dimecres, 5 de novembre de 2014


EL "PROCÉS" I EL DESAFÍO, EMMIRALLATS




Un dels moments més significatius de la gran setmana en què Oriol Junqueras va somicar per la independència va ser quan Jordi Évole li va preguntar, a Sevilla, si trobava que TV3 estava informant de manera objectiva sobre el "procés sobiranista". Junqueras, amb una expressió entre estupefacta i beneita, va contestar que sí, és clar, com si allò que Évole li plantejava fos inimaginable. No dubto gens que Junqueras s'ho creia, i això per mi és una raó suficient per amoïnar-me davant la possibilitat, no precisament remota, que aquest bon home assumeixi qualsevol dia la presidència de la Generalitat.

        Ignacio Vidal-Folch va publicar diumenge passat a El País un article amb un titular (“TV3 fuerza la máquina”) que descriu amb exactitud l'estat actual de la televisió catalana. No cal ser gaire espavilat, ni militar en cap bàndol, per adonar-se del grau de manipulació que s’hi està donant. La informació convertida en ciència-ficció i les simplificacions sectàries hi són habituals, tant és que vegis el “Telenotícies”, l’“Info K” juvenil, una sèrie de rutes turístiques o fins i tot un programa d’esports: qualsevol moment és bo per parlar del Tema. Ara, quan llegeixes el text de Vidal-Folch detectes també que la imparcialitat no és ben bé una de les seves virtuts. Fa l'efecte, segons com, que només mira TV3 quan vol comprovar la idea preconcebuda i simplificadora que en té: "lo fundamental es que TV3 transmita de mil maneras el mensaje básico: «Los catalanes somos prácticamente daneses, y España es un suburbio de Puerto Hurraco lleno de gente sucia y bajita». El mensaje viene emitiéndose liminal y subliminalmente desde hace 30 años".

        
        De tòpics n'hi ha hagut sempre a TV3, és clar, entre d'altres raons perquè el mateix mitjà televisiu ho afavoreix. Però, durant molts anys, la televisió pública catalana no ha abusat d'aquest plantejament que Vidal-Folch li retreu, en tot cas no més --i crec que sovint menys-- que la resta de televisions hispàniques que hem pogut veure a Catalunya, tant públiques com privades. Que, quan aquí triomfaven successives sèries humorístiques britàniques (ja no, per desgràcia), en altres televisions Els Morancos i les varietés casposes de José Luis Moreno fossin els reis del mambo és un fet inqüestionable. I la capacitat de TV3 de crear programes i formats televisius innovadors està prou demostrada. La prova és que han estat imitats i copiats sovint.

        La cosa ha canviat, això és innegable. Té tota la raó Vidal-Folch quan blasma el caràcter monotemàtic del programa "2324" que, cada nit, de dilluns a dijous, és capaç d'esprémer el "Si Catalunya fos independent..." fins a límits insospitats. I, en efecte, amb sectarisme: "cada noche se celebra una tertulia --adivine usted sobre qué temas, y en qué tonos-- y esta noche cuatro cinco periodistas, entre ellos Francesc Álvaro i Vicent Sanchis, conspicuos portavoces de Artur Mas, se comerán con patatas a Andrea Levy, una tierna diputada del PP que cubre la cuota  «españolista» para fingir que esos ejercicios de matonismo político [aquí Vidal-Folch comença ja a derrapar, camí de la perla final] son debates plurales". La raó de Vidal-Folch l'engega a fer punyetes amb la frase que tanca l'article: "A nivel intelectual, moral y estético no hay gran diferencia, pero en cuanto diversión prefiero con mucho a Torrente y Paquirrín", afirmació de cara a la galeria que ni ell mateix no es creu i que delata una altiva i displicent actitud d'intel·lectual acomodat.


