dissabte, 23 d’agost de 2014



IN HONOREM PROF. VALLCORBA


Sé que no hi ha cap llei ni regla escrita que determini que els teus mestres hagin de tenir una vida plena i longeva com la de Martí de Riquer, i per això m'he hagut d'empassar desaparicions doloroses (i, pel meu gust, prematures) de personatges clau en la meva formació intel·lectual com José María Valverde, Ángel Crespo, José Luis Guarner i Jaime Gil de Biedma. Ara, l'atzagaiada de la mort de Jaume Vallcorba em toca de més a prop, perquè la distància generacional no era tan àmplia i perquè el fet d'haver-ne estat no solament alumne sinó, sobretot, col·laborador a Quaderns Crema me'n va donar un coneixement més proper, si no d'amic, sí, almenys d'alguna cosa més enllà del conegut i del saludat.

     Vallcorba era un mestre, doncs, d'una altra categoria, un mestre amb qui vaig treballar (i és veritat que no era fàcil treballar amb ell). Però, des que vaig saber la gravetat de la seva malaltia, vaig recordar sobretot no la seva faceta excepcional i irrepetible d'editor, sinó la menys coneguda de professor. No em vaig matricular mai en cap assignatura seva, però era difícil no fixar-se en Jaume Vallcorba al principi dels anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Entre tant penene progre i psuquero, entre tants postestructuralistes, semiòlegs i futurs "comunicòlegs", cridava l'atenció aquell professor sempre perfectament endiumenjat, ros i pàl·lid, amb aquella mandíbula inconfusible i aquell parlar que no arribava a ser pijo però que sobtava en aquell pati de lletres. A sobre l'home s'havia embrancat a editar l'obra completa, llibre rere llibre, de J.V. Foix. A mi em va causar perplexitat. Qui era? Un marcià? Un dandy? Vaig decidir que havia d'esbrinar-ho.

     Em vaig plantar d'oient a la seva assignatura "Civilització francesa", un tema prou vague i que a mi, anglòfil de mena, no em podia resultar més llunyà. Però m'interessava Vallcorba, no la matèria. I vet aquí que la descoberta va ser doble. A la classe no devíem assistir, els dies que hi anava tothom, gaire més de mitja dotzena d'alumnes, i la fèiem entorn d'una taula en una saleta amb vitrines de llibres a banda i banda que feia d'avantsala dels despatxos dels professors de Romàniques. Setmana rere setmana, no em vaig perdre una sola d'aquelles classes, atípiques, brillants i, sobretot, divertides. La cosa anava de com s'havia conformat la primera avantguarda històrica del segle XX, la del cubisme, tant des del punt de vista dels pintors com dels escriptors. Així, vaig descobrir Apollinaire i Max Jacob al costat de Picasso, a qui per fi vaig començar a entendre, i em vaig enamorar per sempre més de Cézanne. Hi havia dies que et cargolaves de riure, com quan va portar un exemplar de Literaturas malsanas de Pompeu Gener i en va llegir fragments. Aquell curs, en definitiva, va ser un festival i el que més es deu assemblar a un curs universitari com Déu mana de tots els que vaig fer abans del doctorat. Si allò hagués estat la norma i no l'excepció, les nostres universitats serien de primera divisió.

    Vaig pencar més en aquella assignatura que en algunes de les que m'havia hagut de matricular i que m'interessaven menys (o potser hauria de dir que els professors respectius me les feien menys interessants). Vaig llegir sobre el Montmartre de Picasso, sobre l'actitud d'escriptors i artistes davant l'esclat de la Gran Guerra, vaig conèixer revistes d'avantguarda franceses com SIC i Nord/Sud, en fi, vaig apendre-hi molt, coses que, després, d'una o altra manera he anat retrobant (com quan fa dos mesos, a Horta de Sant Joan, vaig veure els paisatges en què Picasso havia començat a quintaessenciar el cubisme). Anys a venir, Vallcorba em va proposar de traduir al català un dels llibres fonamentals que vam llegir en aquell curs: Les peintres cubistes, de Guillaume Apollinaire, que es va convertir en la meva única i modesta contribució al fenomenal catàleg de Quaderns Crema.

