diumenge, 25 de maig del 2014

REFLEXIONS PER VOTAR. O NO


Preferiria no votar partits en què els seus caps i candidats, quan fan mítings i assemblees, es posen a aplaudir-se els uns als altres, rítmicament, mecànicament, com si estiguessin la mar de contents de conèixer-se.

Preferiria no votar partits que t'envien a casa sobres amb propaganda i amb la papereta que s'introdueix a les urnes. Ho trobo una falta de respecte, i una despesa inútil de diners públics i de paper (si, a sobre, els que t'ho envien es declaren ecologistes, n'hi ha per llogar-hi cadires).

Preferiria no votar partits que, el dia abans de les votacions (allò que, absurdament, en diuen la "jornada de reflexió"), cedeixen davant determinats mitjans de comunicació i permeten que els seus caps de llista posin en fotografies "artístiques" i plenes de profunds simbolismes que l'endemà ocuparan la primera plana de l'edició dominical dels diaris. Aquestes fotos només satisfan la vanitat dels directors dels diaris o dels potentats que en són propietaris.

Preferiria no votar partits que parlen d'implementar, de polítiques transversals, de liderar, de ser competitius, del dret a decidir, d'els i les, de la sostenibilitat i de la governança. Si tinguessin la menor idea de retòrica, no s'omplirien la boca de paraules buides.

Preferiria no votar? No. Encara no.

diumenge, 18 de maig del 2014

PERIODISME MOTIVAT I FULGURANT


Vaig començar aquest blog, en què sobretot vull parlar de literatura, comentant algunes lectures de premsa. No m’ha agradat mai definir-me, crec que és difícil definir-se un mateix, gairebé ho trobo una arrogància. L’altre dia vaig anar a la presentació d’un llibre de poemes i em va deixar bocabadat la tranquil·litat amb què la presentadora –autora, sí, d’alguns reculls poètics– parlava de “nosaltres els poetes”. Hi va haver un moment que semblava que ens incloïa a tots els presents (i no érem quatre gats). Segur que exagero, però de vegades potser val més pecar d’exagerat.

Em puc descriure, això sí, d’una manera molt bàsica, com a lector. I, al marge dels llibres, la lectura de diaris em resulta una activitat primordial, constant, inesquivable. Per això no puc resistir-me a comentar les perplexitats que sovint em genera la premsa escrita (que abans acabava embolicant l’entrepà i es perdia després al cubell de les escombraries, mentre que ara queda inmortalizada virtualment a l’espai digital). Aquesta setmana m’he fet un fart de riure amb unes quantes peces memorables, trobades tant en la premsa d’aquí com en la d’allà, i en què aprecio que la capacitat de fer el ridícul es reparteix, en parts proporcionals, entre els mateixos periodistes i els polítics i altres castes dels quals ens transmeten els missatges.

La primera la vaig trobar a El Punt/Avui, que no es va tallar gens en aquest sensacional titular: “Tres universitats catalanes, entre les 150 millors del món”. Si aquest és el nivell d’exigència del “nou Estat”, arribarem lluny. Imagino un futur en què, posem per cas, la sanitat catalana es trobarà entre les dues-centes millors del món. Boi Ruiz seria l’home més feliç del món.

En una línia similar de grandeur nostrada, l’exconseller Joan M. Tresserras (”comunicòleg”, whatever it means) tanca un article a  l’Ara sobre les bondats del sobiranisme i les limitacions de l’“espanyolisme polític i mediàtic” amb dues frases que són per caure d’esquena i no tornar a aixecar-se: “Recorda [es refereix al procés sobiranista] l’acumulació de girs i trencaments que van acompanyar l’adveniment de la modernitat burgesa. Però aquesta vegada, a Catalunya, l’impuls refundador i renovador ja pertany a uns altres sectors socials”. Pumba! La utopia comunista va fracassar, però l’Ítaca nostrada deixarà bocabadat l’univers, pel que es veu.

Tercera. Aquí el motiu del riure és exclusivament imputable als eminents rectors de la cosa pública. Titula El País: “Cataluña pide datos fiscales a los ciudadanos para su Hacienda propia”. I el subtítol explica: “La Generalitat invita a los contribuyentes a darle una copia del IRPF”. Amb accions de govern (per dir-ne alguna cosa) d’aquesta mena, el que em sorprèn és que a Madrid tinguin tanta por del procés independentista i tremolin com si demà passat ja haguéssim de tocar el dos d’Espanya. “Si us plau, deixi’m la declaració d’Hisenda, que anirem muntant la Hisenda catalana”. Sembla un acudit del Polònia.

