DESCOBRIMENT DE LA PROSA (1)

Desconfio dels que malparlen de la Universitat. Entra dins la detestable categoria de les frases fetes més suades i grapejades allò que “s’aprèn molt més a la universitat de la vida” o “del carrer”. Trobo que atempta contra el sentit comú. La Universitat –o, ja posats, la cultura (amb majúscula o sense)– no és garantia de res, és clar, però en cada lloc s’hi aprèn el que s’hi pot aprendre, i en una Universitat s’hi aprèn o s’hi hauria d’aprendre molt que és difícil aprendre en altres llocs.

La meva Universitat dels primers anys 80 era manifestament millorable, però no la canvio pel carrer o per la vida del cas –entre d’altres raons perquè totes tres es barrejaven prou. Amb la curiositat pròpia d’aquells anys de transició (amb i sense majúscula), amb un bagatge preuniversitari d’escola tardofranquista i de catalanisme difús, descobert gradualment al carrer i a la premsa, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona se m’obrien –esperava que se m’hi obrissin, vaja, perquè fins pocs mesos abans encara havia estat dubtant si triava la Facultat d’Història– les delícies de la literatura, que m’atreien cada cop més, i les incògnites de la literatura catalana, de la qual poca cosa sabia a part dels pocs llibres que en tenia el meu pare: algunes novel·les del Club Editor, de les quals em fascinaven aquells pròlegs quilomètrics que hi engaltava Joan Sales, i mitja dotzena dels volums de l’Obra completa de Josep Pla, amb les pàgines setinades de color de marfil i l’olor penetrant de la pell estriada de les tapes vermelles. Aquelles eren lectures del meu pare, jo a tot estirar les havia fullejat. Als anys 70 havia llegit altres coses: literatura juvenil, les lectures literàries escolars, best sellers d’acció, tot o gairebé tot en castellà.

El primer enlluernament literari, un poema en prosa de Baudelaire, el vaig llegir traduït al castellà (primer, al llibre de literatura d’EGB; després, a l’edició de la col·lecció Austral). I em van agradar molt el Poema de Mio Cid i un volum de Leyendas y narraciones de Bécquer que va arribar a casa com a promoció d’una col·lecció de la qual mai més no n’he sabut res. Vaig trigar encara alguns anys a llegir aquells llibres del meu pare, i això ja va ser a l’època de la Facultat. Ara, quan llegeixo El quadern gris, és una foguerada espectacular, de les que marquen per tota la vida, només comparable al moment iniciàtic dels poemes en prosa de Baudelaire. Un llibre sensacional, revelador. De la meva llengua materna (parlada però no apresa formalment, no estudiada) i d’una manera de mirar, de descriure, d’entendre el món. Perquè la meva dèria per la literatura i per la filologia té a veure amb el fet que em diverteix i que –em sembla que aleshores això només ho intueixo– me’n serveixo per mirar d’entendre com són la vida i el món.

Però, en aquells anys, rebo o tinc la impressió que Pla, generalment lloat com a gran escriptor, citat per tothom amb sentències que –suposadament– ha dit o escrit, que Pla, personatge públic amb la sempiterna boina, entrevistat per Joaquín Soler Serrano a la tele en blanc i negre, o que és visitat pels aleshores prínceps d’Espanya, que Pla, vaja, és com una cosa a part de la literatura. És, o havia estat, periodista. Escriu columnes i articles. Escriu sobre costums, sobre gastronomia, sobre el paisatge. No escriu ficcions, novel·les. Descriu. No sé si deformo els records, però no deixa de ser simptomàtic que, escarrassant-s’hi, la lectura de Pla que ens proposen en el primer curs de la Facultat sigui el volum de “narracions” Contraban, allò que –dedueixo– els sancionadors del cànon literari van trobar de més ficcional en la tota seva obra. Llegeixo també, pel meu compte, El carrer estret, animat pel fet que, “es veu”, és allò que se’n podria dir la seva única novel·la (i, mentrestant, afegeixo ara, ni sento a dir un mot sobre l’existència d’Incerta glòria, de Joan Sales, una novel·la que, llegida al cap de molts anys, trobo que justifica una literatura).

Tot plegat, el primer curs de literatura catalana a la Facultat queda avortat quan, el 24 de març de 1981, mor prematurament, amb només 50 anys, Antoni Comas, primer catedràtic de Llengua i literatura catalanes tolerat pel franquisme i cap del Departament. Ignoro per quines raons, el curs es dóna per acabat per a tots els que hem aprovat l’examen del primer trimestre, que em fa l’efecte que som la majoria. Aquí falla la Universitat, sens dubte. El cas és que arriba la primavera i no he passat del Modernisme i Joan Salvat Papasseit.