dijous, 31 de juliol de 2014

UNA JOIA... NOUCENTISTA?


Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (1935), La Magrana, 2007.

Tot i que el prologuista Damià Pons, professor universitari, s’entesta a qualificar aquestes memòries d’infància de “noucentistes” –un adjectiu que, a aquestes alçades, a mi més aviat em provoca basarda i em tira enrere–, el seu valor literari escapa a aquests absurds etiquetatges acadèmics. Tornar a escriure la història de la literatura catalana, construir-ne un nou cànon sense oblits ni clixés, passa per destacar la gran qualitat de llibres com aquest. Quedar-se en la superfície de l’Arcàdia idíl·lica (idíl·lica, quan Riber no amaga la solemne pobresa de la seva família?) de la Mallorca rural de la fi del segle XIX evocada per Riber des de la seva quarantena, instal·lat en la condició adulta de capellà i escriptor, significa llegir el llibre a mitges. El que compta, per mi, és la capacitat d’un narrador viu i poderós, que em recorda Ruyra en la seva força, en la seva intensitat. Un narrador que transmet els batecs de la vida a través de les anècdotes i les descripcions d’un món ja desaparegut. Un narrador que construeix, doncs, una realitat literària, amb uns escenaris i uns personatges que emocionen, que colpeixen. La vida no és bella? Certament no ho és, encara que a vegades sí que és bella, especialment en el record. Extreure’n literatura de primera és una lliçó de la qual no ens podem privar. [11 de febrer, 2008]

dilluns, 28 de juliol de 2014

TEMA DEL TRAIDOR Y DEL HÉROE (O HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA, 2)


"La acción transcurre en un país oprimido y tenaz: Polonia, Irlanda, la república de Venecia, algún estado sudamericano o balcánico..."

"Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari. [...]  I també els demano que sàpiguen destriar les falles d'una persona per molt significativa que hagi estat i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d'expiació per a mi mateix."

diumenge, 13 de juliol de 2014

BANDERA D'UNA LITERATURA

Joan Sales, Incerta glòria (1956) seguit de El vent de la nit (1981)Club Editor, 1999.

Com és possible que aquesta novel·la no sigui una de les de referència de la literatura catalana de l’últim mig segle (o segle sencer, de fet)? Perquè, sense cap mena de dubte, és prou més que la novel·la de la guerra, en la mesura que ofereix una visió àmplia del gruix del primer mig segle XX català, una visió plena de matisos, de contradiccions i, sobretot, d’aspiracions de modernitat, allò que es va trencar amb el triomf del franquisme. Tinc la sensació que, tot i el nombre creixent de devots d’Incerta glòria –i de la resta de l’obra de Joan Sales, in extenso, pel que començo a saber-ne–, som encara davant el gran “tapat” de les nostres lletres. Aquesta és una novel·la impecable, sòlida, vendible, universal. Una novel·la que pot ser bandera d’una literatura. Una novel·la que es pot llegir perfectament a les escoles, més que moltes de les bretolades contemporànies de segona i tercera que sovint fan empassar al jovent. Té una força molt poderosa per enganxar el lector, tant pel que descriu –les il·lusions republicanes, el front militar, la dura quotidianitat de la rereguarda– com per com ho descriu: de manera vívida, amb un punt de ràbia juvenil, amb murrieria i humor, amb transcendència existencialista de tant en tant (aquest és, en tot cas, l’únic aspecte que potser ha envellit una mica, no prou, amb tot, per desencisar), amb, sobretot, militància no cega, gens sectària. El partit que pren Sales em recorda el de Xammar a les seves memòries: és la República i és, sobretot, la Catalunya republicana. Així, aquesta és una novel·la escrita des del bàndol perdedor, però que travessa la tragèdia de la guerra, la guerra d’Espanya, amb una òptica que defuig el reduccionisme, el blanc o negre, i s’expressa amb una profunda i sincera mirada humanista, ferma en els principis, ferma alhora en el respecte a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin, i ferma, conseqüentment, en la crítica –quan escau– a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin. Hi ha quatre personatges clau, molt ben dibuixats: tres que són els successius narradors de les tres parts de què consta la novel·la, i un quart, Juli Soleràs, que és la figura bigger than life que les recorre les tres, esquiva i provocadora com a mirall i contrapunt de les altres. Cap dels quatre personatges no és d’una peça, d’aquells amb qui et pots identificar plenament, sinó que tenen llums i ombres, fins i tot poden resultar desagradables, s’estimen i s’enganyen, s’admiren i se suporten entre ells. Novel·la catòlica però no beata, burgesa, antianarquista, antifranquista, té moments inesborrables, culminants. El que més, per mi: el capítol que descriu el sopar d’oficials amb les seves famílies en un poble fantasma del “front mort” aragonès (el front aturat pels rigors de l’hivern, al qual fan venir des de Barcelona les dones i els fills, contravenint les ordenances militars, perquè allà estaran més segurs i menjaran millor que a la Barcelona del racionament i els bombardeigs). El talent narratiu que exhibeix Sales en aquest capítol és prodigiós, desbordant, electritzant. Resulta tan divertit com la high table d’Oxford que Javier Marías relata a Todas las almas. Són moments com aquests els que fan que no es pugui despatxar Incerta glòria com a simple novel·la d’una guerra i d’un país concrets: Sales escriu carregat d’idees, de voluntat política i nacional, però escriu, per damunt de tot això, amb ambició literària, que vol dir universal. Incerta glòria és, inqüestionablement, una novel·la, no pas un paper patriòtic –el gran mal de tanta literatura de segona de la postguerra. No obstant, penso que convé remarcar que el seu valor –immens, admirable, total– es concentra en les tres parts de què consta estrictament, és a dir, excloent-ne la represa tardana que, durant alguns anys, en va ser la quarta part i que ara, enaquesta desena edició d'Incerta glòria, es publica com a novel·la diferenciada, amb el títol d’El vent de la nit, però dins el mateix volum (opció que trobo desencertada). El vent de la nit, com a quarta part, o llegida a continuació d’Incerta glòria –que té un final memorable, trepidant i obert, amb la voladura d’un pont per l’exèrcit republicà que fuig–, desfà l’equilibri de les tres parts amb tres veus diferents, profundament lligades, ja que repeteix narrador (el de la tercera part, el soldat seminarista Cruells), i a més comença a abusar dels retrobaments casuals, de les coincidències, de les explicacions encaixades de manera una mica massa evident en el relat en primera persona (en algun moment –pocs– d’Incerta glòria també es pot tenir aquesta sensació, però Sales l’esquiva relativament bé i, en tot cas, s’entén com una concessió menor dins la construcció de la novel·la). Tal com llegim la novel·la avui, amb un text considerat “definitiu”, sense rastres de censura, la Incerta glòria estricta és una novel·la que justifica i dignifica una literatura. [29 de novembre, 2007]