Una perla sensacional a la pàgina 15 d’El Mundo: “La Audiencia desimputa a la mujer de González [el president del govern autonòmic de Madrid] por falta de motivación”. És veritat: sovint tenim la sensació, per no dir la sospita, que alguns jutges estan poc motivats per investigar la corrupció política, encara que no és això el que volia dir el periodista que ha redactat el titular.

I, per acabar, no m’ha fet ben bé riure, sinó que més aviat m’ha deixat perplex pel que no sé si qualificar de barra o d’inconsciència, o totes dues coses plegades, l’article de Jordi Gràcia a El País titulat “Una bomba de relojería”. Després de referir-se al cas d’Itziar González Virós, que va intentar canviar el sistema des de dins, entrant com a regidora a l’ajuntament de Barcelona, i va acabar fastiguejada de l’experiència, a més d’amenaçada de mort, Jordi Gràcia diu, des de la seva còmoda seguretat de catedràtic universitari, que això dels moviments alternatius i assemblearis –l’associacionisme, vaja– "contribuye al deterioro y el descrédito de las instituciones para resolver los problemas más agudos del ciudadano" i que el millor que poden fer és entrar en els partits polítics i sanejar-los. És a dir, més o menys el que va fer Itziar González i que els seus companys temporals del PSC es van encarregar d’impedir-li, indicant-li clarament on era la porta de sortida. Fer política des dels moviments ciutadans, des d’alternatives democràtiques, no vol dir demostrar la inutilitat de l’Estat, com sosté Gràcia, sinó més aviat questionar les notòries mancances d’aquest Estat. Basta veure el desenvolupament de l’actual campanya per a les eleccions europees per adonar-se de la sideral distancia entre els partits polítics i la gent. Clarivident i sempre atent a les últimes novetats, Gràcia es despenja avui amb un article a plana sencera lloant el "fulgurante" Ortega y Gasset. Són ganes.

dimecres, 14 de maig del 2014

EL RIQUER MÉS MARXISTA















Quaderns Crema ha publicat aquest mes un parell de comèdies molt boges escrites per Martí de Riquer entre 1935 i 1936. En vaig fer la ressenya al “Quadern” d’El País, on es va publicar la setmana passada. Tot seguit, vaig anar al Teatre Nacional, on es va posar en escena la segona d’aquestes comèdies, El triomf de la fonètica, de la qual faig aquí una petita crònica després de reproduir la ressenya.

La ressenya. La combinació de talent i longevitat de Martí de Riquer, mort l’any passat als 99 anys, va donar com a resultat una obra ingent que, sense exagerar gaire, podríem dir que constitueix, en ella mateixa, tota una literatura. La boutade ho semblarà menys si ens adonem que els seus assaigs i estudis poden llegir-se com a novel·la detectivesca (Cervantes, Passamonte y Avellaneda), d’aventures (Vida i aventures de don Pero Maça i Caballeros andantes españoles), biografia (Quinze generacions d’una família catalana) i autobiografia (una part substancial i substanciosa de Martí de Riquer. Viure la literatura, la biografia semidialogada escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler). Afegim-hi que va editar i traduir tota la poesia imaginable i més, que va escriure estudis essencials per a la història literària, social, militar i estètica de Catalunya, Espanya, França i Occitània (les heràldiques catalana i castellana, L’arnès del cavaller, Los cantares de gesta franceses, els tres volums de Los trovadores i els tres primers de la Història de la literatura catalana publicada per Ariel el 1964, obra fundacional i encara de referència) i que, per si tot això no fos prou, també es va fer càrrec d’un volum i mig (Antiguitat, Edat Mitjana i Renaixement) de la prodigiosa Historia de la literatura universal, coescrita amb José María Valverde i publicada per Planeta el 1968. Només un savi integral, un veritable home orquestra i, sobretot, un gran escriptor podia escriure tant i tan bé (perquè Riquer era capaç de fer amè el tema més ensopit).

