UNA LLETRAFERIDA LLIURE
Aurora
Bertrana, Memòries. Diputació de Girona, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 d'octubre de 2013.
Davant
de dos volums de memòries que sumen més de mil cent pàgines, un té la natural
prevenció de pensar si valdrà la pena abordar una lectura tan llarga. Els
dubtes s’esvaeixen aviat: passades les poc més de mitja dotzena pàgines
introductòries, als primers paràgrafs del segon capítol d’aquestes Memòries d’Aurora Bertrana (Girona,
1892-Berga, 1974), l’evocació d’un dels primers records de l’escriptora et
guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les
tantes amb la colla d’amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta,
llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense
adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s’ha llevat i
l’observa fascinada darrere la vidriera de l’alcova. L’escena, amb el gest de
la mare, el colze enfonsat en el coixí, abocada damunt el llibre, vist per la
nena que admira i enveja aquella intensa evasió, aquell misteriós transport a
mons i experiències desconegudes, constitueix una poderosa i significativa
porta d’entrada a l’experiència que Aurora Bertrana ens explicarà a continuació.
La imatge és vàlida perquè, tot i
que aquesta obra és el relat generós d’un itinerari vital aventurer (d’aventures,
però també d’anar a la ventura per mig món), la seva redacció constitueix alhora
una explícita autoreivindicació de Bertrana com a escriptora: “després d’haver
jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en
català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora”. Perquè Bertrana
és una lletraferida de cap a peus, però una lletraferida sense moltes de les
manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s’adapta a tot, fa tots els
papers de l’auca, però no deixa mai d’escriure ni, sobretot, de llegir amb
intensitat i amb passió. Quan torna de l’exili, a la seva maleta, a part d’un
parell sabates, només hi ha diccionaris, gramàtiques i llibrets de conjugacions
verbals en tres llengües. Ella mateixa diu: “No crec que ningú dels qui em
coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop”.
Les Memòries ens permeten seguir la trajectòria de Bertrana a Girona, a
Barcelona, a Ginebra, a Tahití i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials
i preferits, cadascun per motius diferents, així com la diversitat d’oficis,
ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d’un pioner trio de
jazz femení en un hotel dels Alps, als anys 20, a la direcció d’una coral de
malalts mentals en un sanatori suís, a la postguerra, passant per tres
memorables i regalats anys a la Polinèsia, on els torrents baixen plens de
fruits exòtics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en
vida, és excel·lent, ple de detalls com l’esmentat de la seva infantesa, que
omplen d’interès la peripècia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt
sentit de l’humor i una púdica distància respecte a la vida sentimental, que
ens mostra poc, i quan ho fa, més aviat amb ironia i guardant-se la tendresa
per a la intimitat.
El segon volum resulta, en canvi, desigual,
entre d’altres raons perquè deixa de ser tothora memòria de fets viscuts i
Bertrana s’embarca, en referir-se a les guerres de 1936 a 1945, a relatar-nos
el context, fets sabuts i prou historiats. També abunden les reiteracions i un
certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisió d’aquest volum,
que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges personals que
copsen l’indomable caràcter de l’escriptora.