DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (1):
RUSIÑOL EN TECNICOLOR
Santiago Rusiñol, El
català de la Manxa. L’Avenç, 2014.
Ressenya publicada al
“Quadern” d’El
País el 3 de juny.
No sé si la recuperació,
cent anys després que la publiqués Antoni López, Editor, de l’última novel·la
de Santiago Rusiñol (1861-1931), El català de la Manxa, respon a
l’oportunitat de l’enèsim rebrot del debat Catalunya-Espanya, ara conegut com
“el procés” o “sobiranisme”. No ho descarto. És indubtable que el conflicte
entre l’empenta modernitzadora catalana i l’endarreriment secular espanyol
batega en la novel·la, publicada el mateix any que Catalunya aconseguia engegar
–no sense entrebancs i desconfiances del govern espanyol– l’eficaç i innovador
projecte d’autogovern que va ser la Mancomunitat, del qual ara es commemora el
centenari. De fet, el mateix Rusiñol havia intervingut en el debat en
declarar-se partidari de la candidatura unitària Solidaritat Catalana
(1905-1909), com recorda Margarida Casacuberta a l’epíleg d’aquesta edició.
Però aquesta no és l’única lectura ni la més important que admet la
novel·la. Hi ha també el contrast poble/ciutat (complex, gens simple, que
Rusiñol ja havia abordat dotze anys abans a El poble gris), i sobretot
s’hi reporta, de manera evident, el xoc de les tendències progressistes,
revolucionàries i anarquistes amb la societat tradicional. Pesa molt encara la
recent Setmana Tràgica en la caracterització que fa Rusiñol del català del
títol, un internacionalista i pacifista fugitiu d’aquelles jornades de
violència que, després de ser acollit per un compatriota establert com a cantiner
en un poble al lloc més erm de La Mancha, intenta conscienciar els vilatans
sobre la seva condició social i els seus drets, empès per un quixotisme fruit dels
“llibres de cavalleries” que ha llegit, és a dir, la literatura social i
política de l’obrerisme. Els resultats, a més d’un fill que se li fa torero,
ens els podem imaginar.
Es tracta, doncs, d’una novel·la de reflexió social, vinculada al present
(s’hi parla de Marx, de Rousseau, de Kropotkin, s’hi canta “La Internacional”),
i que va encertar el tret: entre la indiferència dels noucentistes, El català de la Manxa va tenir un
notable èxit de vendes i va guanyar el premi Fastenrath l’any següent. Llegida
ara, els tòpics i l’esquematisme de l’acció, que es desplega, com és freqüent
en Rusiñol, mitjançant una successió poc dinàmica de quadres, constitueixen un
llast, com ho és l’estranya combinació de castellà i català, poc realista, amb
què estan construïts els diàlegs: quan els personatges parlen en castellà, estan
traduïts al català amb alguna pinzellada castellana. Però tot això no resta
valor als encerts de Rusiñol, esmolat en el retrat de contrastos i vigorós en
les descripcions (el palau de l’hidalgo
del poble, els camperols batent el blat sota un sol infernal, els jardins
d’Aranjuez, que coneixia bé). Sobta, també, un poderós somni que descriu,
premonitòriament, una desfilada comunista massiva, digna de la Plaça Roja de
Moscou.
Molt criticable és, en canvi, la innecessària modernització que s’ha fet de
la llengua de Rusiñol. No és la primera vegada que a L’Avenç retoquen una
novel·la prefabriana, però aquest cop ni se’ns avisa que s’ha fet ni quin ha
estat el criteri. En actitud de policia lingüística neonoucentista, es canvia arreglar
per arranjar, desde que per des que, fondos per pregons, cine per cinema, s’apropa per s’atansa, etc., com si el català de
Rusiñol fos incomprensible. Llegir-lo així és com veure acolorida una
pel·lícula en blanc i negre: un despropòsit inútil.