Sala al magnífic pròleg que ha escrit per a aquesta edició, hi va haver un abandó de la lectura de Ruyra per motius ideològics (“lectors traumatitzats pel franquisme que no li perdonaven el ‘sufocant baf sagristanesc’”) i no sembla que aquella defecció hagi estat reparada. Per això aquest volum hauria de restituir Ruyra al nombre de lectors que correspon a un clàssic modern fonamental, ja que en proposa una lectura que, sense ser nova, ens l’anostra, sense complexos, i va més enllà d’aproximacions de referència com les de Josep Pla, Gabriel Ferrater i Joan Fuster. Una lectura que, sense ignorar-lo, desinfla el “problema Ruyra” (el pes del catolicisme, la “incapacitat” per escriure novel·la, el caràcter del personatge, el conflicte amb una esposa tirànica) com a obstacle per llegir les seves memorables narracions. Penso que, si Ruyra hagués escrit en castellà, tindríem un Arturo Pérez-Reverte dient-ne meravelles i entronitzant un escriptor que, com cap altre en català, ha convertit la vida marinera en un experiència narrativa plena i captivadora.

Les marines conformen, en efecte, moltes de les millors pàgines de Ruyra, potser les més duradores. Sobretot a la primera part del volum, a les narracions de Pinya de rosa, Ruyra aconsegueix no solament mostrar el mar descrivint-ne gairebé tots els estats possibles (colors, onatges), sinó que construeix nombrosos moments narrativament molt intensos, en què la bellesa de l’escenari mariner es veu sacsejada per la seva terrible força destructora: l’angoixós retorn a port d’uns llaguts fugint del remolí devastador d’una mànega (“Mànegues marines”), la lluita fins a l’asfíxia d’un adolescent atacat per un pop que se li arrapa al cos (“L’idil·li d’en Temme”) o la transmutació d’un radiant matí de sol a la platja en un nus a la gola pel record tràgic de la mort d’un fill devorat pel mar (“L’aniversari del noi Guixer”). Com diu Sala, un cert Conrad no cau lluny.

Hi ha molt més, és clar, en Ruyra, com el vessant més fantàstic, situat sobretot al bosc –sempre nocturn, misteriós, que genera basarda– però també al somni –que pot ser premonitori (“Avís misteriós”) o apocalíptic (“La fi del món a Girona”)– i, un cop més, al mar, un mar llegendari (“Les senyoretes del mar” i “La xucladora”). Aquí es percep la petja del romanticisme, del Poe llegit amb plaer, l’alè de Bécquer i, també, del proper i reverenciat Verdaguer. Ruyra obre camins que devien trobar-se entre els motius pels quals el va admirar Calders.

Malgrat les limitacions que se sol assenyalar en la seva obra, Ruyra és inabastable perquè és un escriptor sensacional, meticulós sense ser afectat, intel·ligent davant la realitat de les persones a desgrat de les seves prevencions religioses. Li desplau el cantó fosc que tots tenim, però el reconeix, com mostra explícitament –amb menys encert– la rondalla “El malcontent” i, de manera més implícita però prou més torbadora, l’obra mestra que és “La parada”, en què el punt de vista adolescent de tantes narracions de Ruyra troba una de les realitzacions més aconseguides.

El poder i la creativitat de la prosa de Ruyra el situen en una posició decisiva i influent que, després, només han tingut Pla, qui en reconeix el mestratge, i Monzó, l’últim gran renovador. És imbatible en l’ús de les comparacions, descriu persones i paisatges amb un punt de perfecció gairebé hiperrealista i està dotat d’un tremp narratiu, extret sovint de mínimes anècdotes, ben emocionant. Per això, aquest és un llibre essencial.

dilluns, 14 de setembre del 2015

UN MESTRE CENTENARI


Joaquim Ruyra, Marines i boscatges. Edicions 62, Nova Biblioteca Selecta, 2004.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'11 de novembre del 2004.