        En canvi, no qualificaré de matonisme polític o periodístic, però sí de debat coix i, directament, sense "quota independentista", l'elenc d'articulistes que acompanya Vidal-Folch: les sis planes obertes pel titular "El muro del 9-N. Seis visiones del desafío soberanista" van signades amb peces de Santos Juliá, Joan Subirats, Joaquín Leguina, Jordi Gràcia i Valentí Puig, juntament amb Vidal-Folch. Només Subirats, professor universitari vinculat a la candidatura Guanyem Barcelona, escapa una mica del biaix federalista o directament centralista (qui és la contrapart d'un nacionalista espanyol com Leguina?). La "quota catalana" està coberta, sí, però només nominalment, perquè deixa fora col·laboradors de la casa com Francesc Serés, obertament independentista, o Joan B. Culla, els quals només troben lloc a l'edició catalana del diari o a les pàgines del "Quadern" dels dijous (excepcionalment, fa un parell de setmanes a Culla se li va concedir una plana sencera de l'edició d'Espanya). Si un lector gallec, andalús o castellà d'El País s'ha d'informar i ha de valorar les opinions sobre el debat independentista a partir d'aquest reportatge, és evident que li ha estat negada la visió d'una de les parts, i el diari se situa, doncs, a un nivell no gaire diferent del lamentable programa desinformatiu "2324" que ni a Vidal-Folch ni a mi no ens agrada.

        No sé si la recent edició digital d'El País en català l’hem d’imputar també a aquesta aparent intenció d’adaptar la línia del diari als diferents públics, mantenint-los separats, però a mi em recorda un fet molt il·lustrador de la meva adolescència. Quan vaig fer el Curs d’Orientació Universitària, l’any 1979-1980, l’editorial Anaya va publicar dos manuals de Filosofia destinats al mateix curs. L’un era, com si diguéssim, la versió de dreta, pensada per les escoles privades i cristianes (com la que anava jo). En aquest manual, per exemple, en parlar de Marx els autors es referien, en un to poc edificant, al fet --d’una transcendència filosòfica profunda i inqüestionable-- que havia tingut uns quants fills bords. L’altre manual, que vaig córrer a comprar, l’anomenàvem el “llibre roig” i presentava un enfocament més progre i esquerranós, que encaixaria amb altres escoles. Així, tothom content i l’editorial feia caixa per partida doble. I així, també, va el país: tirant entre el Procés i el desafío, tristament i empobridorament emmirallats.

        Avui, a la seva columna de La Vanguardia, Antoni Puigverd assenyala: "hi ha vegades que sembla que el principal estratega català sigui Mr Bean". Sí, i tant, però em fa l'efecte que es tracta d'un agent doble.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

FER O NO FER (I NO ÉS DISLÀLIA)



"Això no pot ser suspès. No es pot prohibir allò que no es fa. No puc acceptar la hipòtesi que això quedi suspès. Per tant, continuarem fent això que fem. Jo crec que s'hi enganxaran els dits. Farem tot allò que ja fem perquè hi hagi urnes el 9 de novembre"


"WAR IS NOT NOBLE"


L’art de mirar-se (patriòticament) el melic no és exclusiu de per aquí, gairebé no caldria ni dir-ho. Però com que tenim tendència –jo el primer– a desfer-nos en elogis d’aquell nord enllà “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, convé llegir articles com aquest del Guardian, per adonar-se que també allà “els meus són els meus”, que també tenen tirada per una tebior sentimental que es confon amb la noblesa, que la massa s’abocarà, commoguda, als muntatges “artístics” i als memorials de fonaments fràgils i discutibles, molt més que no a l’art més expressiu i carregat de significació. I que els seus grans herois poden tenir les mans molt brutes, com va recordar el mes passat John Carlin, parlant del menyspreu que el seu pare sentia per Winston Churchill: "Y encima, me dijo mi padre, Churchill fue un carnicero. Nunca, nunca le perdonaría el bombardeo de la ciudad alemana de Dresde que él mismo autorizó en 1945, con la guerra ya prácticamente ganada, y en el que murieron sin justificación 250.000 civiles indefensos, más que en Hiroshima".