      A partir d'aquell curs, la coneixença de Vallcorba em va portar a treballar a Quaderns Crema com a col·laborador extern en tasques de correcció i edició i, també, durante tretze mesos al principi dels anys 90, a la mateixa editorial. Com tants editors d'aquest país, vaig apendre l'ofici amb ell, des de la correcció (encara!) de les últimes galerades tipogràfiques de plom a les primeres màquines de fotocomposició (una enorme Berthold que va comprar i per a la qual va haver d'habilitar un espai especial). Li dec també haver començat a escriure ressenyes als diaris, perquè em va recomanar al difunt Diari de Barcelona mentre feia la mili a Lleida.

     Però, malgrat tot, i com que segur que gairebé tothom destacarà principalment la seva sensacional tasca com a editor, avui, amb el dolor i la ràbia que sento per la seva mort, no puc deixar de pensar en ell com a professor. Professor de Romàniques, medievalista, però també, com he dit, de les avantguardes que havia estudiat en la seva tesi sobre Junoy. Com si el vers de Foix fos la seva divisa: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".

dilluns, 18 d’agost de 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (2): DIGNITAT SOTA LES BOMBES


Si la tardana i última popularitat als mitjans de comunicació d'Artís-Gener als últims anys de la seva vida no me’l feien un desconegut, tot i que no havia llegit res de la seva obra literària abans de Paraules d’Opòton el Vell, la figura de C.A. Jordana em resultava del tot vaga i estranya. Em sonava haver llegit en alguna part a Julià Guillamon paraules d’elogi per la seva novel·la El Rusio i el Pelao i el recordava com un dels autors abordats pel mateix Guillamon, en to de crònica, al catàleg de l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Literatures de l’exili, organitzada el 2005. Per això, quan fa sis anys vaig llegir i ressenyar pel “Quadern” d’El País la recopilació dels articles de Jordana publicats el 1938 en un setmanari comunista, vaig quedar enlluernat: acabava de descobrir un escriptor brillant, ple de talent, amb un domini dels registres literaris excepcional i una cultura plenament integrada en els corrents europeus contemporanis. No afegiré aquí res al que vaig escriure aleshores.

C.A. Jordana, Barcelona 1938: La veu de les sirenes. Edició de Maria Campillo. Edicions de 1984, 2008.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 19 de febrer del 2009.

Es pot fer broma quan cauen bombes damunt la teva ciutat? Llegint el primer article d’aquest recull, “La plataforma atapeïda”, publicat com la resta al setmanari “Meridià” i escrit menys d’un any abans que els nacionals entressin a Barcelona, he recordat una imatge vista a la televisió als anys de plom de l’IRA: després de rebre’s a un pub de Londres una amenaça de bomba, un dels clients sortia tranquil·lament del local sense deixar el got llarg amb la beguda. L’humor de “La plataforma atapeïda” també em fa pensar en Francesc Trabal: despulla la realitat i la mostra en la seva dolorosa absurditat amb un somriure intel·ligent. La descripció de la pujada i l’aglomeració de la gent, prima i famolenca per les privacions de la guerra, a la plataforma del tramvia converteix aquest article de C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) en una formidable peça literària, reflexió sarcàstica sobre el drama que es vivia. En efecte, davant l’horror i la insensatesa bèl·lica, la consigna no és l’única ni la millor resposta.

El segon article, que dóna el títol al recull, comença “Sento la veu de les sirenes...” i tot seguit salta a les sirenes mitològiques de l’Odissea homèrica. Jordana frega la frivolitat? Per mi no. La “filosofia” d’aquests primers articles (quatre, sota la rúbrica “Simples esplais”) es troba alguns paràgrafs després: “La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig –si no us cau cap xufla, és clar– que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la”. Intensitat, doncs, concentració intel·lectual, que Jordana aplica per presentar la vida ciutadana sota les bombes franquistes. No ho fa amb eines de periodista, sinó de novel·lista, compromès amb la realitat però fidel als seus recursos de narrador.