Se sabia que havia escrit, als vint anys, dues comèdies, però ell no volia que se’n parlés gaire, segons havia recordat Josep Palau i Fabre. Ara, per fi, es tornen a editar i completen la “literatura riqueriana” amb una aportació dramatúrgica gens menyspreable. Spinoza i els gentils (1935) i El triomf de la fonètica (1936) són dues peces breus absolutament hilarants, representades una sola vegada per actors no professionals poc abans que esclatés la guerra civil. El jove Riquer, ja un medievalista incipient i reconegut, mostra aquí el vessant de “teatrer”. Ell, lector fervent de Bernard Shaw, que anava en colla amb Espriu, Rossellò-Pòrcel, Ignasi Agustí i Joan Teixidor a fer barrila a les estrenes, compon, amb un humor afí al dels germans Marx, que sempre el van fer riure molt, dues comèdies esbojarrades, plenes de ritme i de personatges de classe alta posats dins una coctelera on tenen cabuda esquimals que parlen català, armadures medievals que es posen a caminar, morts que ressusciten, lladres que cauen per la xemeneia, bromes sagnants sobre Freud i cabres que belen darrere dels bastidors (de fet, el mateix Riquer va proferir els bels que se sentien durant la representació d’El triomf de la fonètica). Humor delirant, tirant a absurd, alta comèdia amb tot d’embolics, on gairebé ningú és qui pensa que és i els papers s’intercanvien a una velocitat frenètica, aquestes dues obretes revelen un talent dramatúrgic que Riquer no va tornar a explotar, tret de dues farses històriques medievals escrites pel seu amic Joan Oliver, en les quals va col·laborar però que sembla que s’han perdut. Per més que ell les considerava “bromes eixelebrades”, hi trobem un cop més l’escriptor lúcid, intel·ligent i juganer, capaç d’esbossar uns divertiments amb aires de screwball comedy americana que, més desenvolupats, s’adirien amb autors com Mihura i Jardiel Poncela.

Crònica teatral. Com que la presentació d’El triomf de la fonètica a la sala Tallers del Teatre Nacional, els dies 9, 10 i 11 de maig, es presentava com a “lectura dramàtica”, m’esperava una funció semblant a allò que solen ser les òperes en concert: unes cadires alineades de cara al públic i uns actors que es van aixecant, successivament i alternativament, per llegir, quan els toca, la seva part. Esperava, doncs, divertir-me, perquè, com dic a la ressenya del “Quadern”, les comèdies de Riquer són d’una comicitat fenomenal, però també aventurava un cert destrempament per la simplificació escènica. La realitat, per sort, va ser ben diferent.

En entrar a la sala vam trobar un escenari teatral: un piano, unes butaques, cadires, uns micròfons de peu dret, d’aquells característics de la radiofonia antiga. Aquell atrezzo, aquella disposició escenogràfica, prometien, d’entrada, alguna cosa més que la simple lectura prevista. La sortida dels actors i de Jordi Basté (que al programa de mà apareixia com “el locutor”) van demostrar que aquella primera impressió era correcta: tots van anar ocupant els seus llocs xerrant entre ells, saludant-se ostentosament en el que s’endevinava com una coreografia deliberada. Un cop situats, Basté va anunciar que ens trobàvem als estudis d’EAJ-1 i que tot seguit podríem escoltar la transmissió radiofònica de la comèdia del jove Martí de Riquer titulada El triomf de la fonètica i situava l’escena a la primavera de 1936. Teatre, doncs, pur teatre. Més que una lectura dramàtica, allò era pròpiament la representació teatral d’una lectura. La idea és sensacional, perquè potencia les virtualitats còmiques de l’obra tot salvant algunes de les dificultats tècniques (per exemple, el desconegut que entra caient per la xemeneia i que després han d’entaforar en una armadura medieval). A partir d’aquest truc, la comèdia funciona de manera excel·lent i demostra que Riquer va encertar de ple en el plantejament i el desenvolupament. Fins i tot les acotacions, algunes d'elles prou divertides per se, en ser dramatitzades, afegeixen comicitat a la representació, com quan un simple "S'abracen" desferma un esclat de rialles perquè veus que dos actors que s'havien acostat al micròfon sense intervenir en el diàleg encaixen sorollosament perquè els oients percebin amb claredat l'abraçada. Si la impressió que vaig tenir al llegir la comèdia era que, al final, ja no sabies qui era fill de qui, de tan embullada que semblava la hilarant i accelerada resolució del tercer acte, sobre l’escenari, en canvi, tot quadrava, tot encaixava, i la riallada, en conseqüència, estava garantida. L’screwball comedy, el gran gènere dels anys 30, estava sobre l’escenari en tota la seva esplendor.