I, tot i això, qui fos britànic, eh?

dilluns, 13 d’octubre de 2014

SPAGHETTI WESTERN




La pel·lícula es va titular en castellà Infierno de cobardes, amb aquell do d'alguns distribuïdors per l'alta volada retòrica (ara no s'hi maten tant i sovint deixen els títols en anglès), tot i que de fet l'original es deia High Plains Drifter. És de 1973, la segona que va dirigir Clint Eastwood, i no deixa de ser un més dels westerns menors que la indústria nord-americana va rodar durant aquells anys a l'ombra de l'èxit de la trilogia d'spaghetti westerns protagonitzada per Eastwood, dirigida per Sergio Leone i rodada a Almeria. En recordo l'argument a grans trets i algunes imatges i seqüències, però no diria pas que es tracta d'una pel·lícula memorable ni important. Eastwood hi fa el paper d'un pistoler sense nom que arriba a un poble rostit pel sol i sotmès a la violència de bandolers i malfactors. El seu personatge és tèrbol, perquè, de la mateixa manera que fa de justicier a favor de qualsevol desconegut, viola en un paller una prostituta que l'ha provocat. El cas és que el poble es troba sota l'amenaça d'un delinqüent venjatiu que sortirà aviat de la presó i que tothom tem que tornarà per saldar uns comptes pendents. La solució, com era previsible, és encomanar-se al nouvingut sense nom, que els ensinistra perquè es puguin defensar. Per instigació del sense nom, el dia que ha de tornar el dolent el rètol de l'entrada del poble apareix amb el nom canviat: ara es diu Hell (Infern), i totes les cases estan... pintades de vermell! No explicaré ara com acaba, perquè tampoc ve al cas, però, de manera inevitable, la pel·lícula em va venir immediatament al cap quan vaig saber la notícia que en un poble de les Terres de l'Ebre havien decidit pintar les cases de groc seguint la campanya pel referèndum de l'Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l'actitud d'estaquirot, aquest palplantament de Rajoy digne de la impassibilitat que va fer famosa Buster Keaton, resulti molt irritant en el moment que hi ha plantejat un problema polític important a Catalunya (i a Espanya). Però no dubto tampoc que aquesta sobreactuació amb què una part de la societat (i dels mitjans de comunicació) de Catalunya està intentant d'estirar una situació ja gastada de fa temps està arribant a uns extrems que poden arribar a resultar, en el millor dels casos, risibles.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

UNA ALTRA REFLEXIÓ ADIADA


"183. L'americà que va ser el primer a descobrir Colom va fer un mal descobriment"

                                                                           Del quadern G, Quaderns de notes, Georg Christoph Lichtenberg

dissabte, 11 d’octubre de 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (i 4): VIDA D’UN GAT INDEPENDENT

C. A. Jordana, El món de Joan Ferrer. Edicions de 1984, 2009.

Les complicades maniobres per dutxar-se en una banyera que no té cortina ni estora sense obrir-se el cap i evitant un mullader exagerat; la peculiar mecànica de la doble cua de viatgers sentados i parados (de peu dret) per accedir al troleibús de Buenos Aires, amb la picaresca consegüent; la tècnica de pescar les fulles de te que sempre queden surant a la tassa; la batalla contra un fastigós escarabat enfilat a la paret de l’habitació. A El món de Joan Ferrer C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) demostra una extraordinària capacitat per explotar situacions com aquestes, descrites amb una minuciositat carregada d’humor, tot construint un veritable microcosmos entorn de la figura d’un exiliat català, un escriptor separat amb un fill a Santiago de Xile i una filla a Barcelona. Nou jornades de la vida de Joan Ferrer al Buenos Aires de mitjan segle XX constitueixen la trama d’una novel·la sense argument tradicional, però carregada de fets, de detalls, de gestos, de records.

