ELOGI DE CESARE SEGRE
M’assabento per una necrològica escrita per
Francisco Rico que la setmana passada va morir Cesare Segre, un dels millors
filòlegs de l’últim mig segle. L’any 1984, quan Martí de Riquer va fer setanta
anys i es va jubilar com a catedràtic de Literatures Romàniques, Segre
va participar en el simposi que la Facultat de Filologia de la Universitat de
Barcelona li va oferir com a homenatge i que va reunir col·legues i deixebles de
Riquer de tot l’àmbit de la romanística. Fa trenta anys d’això, i sembla
mentida que encara no en faci ni un que el doctor Riquer va morir, amb 99 anys.
Entre aquella colla de savis vinguts de tot
Europa per festejar Riquer, Segre se situava en la franja d’edat central: amb
56 anys, no pertanyia ni al grup dels més joves ni es trobava entre els companys
de generació de Riquer, com la llegendària Rita Lejeune, que va morir el 2009 amb
102 anys, o l’esforçat i encantador Ruggero Maria Ruggieri, pràcticament
invàlid però que no es perdia cap ponència ni excursió, de manera que l’equip
d’estudiants que col·laboràvem en l’organització del simposi fèiem mans i
mànigues per ajudar-lo cada vegada que havia de pujar a l’autocar. Segre era ja
aleshores un filòleg de referència, un professor amb un prestigi excepcional.
Per mi, que havia abandonat la pretensió d’especialitzar-me en Filologia
Catalana i m’orientava cap a la llicenciatura en Filologia Romànica (que
permetia saltar lliurement dels trobadors occitans als stilnovisti italians, de l’èpica francesa a les grans cròniques
catalanes, de les cantigas
galaicoportugueses al Marqués de Santillana i las coplas de Jorge Manrique, de Dante i Petrarca a Villon i Ausiàs March), Segre, i amb ell una colla de magnífics filòlegs italians, representava una manera
d’aproximar-se al fet literari, rigorosa i alhora oberta, que no trobava en el
camp de la catalanística estricta.
Segre exercia com a medievalista. A
Barcelona, en aquell simposi, va parlar de la tradició del viatge
alegoricodidàctic, un gènere menor, i també en aquella època va publicar un
parell d’articles sobre el Canzoniere de
Petrarca que, anys a venir, em van fer molt servei quan preparava la meva tesi
doctoral sobre Ausiàs March. Però, a més, des dels anys seixanta s’havia
convertit també en un innovador i divulgador de la metodologia estructuralista
i de la semiòtica (l’any següent va publicar un Avviamento all’analisi del testo letterario que Rico va córrer a
fer traduir a la col·lecció “Filología” que dirigia a l’editorial Crítica). Davant
la indigesta recepció de l’estructuralisme d’arrel francesa que en aquells anys
80 dominava les nostres facultats (Jordi Llovet va guanyar el premi Anagrama de
1978 amb un il·legible assaig subtitulat Esquizosemia),
el que admirava en Segre i altres professors italians, que arribaven en uns
llibres exquisidament editats per Einaudi, il Mulino i Bollati Boringhieri (que
diria que van ser els models per la renovació del gust per editar bé que va
introduir Jaume Vallcorba quan va engegar Quaderns Crema l’any 1979), era una
modèlica manera d’entendre la literatura i de fer filologia: exigent des
del punt de vista metodològic, entenedora en l’escriptura (en oposició al
freqüent empatx argòtic dels francesos) i amb una envejable capacitat per circular
per diverses llengües i tradicions literàries.
De fet, tant com dels dos articles de Segre sobre
Petrarca, vaig treure molt profit d’un altre seu sobre les Soledades de Machado, que em va ajudar a entendre alguns
procediments de la poesia de March. Sé que això, per a un cert sector de la
filologia catalana, sona a frivolitat, a excentricitat. Penso, al contrari, que
l’excessiva especialització, el tancament en un o uns pocs temes concrets i en
una època determinada (que té els seus avantatges i pot ser convenient fins a
un cert punt, no diré que no), introdueix limitacions de perspectiva per a
l’estudiós i l’investigador, que, fet i fet, és o hauria de ser, abans que res
i per damunt de tot, un lector, un bon lector, un lector omnívor. En aquest sentit, Segre
transitava sense problemes de García Márquez a la Chanson de Roland, de Gombrowicz a Dante, de la teoria narratològica
a la minúcia erudita. A les pàgines dels seus escrits un s’hi troba sempre ben a gust
i hi aprecia les millors qualitats de la filologia.