dissabte, 12 de juliol de 2014

ARTS D'UN EDITOR EMPIPATIU

Marta Pasqual, Joan Sales, la ploma contra el silenci. A Contra Vent, 2014.
Una versió reduïda d'aquesta ressenya es va publicar al “Quadern” d’El País el 5 de maig.

Trenta anys enrere, Joan Sales no era un autor clau, determinant. Valorat per una minoria, poc estudiat (alguns manuals universitaris ni l’esmentaven), era, és clar, l’editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, i podies tendir a identificar-lo com l’home que firmava aquells pròlegs quilomètrics que encapçalaven algunes novel·les i traduccions publicades al seu segell, el Club Editor. Ara que va quedant enrere el càstig, que Incerta glòria s’estableix amb rotunditat com una novel·la essencial (tot i que encara hi ha qui, reduccionista, no hi veu gaire més que una “novel·la catòlica”) i que les Cartes a Màrius Torres i la correspondència amb Mercè Rodoreda dibuixen una espècie d’autobiografia epistolar apassionant, arriba, mentre esperem la publicació de la biografia que en prepara Montserrat Casals i de la novel·la inèdita Uns guants de pell de Rússia, una bona aproximació a la seva faceta d’editor. N’és autora la jove filòloga gironina Marta Pasqual, que presenta un resum de la seva tesi doctoral que peca poc de la feixuguesa que se sol atribuir als treballs acadèmics. Es podria dir fins i tot que Pasqual s’ha excedit amb la tisora i que ens hauria agradat llegir més detalls de la seva investigació en diversos epistolaris inèdits d’autors que van publicar al Club Editor.

Pasqual explica com Sales aprèn a fer d’editor a l’exili i com es configura la seva idea de què i com editar. Els fragments de correspondència que il·lustren l’assaig resulten eloqüents per copsar el talent i la feina de Sales com a editor: la voluntat d’independència respecte als poders culturals establerts en la clandestinitat, l’antielitisme no renyit amb l’exigència literària, el treball amb una llengua correcta però viva i popular. Es reforça la idea que teníem d’un Sales editor a l’anglesa, intervencionista per aconseguir textos òptims, “empipatiu”, segons pròpia definició, amb els autors. També es dibuixa el seu perfil més personal, de vegades contradictori, en què la vehemència i la passió conviuen amb el realisme i el pragmatisme i, algun cop, amb posicions dogmàtiques.