Seria una llàstima que aquesta representació (tres funcions en un sol cap de setmana) no tingués continuïtat. L’obra s’ho val, té un humor i una conya plenament vigents (“¿I com és que vosaltres, essent esquimals, parleu tan bé el català?” “A mi me’l va ensenyar a Cuba un negre que s’estimava més ésser negre que català”), els actors estan encertadíssims, des dels veterans com Manel Barceló i Arnau Vilardebò als joves com Marc Rius, que compon un Quim, el fill del burgès, amant de la fonètica, amb un aire d’estaquirot que em va recordar aquells beneits protagonistes de P.G. Wodehouse o en Hugh Grant quan fa de babau anglès arquetípic. Els efectes afegits a l’acurada composició de Riquer (el piano, amb les notes inicials de “La Santa Espina” que Enric, el pare, mana que toqui el pianista cada vegada que pronuncia el nom de la seva empresa, La Foca Nostrada; o els espaterrants interludis, que s’aprofiten per fer dues breus comèdies dins de la comèdia, reproduint la publicitat radiofònica de l’època però engegant també alguna broma anacrònica a costa de Josep Maria Flotats, per exemple) arrodoneixen una funció que valdria la pena que es veiés més, que fes gira o que es filmés per mostrar-la per la televisió.

divendres, 9 de maig del 2014

PRETÈRITS IMPERFETS


Els llibres d'estil solen (o solien) retreure un ús impropi de l'imperfet d'indicatiu per referir-se a accions del passat esdevingudes en un moment concret i finit i que, per tant, en bona lògica, demanen que es faci servir el pretèrit perfet. És una pràctica freqüent en la premsa, com quan llegim: "Pedro remuntava el partit amb un gol en temps afegit" o "El banquer declarava a la sortida dels jutjats que no tenia diners a Suïssa". Tenia la impressió que aquest era un hàbit de les últimes dècades i sobretot periodístic, però algunes lectures recents m'han fet veure que la cosa no és pas d'ahir. Joan Oller, a la novel·la La barca d'Isis, de 1933, escriu per exemple això: "Quan a l'hora de sopar Soter no volgué res per a menjar, i només demanava aigua amb bolado, Pepet observavaI, si se'ns posa malat, com ho farem?", on de Pepet no es pot dir sinó que "va observar". 

També Aurora Bertrana incorre sovint en aquest imperfet anòmal a les seves Memòries (sobretot en el segon volum, que em sembla que no va arribar a corregir i que es va publicar el 1975, l'any següent de la mort de l'escriptora). D'exemples n'hi ha molts: quan explica com descobreix Saint-Éxupery i es posa a llegir-ne tots els llibres, anota: "A partir d'aquell estiu, l'aviador-escriptor-pensador esdevenia un amic fidel". Un cas encara més flagrant el trobem quan es refereix a unes gestions burocràtiques a Ginebra, després d'haver marxat de Barcelona cap a la fi de la guerra civil: "Hi vaig anar [a l'Hôtel de Ville]. Explicava al funcionari encarregat dels permisos de residència el mateix que ja havia dit a l'inspector". La indefinició, la manca de concreció que comporta aquest ús de l'imperfet i que perjudica considerablement la qualitat de la prosa, es percep en una dolorosa confessió personal de Bertrana referida al seu impresentable marit: "La carta de monsieur Choffat m'ofuscava pel to de «perdonador magnànim» que l'home mostrava envers mi". La contundència de em va ofuscar es perd amb aquest imperfet difús .

Curiosament, tot el que em repèl i m'angunieja d'aquest mal ús de l'imperfet em fascina, en canvi, en un modisme verbal infantil que és semblant però no equiparable. Sovint amb aquella ànsia de joc que fins i tot els arriba a fer quequejar, els nens fan (i han fet sempre) servir l'imperfet en repartir els papers del joc i en explicar-ne les accions: "I-i-i-i llavors jo era el capità de la nau, i-i-i-i venies tu amb el supercoet i-i-i-i xocàvem i pumba!" Per què no fan servir el present? Misteri. Jo ja jugava així, i ho segueixen fent els meus fills, i els seus amics, i els escolto, entre sorprès i divertit, preguntant-me d'on ve aquesta manera de parlar, que en el seu cas sí que trobo ben natural. Suposo que el que implica és que, malgrat les accions concretes a què es refereixen, accions que estan realizant en aquell mateix moment, el que domina en la ment infantil és la multiplicitat de possibilitats que s'obren en el joc, i el fet que la durada de les accions en aquell temps elàstic i durador de la infància –un temps en què, per exemple, un mes d'agost té una intensitat i una consistència denses i inoblidables com un llarg prometatgeno té res a veure amb la nostra fugissera noció temporal d'adults.