Sembla mentida que pugui haver passat desapercebuda. D’entrada, perquè és una novel·la divertida a més no poder. Arrenca amb un parell de pàgines trepidants, plenes d’enginy verbal, de domini narratiu, Jordana en estat pur, amb aquell estil tan característic que es va poder apreciar en l’oportuna reedició dels articles de Meridià. Perquè, per més que resulti paradoxal, una novel·la com El món de Joan Ferrer, que descriu una experiència de profunda i dolorosa soledat a l’exili, es llegeix en molts moments amb un somriure a la cara. Ara, Jordana juga fort, i fa una novel·la de l’exili a Buenos Aires amb intenció totalitzadora (en aquest sentit, va prou més enllà que Pere Calders a L’ombra de l’atzavara, novel·la del D.F. de Mèxic, més convencional, amb una narració sense tants meandres). La força amb què reflecteix el batec de la vida moderna s’entén des del Buenos Aires dels anys cinquanta, o des de la Catalunya republicana, però hauria xocat amb la grisa i provinciana Catalunya de les primeres dècades del franquisme. I, curiosament, s’oblida quan hauria pogut trobar més el seu públic, als anys 80 i 90 –tan urbans, tan de la “modernor” –, no deixa cap rastre, sinó que, de fet, sembla que aleshores interessa més el Jordana contista, de qui es reediten alguns reculls, i no pas aquesta novel·la amb metros i multituds, construïda amb un evident emmirallament en l’Ulisses de James Joyce, de qui Jordana havia estat un dels primers divulgadors a Catalunya. Potser no era moment per novel·les, amb l’esclat de les narracions de Monzó i Pàmies.

Jordana, expert conreador del monòleg interior, l’estrafà aquí en tercera persona –una tercera persona que dissimula el biaix autobiogràfic, que no té per què sobreposar-se a l’ambiciosa construcció novel·lística: això no són les memòries de l’exili de Jordana. El to verbal és més contingut que en alguns dels memorables monòlegs interiors de Meridià, però això no treu que Jordana no vol deixar fora res d’allò que viu, pensa, sent i veu Joan Ferrer, i aspira a donar una visió total de la seva solitària vida a Buenos Aires, però servint-se del distanciament de la tercera persona.

Maria Campillo, veterana vindicadora de Jordana i responsable d’aquesta edició, assenyala a la “Presentació” un joc irònic i simbòlic en la tria del nom del protagonista, ja que el primer català del qual es té constància que, el 1549, va arribar a Santiago de Xile (primera etapa de l’exili de Jordana, abans de passar a l’Argentina), es deia precisament Joan Ferrer. No hauríem d’oblidar, però, que ja el 1929 Jordana va batejar així el protagonista del conte “El covard” (inclòs al recull Tot de contes), que comença amb l’evocació d’un terror infantil que traspua un to personal, precisament el que domina arreu de l’examen de consciència que és aquesta novel·la-testament reeditada ara, després de quedar inèdita en morir l’escriptor i de ser publicada, sense gaire ressò, el 1971.

La clau autobiogràfica, ja ho he dit, és una de les línies de força, perquè Joan Ferrer és un indissimulat àlter ego de Jordana i fa les mateixes coses que ell feia a Buenos Aires: viure en una dispesa, traduir i redactar informes de lectura per a una editorial dirigida per un català, passejar i veure molt poca gent coneguda, fent la “vida del gat que va per les seves”, com explicava a Agustí Bartra en una carta. I recordar, sobretot recordar. Es tracta, doncs, del relat d’una experiència de soledat: per més avesat que està a la vida de Buenos Aires, Joan Ferrer se sent “en un lloc estrany, ple d’una desolada sorpresa”. És un exiliat de seixanta anys que es mira al mirall preguntant-se “Qui voldries ésser?” i que no gosa respondre’s “Jo mateix”.

Però gràcies a la complexa arquitectura de la novel·la, que avança jornada rere jornada amb una estructura concèntrica i reiterativa, Jordana transcendeix el repàs a una biografia intel·lectual (passa comptes, per exemple, amb Carles Riba, encarnat en el personatge de Carmel Margenat, al qual critica tant des del punt de vista moral com literari) i l’evocació de la vida a Catalunya que ha perdut. De fet, és la introducció d’alguns records a partir de pretextos de la vida a Buenos Aires allò que, de vegades, apareix més forçat, més mecànic, més previsible, en l’esplèndid encavalcament de somnis, escenes de carrer i de la dispesa, reunions de feina i reflexions suscitades pels llibres que tradueix o recensiona Joan Ferrer. Com diu Benet i Jornet, l’arquitectura rígida, la carcassa estructural de la novel·la, a la manera de l’Ulisses de Joyce (a cada capítol li correspon un pecat capital i una ciència, en cada un hi ha un somni i un record que suscita reflexions), pot passar desapercebuda durant alguns capítols, i fins i tot al capdavall podem no haver detectat alguns dels motius repetits. Però tampoc cal tenir present el referent homèric –resumible en un esquema– per gaudir de l’Ulisses.

