EL RIQUER MÉS MARXISTA
Quaderns Crema ha publicat aquest mes un parell de comèdies molt boges
escrites per Martí de Riquer entre 1935 i 1936. En vaig fer la ressenya al “Quadern”
d’El País, on es va publicar la setmana passada. Tot seguit, vaig
anar al Teatre Nacional, on es va posar en escena la segona d’aquestes comèdies,
El triomf de la
fonètica, de la qual faig aquí una petita crònica
després de reproduir la ressenya.
La ressenya. La combinació de talent
i longevitat de Martí de Riquer, mort l’any passat als 99 anys, va donar com a
resultat una obra ingent que, sense exagerar gaire, podríem dir que
constitueix, en ella mateixa, tota una literatura. La boutade ho semblarà menys
si ens adonem que els seus assaigs i estudis poden llegir-se com a novel·la
detectivesca (Cervantes, Passamonte y Avellaneda), d’aventures (Vida
i aventures de don Pero Maça i Caballeros andantes españoles),
biografia (Quinze generacions d’una família catalana) i
autobiografia (una part substancial i substanciosa de Martí de Riquer. Viure
la literatura, la biografia semidialogada escrita per Cristina Gatell i
Glòria Soler). Afegim-hi que va editar i traduir tota la poesia imaginable i més,
que va escriure estudis essencials per a la història literària, social,
militar i estètica de Catalunya, Espanya, França i Occitània (les heràldiques
catalana i castellana, L’arnès del cavaller, Los cantares de gesta
franceses, els tres volums de Los trovadores i els tres primers de
la Història de la literatura catalana publicada per Ariel el 1964, obra
fundacional i encara de referència) i que, per si tot això no fos prou,
també es va fer càrrec d’un volum i mig (Antiguitat, Edat Mitjana i
Renaixement) de la prodigiosa Historia de la literatura universal,
coescrita amb José María Valverde i publicada per Planeta el 1968. Només un
savi integral, un veritable home orquestra i, sobretot, un gran escriptor podia
escriure tant i tan bé (perquè Riquer era capaç de fer amè el tema més
ensopit).
Se sabia que havia escrit, als vint anys, dues comèdies, però ell no volia
que se’n parlés gaire, segons havia recordat Josep Palau i Fabre. Ara, per fi,
es tornen a editar i completen la “literatura riqueriana” amb una aportació
dramatúrgica gens menyspreable. Spinoza i els gentils (1935) i El
triomf de la fonètica (1936) són dues peces breus absolutament hilarants,
representades una sola vegada per actors no professionals poc abans que
esclatés la guerra civil. El jove Riquer, ja un medievalista incipient i
reconegut, mostra aquí el vessant de “teatrer”. Ell, lector fervent de Bernard
Shaw, que anava en colla amb Espriu, Rossellò-Pòrcel, Ignasi Agustí i Joan
Teixidor a fer barrila a les estrenes, compon, amb un humor afí al dels germans
Marx, que sempre el van fer riure molt, dues comèdies esbojarrades, plenes de
ritme i de personatges de classe alta posats dins una coctelera on tenen cabuda
esquimals que parlen català, armadures medievals que es posen a caminar, morts
que ressusciten, lladres que cauen per la xemeneia, bromes sagnants sobre Freud
i cabres que belen darrere dels bastidors (de fet, el mateix Riquer va proferir
els bels que se sentien durant la representació d’El triomf de la fonètica).
Humor delirant, tirant a absurd, alta comèdia amb tot d’embolics, on gairebé
ningú és qui pensa que és i els papers s’intercanvien a una velocitat
frenètica, aquestes dues obretes revelen un talent dramatúrgic que Riquer no va
tornar a explotar, tret de dues farses històriques medievals escrites pel seu
amic Joan Oliver, en les quals va col·laborar però que sembla que s’han perdut.
Per més que ell les considerava “bromes eixelebrades”, hi trobem un cop més
l’escriptor lúcid, intel·ligent i juganer, capaç d’esbossar uns divertiments
amb aires de screwball comedy americana que, més desenvolupats,
s’adirien amb autors com Mihura i Jardiel Poncela.
