dimarts, 15 d’abril del 2014

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (2)


Amb dinou anys acabats de fer i molta curiositat per conèixer la meva literatura, em vaig trobar sense el curs que m’hi havia d’introduir. Quin sentit tenia suspendre el curs a causa de la mort del catedràtic del departament? La majoria dels professors eren joves (no sé si n’hi havia gaires de titulars: era l’època dels PNN, els penenes, professors no numeraris), però, vaja, això no els incapacitava per acabar el curs. Vam passar almenys un curs més sense catedràtic i recordo un cert rum-rum sobre qui ocuparia el lloc vacant. Jo no vivia gaire de prop aquests politiqueigs acadèmics, però recordo que aviat es va imposar la sensació que allò no es es mouria, que cap candidatura de dins del departament no prosperaria i que calia esperar que Joaquim Molas deixés la càtedra de l’Autònoma i passés a ocupar la de la Central. Això va passar un curs i mig després, el 1982.

Julià Guillamon, més proper com a estudiant a aquells canvis en el departament, va escriure més tard a La Vanguardia un reportatge a doble pàgina sobre Molas i els seus deixebles, que incloïa una peça titulada “Silencio administrativo” on explicava, en termes més aviat traumàtics, l’entrada de Molas en el territori Comas. Jo no conec Molas, hi vaig parlar una sola vegada brevíssimament per una qüestió no acadèmica i l’he llegit més aviat poc (i cap pàgina memorable), entre d’altres raons perquè, des de segon de carrera, vaig anar abocant-me al medievalisme i el 1983 vaig acabar matriculant-me en la flamant especialitat de Literatures Romàniques, que va tenir tant d’èxit que només ens hi vam apuntar dos alumnes.

Joaquim Molas no és aquí el tema, només un símptoma. Sense curs de literatura catalana contemporània, vaig llegir les obres previstes pel meu compte (si no em falla el record, de Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Villalonga i Rodoreda). Em vaig adonar que si la literatura medieval tenia els tres volums de referència de Martí de Riquer publicats per Ariel, i la moderna (el que aleshores encara se’n deia Decadència i que ara, gràcies sobretot a Albert Rossich, ens hi referim com el Barroc) tenia el gruixut volum d’Antoni Comas que venia a continuació dels de Riquer, del segle XIX cap endavant no hi havia res que s’hi assemblés. Els estudiants manejàvem un manualet d’Edhasa redactat fonamentalment per professors del departament i que abastava tota la literatura catalana, des de l’Edat Mitjana fins a L’adolescent de sal de Biel Mesquida (s’endevina la mà de Jordi Llovet en l’extensió i l’apassionament dedicats a una novel·la recentíssima i que havia fet forrolla entre l’avantguarda local embafada d'estructuralisme). No va ser fins al cap d’uns anys que la magna obra de Riquer i Comas va ser continuada per... sí, en efecte, per Joaquim Molas. Però no com a autor, sinó com a coordinador. ¿S’havia acabat el temps de les grans panoràmiques literàries, llegidores i documentades, escrites per un sol autor (o dos: recordem la sensacional Historia de la literatura universal escrita a quatre mans pel mateix Riquer amb José María Valverde)?

dilluns, 7 d’abril del 2014

DEL SINSONT A LA COTORRA




Traduint una novel·la de Raymond Chandler vaig topar amb un ocell americà, el sinsonte, pel qual no trobava correspondència en català. El diccionari Alcover-Moll recollia, però, un vers de L'Atlàntida de Verdaguer ("ou-s'hi glosar joiosos sinsonts i esquives merles", II, 123) que era l'únic testimoni de la paraula en català i n'aventurava una etimologia francesa. Tot i això, em va semblar que sota l'advocació de mossèn Cinto la paraula podia cobrar carta de naturalesa i la vaig introduir a la meva traducció de The High Window. Al cap i a la fi, com a capellà de la Compañía Transatlántica d'Antonio López, Verdaguer havia fet estades a Cuba i podia haver conegut aquest ocell. Al cap d'uns anys, tot escoltant la cançó "Teje que teje" del sonero cubà Eliades Ochoa, vaig entendre que l'Alcover-Moll anava errat i que Verdaguer, naturalment, tenia raó, quan Ochoa cantava: "En la mata de ateje / canta el sinsonte", nom que castellanitza el mot nàhuatl cenzontle.

No sé què diria un amant i gran coneixedor del món i dels noms dels ocells com Verdaguer, o què en diria Sagarra, que també en sabia tant, sobre aquesta invasió de cotorres argentines que s’han ensenyorit de tants arbres de parcs i jardins de Catalunya. No són dolços refilets ni harmòniques piuladisses de tota mena el que t’acompanya quan fas un passeig primaveral com el que ha propiciat aquest cap de setmana, sota un sol que sembla que ja vol començar a cremar. La cridòria estrident i més aviat desagradable d’aquesta espècie invasora, ja anostrada, deu ser un dels peatges de la globalització, però trobo que també ofereix una bona metàfora d’aquesta Catalunya que avui celebra els cent anys de la Mancomunitat: amb molts més recursos i autonomia que no pas aleshores, fa molt més soroll, es queixa més i es concentra molt menys en el que veritablement necessita la seva gent.

divendres, 4 d’abril del 2014

MAFIOSOS I DDT




Postil·la a la nota d'ahir. Un mestre del periodisme encara actiu, tot i que el van jubilar fa massa anys de La Vanguardia, imagino que perquè la seva formidable secció "Diario de un reportero" va acabar resultant massa incòmoda, publica dues notes complementàries, sobre els procediments poc amistosos d'un respectable prohom barceloní i sobre les primàries socialistes. Allò que dèiem, com si diguéssim...

dijous, 3 d’abril del 2014

SOCIALISME PRIMARI


M’expliquen el relat d’un testimoni presencial –un votant– de les primàries del PSC a Ciutat Vella i tot el que havia llegit als diaris o vist a la televisió sembla poc. Pur Berlanga. No sé si als guionistes del desafortunat, pretensiós i massa llarg “fals documental” de Jordi Évole sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 se’ls hauria acudit una bajanada tan elemental. Sembla més aviat pròpia d’aquesta televisió cutre tan espanyola que, ves per on, sovint es fa i es produeix a Catalunya (el guanyador de les primàries coneix el tema). Després de la riallada colossal, t’adones que és un testimoni devastador, gairebé el símptoma de la ranera d’un partit polític esfondrat, moribund, definitivament extraviat (i que, simultàniament, firma un acord amb Convergència i Unió per permetre un Eurovegas descafeïnat a Tarragona). Tothom té dret a equivocar-se, però s’ha de procurar no fer el ridícul. En aquesta competició nacional catalana pel disbarat polític que vivim des de fa temps, sembla que no hàgim de tocar mai fons. El dubte és si, malgrat la pulsió independentista, en realitat hem interioritzat la propensió hispànica al sainet i l’esperpent; si, com un eco de l’expansió mediterrània de la nostra Edat Mitjana, estem derivant cap al camorrisme napolità; o si, senzillament, tenim una via pròpia, genuïna i irrepetible cap al desastre i l’espectacle risible.