La documentació aportada per Pasqual topa de vegades amb una visió una mica massa encomiàstica. No hauríem de passar del menyspreu de Sales a la seva canonització. El subtítol del llibre subratlla el pendent combatiu i patriòtic de Sales, lligat per ell mateix, és cert, a la tasca d’escriptor i editor. Però l’activisme no és el que el converteix en una figura clau i perdurable. D’altra banda, en basar la seva anàlisi en el concepte acadèmic de “reescriptura”, que aborda el text literari des dels diversos àmbits que el fan possible (l’autor, però també l’editor, el corrector, el traductor, l’adaptador, etc.), Pasqual exalça Sales com a magnífic “reescriptor” i veu en ell una “enorme humilitat” en posar-se al servei de l’autor per millorar el text, ja que ho fa en nom del lector. Potser és veritat que no intervenia amb afany de protagonisme en els textos que passaven per l’editorial, però si encerta quan refà o reescriu l’obra d’autors novells com Ramona Via, resulta més discutible quan entra a fons, cometent errors i tot, en autors com Aurora Bertrana, que li va retreure, no mancada de raó, un “intervencionisme patològic”. No crec, com sosté Pasqual, que el triangle autor/editor/lector hagi de ser “com a mínim, equilàter”. Que Sales, perfeccionista, meticulós i apassionat, era conscient que a vegades es passava (ell, que detestava les manipulacions dels correctors editorials que encarcaraven el català literari) ho demostren passatges com: “tremolava de pensar que veuria totes les supressions, esmenes, afegits i canvis que jo havia fet” o bé “em vaig excedir en la meva esporgada”. 

Però si el Sales teòric i editor empipatiu no sempre té raó, hi toca sovint. Pasqual matisa bé que si per ell “cada traducció constituïa un veritable acte de catalanitat”, el seu catalanisme era “realista, pragmàtic i anti-romàntic”. Així, Sales afirma que a la literatura prèvia a la guerra civil “ens vam deixar anar un bon tros a abusar de la bona fe catalanista del públic”, observa (l’abril de 1950, referint-se a Balmes) que “cal avesar-se a la idea que hi ha autors catalans, i catalaníssims, en castellà” i valora de manera realista i positiva que el teatre de Sagarra tingui al seu públic “murcians i almerians”.

dijous, 10 de juliol de 2014

HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA 


"Quiero que sepáis que os agradezco vuestro trabajo y profesionalidad y que sepáis que sois una GENTE EXTRAORDINARIA y que nadie en el mundo ha pasado por una experiencia laboral y humana como la que estais pasando y vais a pasar. Yo no me iría de GOWEX por nada del mundo, dado que va a forjar el caracter y personalidad de los que decidan realizar la travesía"

dimarts, 8 de juliol de 2014

UNA LLETRAFERIDA LLIURE


Aurora Bertrana, Memòries. Diputació de Girona, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 d'octubre de 2013. 

Davant de dos volums de memòries que sumen més de mil cent pàgines, un té la natural prevenció de pensar si valdrà la pena abordar una lectura tan llarga. Els dubtes s’esvaeixen aviat: passades les poc més de mitja dotzena pàgines introductòries, als primers paràgrafs del segon capítol d’aquestes Memòries d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), l’evocació d’un dels primers records de l’escriptora et guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les tantes amb la colla d’amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta, llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s’ha llevat i l’observa fascinada darrere la vidriera de l’alcova. L’escena, amb el gest de la mare, el colze enfonsat en el coixí, abocada damunt el llibre, vist per la nena que admira i enveja aquella intensa evasió, aquell misteriós transport a mons i experiències desconegudes, constitueix una poderosa i significativa porta d’entrada a l’experiència que Aurora Bertrana ens explicarà a continuació.

     La imatge és vàlida perquè, tot i que aquesta obra és el relat generós d’un itinerari vital aventurer (d’aventures, però també d’anar a la ventura per mig món), la seva redacció constitueix alhora una explícita autoreivindicació de Bertrana com a escriptora: “després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora”. Perquè Bertrana és una lletraferida de cap a peus, però una lletraferida sense moltes de les manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s’adapta a tot, fa tots els papers de l’auca, però no deixa mai d’escriure ni, sobretot, de llegir amb intensitat i amb passió. Quan torna de l’exili, a la seva maleta, a part d’un parell sabates, només hi ha diccionaris, gramàtiques i llibrets de conjugacions verbals en tres llengües. Ella mateixa diu: “No crec que ningú dels qui em coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop”.