dissabte, 3 de maig del 2014

POLÍTICA EDUCATIVA


El meu fill, de sis anys, ha anat aquesta setmana a la biblioteca municipal amb l’escola. És una visita que fan cada any, amb molt bon criteri, per donar a conèixer aquests equipaments i per fomentar l’hàbit de la lectura. Nosaltres ja hi anem sovint i a ell no li ve de nou ni hi descobreix res, però m’està bé aquesta iniciativa escolar, la trobo excel·lent i oportuna.
I em diu ell, després de la visita:
—Saps què no es pot fer a la biblioteca?
—Què no s’hi pot fer?
—No s’hi pot menjar.
—Ah, és clar.
—I saps què no s’hi pot fer, tampoc?
—No.
—No s’hi pot cridar.
—Ah, és clar.
—I saps què més tampoc s’hi pot fer?
—Encara més? —començo a arrufar el nas.
—Escoltar música. Bé, si ho fas amb l’MP3, sí, perquè no molestes ningú.
—Ah, és clar.
—I saps què més tampoc s’hi pot fer?
—???
—No pots llegir a sota la taula.
            —Home, és clar, però em fa l’efecte que no se li deu acudir a gaire gent això de posar-se a llegir a sota d’una taula. Però, escolta, us han explicat alguna cosa que sí que es pugui fer a la biblioteca? —remato la ja una mica inversemblant conversa.
            Les biblioteques municipals són un dels serveis públics que, en general, funcionen més bé en aquest país, almenys a la província de Barcelona. Però a vegades et fas creus dels criteris pedagògics que tenen algunes persones amb responsabilitats educatives. El nen va venir de la biblioteca amb un full amb recomanacions i propostes educatives sobre la biblioteca, tot molt positiu, sí, però no deixa de sobtar-me que el que li hagués quedat més a la memòria era el catàleg de prohibicions.


dijous, 1 de maig del 2014

ESPÈCIE EXTINGIDA


Llegeixo a La Vanguardia d'avui que la Universitat de Barcelona suprimeix el grau de Filologia Romànica, aquell que es va estrenar el curs 1983-1984, com vaig recordar a la nota anterior, i del qual represento el 50% de la primera lleva, que es va llicenciar el juny de 1985. No cal fer gaire drama ni plorera. El pla Bolonya, l’escassa matriculació d’estudiants (en el mon capellanesc en dirien “la falta de vocacions”), una societat “competitiva” que no atorga valor a aquest tipus de coneixement suposadament poc pràctic, intel·lectual, generalista, que es diu que no té una utilitat aplicable en l’actual món laboral, tot plegat ha rematat aquests estudis. Fa temps que diversos professors m'han comentat que la Facultat de Filologia s'assembla cada cop més a una simple escola d'idiomes. Però, fet i fet, dubto que aquesta reorientació doni resposta tampoc a "allò que la societat del segle XXI demanda" i que es veu que no és precisament la filologia romànica: l’analfabetisme funcional és cada cop més notori. Quan es llança per enèsima vegada el suat crit de “força, Barça” o “força” el que sigui, ja gairebé mai no hi posen la coma, deu resultar extravagant i tot reclamar-la. I a Tito Vilanova l’han enterrat amb el lema redundant “Per sempre etern”, com si una cosa eterna no fos per sempre, o viceversa. La llengua, això que es veu que ens defineix tant, cada vegada interessa menys, i grapejar-la maldestrament no es considera que sigui una indignitat. Sóc, en definitiva, un membre d’una espècie que avança ràpidament cap a la seva extinció. Molt adequadament, La Vanguardia il·lustra la notícia amb una fotografia del sant patró i mestre absolut dels estudis romànics a la Universitat de Barcelona, Martí de Riquer. Una preciosa fotografia al Pati de Lletres, segurament de la fi dels anys cinquanta o dels seixanta. Una fotografia antiga. Com els llicenciats en Romàniques (que ens vam divertir tant).