L’art de la narració consisteix primordialment a relatar el pas del temps mitjançant les paraules. Però el temps implica moviment, i a l’hora de descriure’l costa d’imaginar algú amb més talent i capacitat per fer-ho que Joaquim Ruyra (1858-1939): “En la mar negrenca, de color de llécol mullat, les ones s’embotien a lo lluny i anaven venint, creixent, atansant-se sense trencar mai la superfície, com si hi passessen per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d’un atleta que forceja”. Vet aquí una prosa física, intensa. Les diverses narracions que componen Marines i boscatges (1904) drecen un conjunt d’històries mínimes i senzilles, de vegades purament anecdòtiques, on el català assoleix una expressió sensorial vivíssima, plena de matisos de llum, de so i de moviment.

          Ruyra va assajar la novel·la sense sortir-se’n –va deixar inacabada La gent del mas Aulet. Això, en aquest país de “generacions sense novel·la” on encara n’hi ha que esperen “la gran novel·la de Barcelona” talment el retorn del rei Artús, és gairebé un delicte. Per això Ruyra no acaba de fer el pes als profetes de l’excel·lència: Xavier Bru de Sala, tot i reconèixer el seu paper en la reconstrucció de la llengua, considera que la seva prosa és un “llast” i la despatxa com “un manual de retòrica llatina aplicat al català”; Miquel de Palol, dràstic, sosté que Ruyra, com Pla, menysprea la sintaxi –que vol dir, per entendre’ns, que no utilitza prou subordinades. Em fa l’efecte, però, que es confon l’ambició literària amb una grandeur narrativa que no garanteix la qualitat. Pocs escriptors superen Ruyra en ambició literària, i Marines i boscatges ho demostra prou.

          Tan efectiu resulta quan crea magistrals obres breus com les de la primera secció, “Impressions” (excepcional “Mànigues marines”, que en deu pàgines gairebé ens permet presenciar, gràcies al prodigi verbal, l’espectacle de tres mànigues marines desfermades davant la costa), com quan es concedeix cent pàgines per commoure’ns amb l’accidentat viatge d’uns mariners de Blanes en una barca de cabotatge (“El rem de trenta-quatre”). Sempre, al llarg del llibre, on predominen les marines sobre els boscatges –vistos sovint des del mar–, Ruyra presenta instants o seqüències d’instants poblats per personatges en aparença senzills però que amaguen reversos inesperats. La visió cristiana de Ruyra, que Joan Fuster va qualificar amb encert de franciscana, és piadosa però no ingènua: els personatges, aspres o ben intencionats, s’enfronten a besllums de la por, de l’inconscient (el somni d’“Avís misteriós” té molt d’interès, en la seva perspectiva prefreudiana) o d’allò que és inexplicable (la ferotgia del mar revoltat, però també el terror pànic del caminant nocturn per un bosc, cas de “La basarda”).

          El món de Marines i boscatges és ple de pescadors i d’infants que aviat s’espavilen, i també de personatges de la ruralia blanenca. L’observació penetrant de Ruyra els fa reviure en escenaris de la Costa Brava i la Selva encara no esguerrats pel “desarrollisme” de la segona meitat del segle XX. La mirada pairal de l’escriptor s’allunya del tremendisme modernista i adopta un punt de vista resolt sovint en la incertesa i la interrogació de qui no pot ni creu saber-ho tot: “avui, com en els temps de Hàmlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”.

          Aquest festival literari arriba en una edició exemplar que inaugura, a més, la recuperació del magnífic fons de la Biblioteca Selecta, sota la direcció de Jordi Cornudella. El respecte pel text original és escrupolós, i l’estricta i mínima regularització ortogràfica permet copsar nítidament la força i l’aptesa del català de Ruyra, “un pacte d’instint i rigor”, com l’ha qualificat Valentí Puig, que demostra que abans de Fabra ja hi havia vida intel·ligent. Una lliçó de com s’ha d’editar.