Hi ha, això sí, una inflexió a partir del cinquè article. Després de gairebé dos mesos de silenci, la secció de Jordana passa a anomenar-se “Monòlegs interiors”, que tindrà 23 lliuraments. Un títol literàriament militant, d’acord amb la poètica de Jordana, traductor de Mrs Dalloway de Virginia Woolf i vindicador de l’Ulisses de James Joyce, dues novel·les clau per entendre aquesta tècnica narrativa moderna. L’editora del volum, Maria Campillo, veu en la seva aplicació periodística una innovació. D’acord. Però hi trobo més canvis. Algun comissari del PSUC, partit que auspiciava la publicació de “Meridià”, va picar els dits a Jordana pel to dels “esplais”? O senzillament l’autor, vist el curs de la guerra, insalvablement perduda, es va abocar més a la realitat? Al primer “monòleg”, sobre les lleves de soldats cada cop més joves, llegim: “Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden”. I també: “I jo i l’altre què hem de fer? Obeir, aquesta és la consigna”. Els temes dels articles aterren més en l’actualitat i la crítica social: la tebior covarda de les democràcies davant Hitler i Mussolini, l’Església compromesa amb el feixisme, l’elogi dels valents soldats del front... 

Ara bé, no es perd tot en aquest tomb. “El bar”, últim article, del 31 de desembre de 1938, és de fet un “esplai” amb l’efusió verbal del “monòleg interior”. Jordana manté la independència: a “Els qui tenen raó” defensa la raó del poble davant “la massa maquinitzada” manipulada pels acròbates polítics que salten “de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i la barra fixa del partit”. I en un dels monòlegs més desfermats (“Al cinema”), veritable exemple de flux de consciència per l’estil del de Molly Bloom a l’últim capítol de l’Ulisses, trobem una evident reticència: “Senyors, ai, camarades, anem a tancar”. Jordana, com Eugeni Xammar, com altres escriptors republicans, no té dubtes sobre el seu bàndol, per més que no combregui amb tot el que sent: “El blanc, negre, i el negre, blanc. No hi passo. Els colors són ben clars aquest cop, encara que hi vulguis posar el roig” (“Fantasmes”). Fermesa cívica, sumada a l’artística, testimoni d’una ciutat assetjada per les bombes, a punt d’encetar un dels seus períodes més negres, i esplèndid exemple de literatura periodística de qualitat.

dissabte, 16 d’agost de 2014

ARTÍS-GENER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (1): UNA CRÒNICA ASTECA


A la nota anterior vaig remarcar el valor de dues novel·les que és evident que no ocupen un lloc de capçalera en el nostre cànon literari, però que no desentonarien en la llista de novel·les europees del curs coordinat per Jordi Llovet (on, d'altra banda, entre alguns títols clàssics i indiscutibles, n'hi ha d'altres que revelen una tria més arriscada, minoritària o, senzillament, dubtosa: per mi, Retorn a Brideshead no és la millor obra d'Evelyn Waugh, de qui prefereixo, per exemple, Un grapat de pols). Sens dubte no l’ocupa El món de Joan Ferrer, de C.A. Jordana, escrita als anys cinquanta, publicada el 1971 i reeditada encara no fa cinc anys, en tots dos casos amb un ressò escàs, encara que l’edició del 2009 publicada per Edicions de 1984 –una editorial molt perspicaç en els seus rescats literaris– ha aconseguit una mínima collita de nous admiradors de Jordana entre els quals em compto (en parlaré en les notes següents d’aquesta sèrie).

L’altra novel·la esmentada, Paraules d’Opòton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener, ha estat més llegida i ben considerada des que es va publicar el 1968, però diria que no és ben bé allò que se’n diu la primera tria a l’hora d’assenyalar les grans novel·les catalanes del segle XX, on no falten mai les de Rodoreda, Villalonga i Sagarra. Sense entrar en el joc de les comparacions, Paraules d’Opòton el Vell mereix tots els elogis perquè és una novel·la boníssima, molt divertida i admirablement construïda, i no dubto que li correspon una divulgació més gran que la que ha tingut. La vaig llegir fa vuit anys i en vaig escriure tot seguit un parell de notes al meu dietari, que ara reprodueixo aquí.

D’una manera ben subtil, gairebé imperceptible, Artís-Gener aconsegueix a Paraules d’Opòton el Vell una novel·la d’una riquesa i d’una complexitat superiors. La recreació de la veu simple del terrissaire Opòton, convertit en la seva vellesa en cronista del viatge dels asteques cap a Occident, és un artifici magistral. Les repeticions, les incoherències, els anacoluts i una hipotaxi deficient serveixen per construir un relat d’aparença maldestra però que resulta eficaç perquè reporta desapassionadament, sense concedir espai a la filigrana retòrica o lírica, l’abast èpic i tràgic de l’odissea dels asteques.