     Les Memòries ens permeten seguir la trajectòria de Bertrana a Girona, a Barcelona, a Ginebra, a Tahití i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials i preferits, cadascun per motius diferents, així com la diversitat d’oficis, ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d’un pioner trio de jazz femení en un hotel dels Alps, als anys 20, a la direcció d’una coral de malalts mentals en un sanatori suís, a la postguerra, passant per tres memorables i regalats anys a la Polinèsia, on els torrents baixen plens de fruits exòtics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en vida, és excel·lent, ple de detalls com l’esmentat de la seva infantesa, que omplen d’interès la peripècia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt sentit de l’humor i una púdica distància respecte a la vida sentimental, que ens mostra poc, i quan ho fa, més aviat amb ironia i guardant-se la tendresa per a la intimitat.

     El segon volum resulta, en canvi, desigual, entre d’altres raons perquè deixa de ser tothora memòria de fets viscuts i Bertrana s’embarca, en referir-se a les guerres de 1936 a 1945, a relatar-nos el context, fets sabuts i prou historiats. També abunden les reiteracions i un certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisió d’aquest volum, que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges personals que copsen l’indomable caràcter de l’escriptora.

dilluns, 7 de juliol de 2014

UN RETORN INÈDIT


Prudenci Bertrana, Violeta. Edició a cura de Guillem Molla. Introducció de Glòria Granell. Presentació de Xavier Pla. Edicions de la Ela Geminada, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 de gener.


La vigència de Prudenci Bertrana (1867-1941) sembla reduïda avui al premi literari gironí que porta el seu nom i a una sola de les novel·les que va escriure, Josafat, ja que la resta de la seva obra no és assequible en edicions recents. Per això cal celebrar que Edicions de la ela geminada hagi iniciat la publicació de la seva novel·lística completa, nou volums que es preveu tenir editats en quatre anys. Amb l’elegant i primmirada factura pròpia d’aquesta editorial, la “Biblioteca Prudenci Bertrana” arrenca, a més, amb una novel·la inèdita.

     Escrita als 32 anys, Violeta no és una obra de joventut però sí la primera novel·la d’un escriptor debutant. El 1899 feia tot just un any que Bertrana havia decidit abandonar la carrera de pintor i s’havia posat a escriure. Entre Violeta i Josafat (1906), primer èxit (i escàndol), passaran set anys de conreu i publicació de contes i narracions, i es consolidaran l’ofici i el talent d’un escriptor vocacional, intens i apassionat, que no lligarà gaire amb els aires noucentistes amb què va coincidir durant la major part de la seva trajectòria.

     Tot i les evidents mancances, Violeta no queda tan lluny de Josafat, o de Nàufrags (1907). Ambientada en una Girona proletària, presenta una semblant combinació de trets naturalistes en la presentació d’uns protagonistes desarrelats –més marginats que marginals– amb el relat de la passió que els devora i acaba expulsant d’una societat urbana despersonalitzadora. En tot cas, si Violeta perd en la comparació és pels subratllats simbolistes, la deixa romàntica més forta i el llenguatge sentimental que frega de vegades la carrincloneria. El mateix Bertrana admet al text de presentació, escrit molts anys després i que tanca aquesta edició, que va pastar “la figura de Violeta amb el llevat de les meves lectures de noi, quimèriques i romàntiques”. L’acció és mínima, unes poques escenes, i només Mercè, l’amiga de Violeta, té nom propi, ja que la resta de personatges són anònims o se’ls coneix per un sobrenom, començant per l’òrfena Violeta, dita així per la dèria que té per aquesta flor (la mare adoptiva, la Menuda, “als vuit dies de tenir la noia havia oblidat ja com se deia”).

     Amb tot, alguns elements bàsics de Violeta es mantenen a les novel·les següents: el narrador omniscient i una certa sobreadjectivació que sovint engavanyen i deixen poc espai a la imaginació del lector. Aquests llasts els compensa, però, la potència amb què es dibuixen les obsessions dels protagonistes en un context d’opressió religiosa: l’autosuggestió amorosa de Violeta, la luxúria primària de Josafat o la passió de mossèn Joaquim per la seva cosina a Nàufrags. Bertrana sap trobar en l’entorn físic dels personatges vigorosos correlats d’aquestes desfermades vivències. Així, a Violeta prenen força, ja al tram final, el motiu reiterat d’un tros de fusta vella i una mata d’herbots secs entaforats en una paret, que Violeta veu des de la finestra de casa; la ciutat boirosa, bruta i humida, amb una pluja que fa regalimar a les parets “un suc que semblava negre”; i el vent fred rúfol que domina l’últim capítol i agita uns xiprers “amb gravetat d’encaputxats ridículs”.

     Obra menor i no ben reeixida, Violeta té, però, l’interès d’obrir la porta a una relectura sencera de Bertrana, en edicions acurades i solvents, que ens convidi a anar més enllà de l’etiqueta de modernista prototípic per posar en valor la seva singularitat com a narrador i ubicar-lo millor en la nostra tradició novel·lística.