Crònica teatral. Com que la presentació d’El triomf de la fonètica a la sala Tallers del Teatre
Nacional, els dies 9, 10 i 11 de maig, es presentava com a “lectura dramàtica”,
m’esperava una funció semblant a allò que solen ser les òperes en concert: unes
cadires alineades de cara al públic i uns actors que es van aixecant,
successivament i alternativament, per llegir, quan els toca, la seva part.
Esperava, doncs, divertir-me, perquè, com dic a la ressenya del “Quadern”, les
comèdies de Riquer són d’una comicitat fenomenal, però també aventurava un cert
destrempament per la simplificació escènica. La realitat, per sort, va ser ben diferent.
En entrar a la sala vam trobar un
escenari teatral: un piano, unes butaques, cadires, uns micròfons de peu dret,
d’aquells característics de la radiofonia antiga. Aquell atrezzo, aquella
disposició escenogràfica, prometien, d’entrada, alguna cosa més que la simple
lectura prevista. La sortida dels actors i de Jordi Basté (que al programa de
mà apareixia com “el locutor”) van demostrar que aquella primera impressió era
correcta: tots van anar ocupant els seus llocs xerrant entre ells, saludant-se
ostentosament en el que s’endevinava com una coreografia deliberada. Un cop
situats, Basté va anunciar que ens trobàvem als estudis d’EAJ-1 i que tot
seguit podríem escoltar la transmissió radiofònica de la comèdia del jove Martí
de Riquer titulada El triomf de la
fonètica i situava l’escena a la primavera de 1936. Teatre, doncs, pur
teatre. Més que una lectura dramàtica, allò era pròpiament la representació
teatral d’una lectura. La idea és sensacional, perquè potencia les virtualitats
còmiques de l’obra tot salvant algunes de les dificultats tècniques (per
exemple, el desconegut que entra caient per la xemeneia i que després han d’entaforar
en una armadura medieval). A partir d’aquest truc, la comèdia funciona de
manera excel·lent i demostra que Riquer va encertar de ple en el plantejament i
el desenvolupament. Fins i tot les acotacions, algunes d'elles prou divertides per se, en ser dramatitzades, afegeixen comicitat a la representació, com quan un simple "S'abracen" desferma un esclat de rialles perquè veus que dos actors que s'havien acostat al micròfon sense intervenir en el diàleg encaixen sorollosament perquè els oients percebin amb claredat l'abraçada. Si la impressió que vaig tenir al llegir la comèdia era que, al
final, ja no sabies qui era fill de qui, de tan embullada que semblava la
hilarant i accelerada resolució del tercer acte, sobre l’escenari, en canvi,
tot quadrava, tot encaixava, i la riallada, en conseqüència, estava garantida.
L’screwball comedy, el gran gènere
dels anys 30, estava sobre l’escenari en tota la seva esplendor.
Seria una llàstima que aquesta
representació (tres funcions en un sol cap de setmana) no tingués continuïtat.
L’obra s’ho val, té un humor i una conya plenament vigents (“¿I com és que
vosaltres, essent esquimals, parleu tan bé el català?” “A mi me’l va ensenyar a
Cuba un negre que s’estimava més ésser negre que català”), els actors estan
encertadíssims, des dels veterans com Manel Barceló i Arnau Vilardebò als joves
com Marc Rius, que compon un Quim, el fill del burgès, amant de la fonètica,
amb un aire d’estaquirot que em va recordar aquells beneits protagonistes de P.G.
Wodehouse o en Hugh Grant quan fa de babau anglès arquetípic. Els efectes
afegits a l’acurada composició de Riquer (el piano, amb les notes inicials de “La Santa Espina” que Enric, el pare, mana que toqui el pianista cada vegada que
pronuncia el nom de la seva empresa, La Foca Nostrada; o els espaterrants
interludis, que s’aprofiten per fer dues breus comèdies dins de la comèdia,
reproduint la publicitat radiofònica de l’època però engegant també alguna broma
anacrònica a costa de Josep Maria Flotats, per exemple) arrodoneixen una funció
que valdria la pena que es veiés més, que fes gira o que es filmés per
mostrar-la per la televisió.