La idea de l’“antidescoberta” d’Espanya pels asteques és prou enginyosa, però Artís-Gener demostra saviesa i cautela a l’hora de servir-se’n i d’administrar-la: defuig l’abús de la brometa fàcil i, d’aquesta manera, l’itinerari dels asteques per nord de la península esdevé plausible. La novel·la se sosté pels fils narratius desplegats, més enllà del pretext original, i la solució final resulta brillant i colpidora: en comptes de tancar el relat amb el retorn dels asteques, presoners dels espanyols que “descobriran” així Amèrica guiats pels veritables descobridors, Artís-Gener interromp la crònica d’Opòton –quan el que hi falta és poc més que dolorosament previsible– en el moment que la nau dels asteques fugitius d’Espanya albira una caravel·la francesa que, diu el cronista asteca, “no era amiga nostra”, i acaba el llibre amb la paraula nàhua quitxo, que “sempre indica la idea de sortida”. Al final, doncs, l’exili, el dolorós exili.

*****

“I els cors se’ns havien fet petits com els grans de sorra” (Paraules d’Opòton el Vell, capítol 22).


[notes del 7 de març, 2006]

dissabte, 2 d’agost de 2014

HUMANISME PROVINCIÀ

Rebo la programació del cursos de tardor de l'Institut d'Humanitats de Barcelona. Entre les propostes sempre exigents i interessants de l'Institut, en trobo una que em crida l'atenció: "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 2". Onze conferències sobre onze grans novel·les en llengua anglesa, alemanya, francesa, italiana i castellana. Aviam si ho entenc: és possible muntar un cicle d'aquestes característiques a Barcelona sense incloure cap novel·la en català? Aprecio molt en Jordi Llovet, el coordinador del curs, però trobo que la lògic de la tria, amb aquesta absència, és com disparar-se un tret al peu de les humanitats.
     
         M'hi repenso. És la segona vegada que s'organitza aquest curs. Busco el programa de "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 1", que es va fer la primavera d'enguany. Allà hi falten les novel·les en italià i, sort!, n'hi ha dues de catalanes: Solitud i Bearn. Però la pregunta és inevitable: Llovet no ha trobat més novel·les nostres prou bones per parlar-ne en aquest segon curs? A mi se m'acut que Incerta glòria de Joan Sales i Paraules d'Opòton el Vell d'Avel·lí Artís-Gener encaixen perfectament amb el plantejament del curs: són dues novel·les en català esplèndides, d'ambició perfectament europea i amb una gran càrrega humanística. O, encara que sigui una mica menys reeixida, El món de Joan Ferrer, la novel·la de C.A. Jordana, trobo que també s'adiria força amb aquest programa.

         Llovet té de vegades aquestes desconnexions, aquestes sortides de to. És una badada? No m'ho crec. No ha trobat ningú que vulgui parlar de les grans novel·les en català del segle XX (n'hi ha algunes més de les que he dit)? Tampoc m'ho crec. Que potser vol castigar la cultureta sobiranista? Seria un disbarat. Un altre, que s'afegiria, per exemple, al que va engegar el gener passat en glossar la figura de Josep Maria Castellet a la seva columna del "Quadern" d'El País. O no és una poca-soltada fenomenal escriure això que copio tot seguit?:

       "¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira" 

          Què pretén dir-nos Llovet? Que Castellet, nascut el 1926, i que madura, per tant, en el moment més cru i sectari de la dictadura franquista, va sorgir d'un medi que li era propici? Més propici que la Catalunya actual, que, per més pressió nacionalista que hi hagi, és una societat considerablement més lliure que la dels anys quaranta, cinquanta i seixanta? Una societat que disposa de traduccions, en català i en castellà, de gairebé tota "la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d'Occident", una tradició que el franquisme, per cert, sovint ens va escamotejar. Va, home, va! No desbarrem. Si tant li interessa que sorgeixin nous Castellets, caldria començar per difondre més la nostra tradició novel·lística que, a desgrat dels obstacles que ha trobat, ha estat capaç de proporcionar-nos un bon grapat d'obres de gran valor. I tractar-la amb el respecte que mereix. Ni més ni menys, sense exageracions ni miopies nacionalistes, però amb respecte i amb naturalitat, sense cosmopolitismes provincians.