Aquesta és, per mi, l’única falla de la novel·la: que, en els capítols finals, en algun moment es vegi una mica la carcassa, que hi hagi recordances catalanes entrades una mica amb calçador, que el pretext s’imposi de vegades sobre la ficcionalització. En aquests passatges, trobo que predomina la sensació que Joan Ferrer és una màquina de pensar fora del temps que està vivint a l’exili, però no és pas que això no sigui igualment vàlid per a la resta del llibre (i, a més, resulta ben congruent amb la imatge del rellotge espatllat de Joan Ferrer, que té una busca fluixa, detall autobiogràfic de Jordana: Julià Guillamon el va localitzar per mostrar-lo a l'exposició Literatures de l'exili, com va explicar a L'Espill). És a això a què es referia Joan Fuster quan retreia intel·lectualisme i enravenament a Jordana? No m’atreviria a dir-ho, i em fa l’efecte, d’altra banda, que quan va escriure les pàgines sobre Jordana de la seva Literatura catalana contemporània no havia llegit El món de Joan Ferrer, per una simple qüestió cronològica.

No he acabat amb aquesta novel·la. Sé que, com en el cas d’Incerta glòria, la tornaré a llegir i que potser aleshores repensaré aquests dubtes, en un sentit o un altre, i que hi trobaré altres motius de reflexió. En qualsevol cas, se m’imposa com una de les nostres novel·les fonamentals, com una obra de gran modernitat. La forma semidiarística, el safareig sobre Triadú i Riba, l'autoreferencialitat de l'últim capítol, quan revisa l’obra pròpia, pot despistar els amants dels índexs onomàstics i dels romans à clé. Però El món de Joan Ferrer, encara que fos rigorosament autobiogràfica (que em sembla que no és ben bé el cas, o, si més no, no s'exhaureix la novel·la en aquest nivell de lectura), sedueix per la vigorosa construcció narrativa d’un examen de consciència en la vellesa. Lluís Busquets i Grabulosa, que ha estudiat la correspondència de Jordana, sosté que va escriure la novel·la per a «El Club dels Novel·listes», però, per les dates que esmenta, dedueixo que devia ser quan encara no havia assumit la col·lecció Joan Sales, i només se n’encarregava Xavier Benguerel. Finalment, la va publicar Proa a la històrica col·lecció “A Tot Vent” gairebé quinze anys després de la mort de Jordana, però hauria lluït igual de bé al Club Editor al costat de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Amat-Piniella i Joan Sales. [abril 2010-octubre 2014]

dilluns, 29 de setembre de 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D'UNA TRIA (3): EL PREU DE L'EXILI



La lectura de Barcelona 1938: La veu de les sirenes em va deixar amb l’alerta posada davant C.A. Jordana. La descoberta d’un joyceà a la Barcelona republicana era no l’única però sí una bona raó. Com a estudiant als anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, pertanyo a una colla de lletraferits que tenim (o teníem) com a trinitat de capçalera les obres de Joyce, Kafka i Borges (amb l’afegit posterior de Pessoa, que tot just començava a fer forrolla aleshores a partir del mític número monogràfic que la revista Poesía, editada pel Ministeri de Cultura espanyol, va dedicar-li el 1980 i que aviat va tenir continuïtat amb les traduccions d’Àngel Crespo i de Joaquim Sala-Sanahuja). D’aquesta fe no n’he renegat, perquè és d’una solidesa a prova de bombes, com sabia prou bé Jordana. Per això, quan al cap de pocs mesos de publicar La veu de les sirenes, Edicions de 1984 va insistir amb la publicació de l’última novel·la de Jordana, El món de Joan Ferrer, m’hi vaig abraonar amb ganes i vaig començar a furgar més en la figura de l’escriptor.

    Em vaig anar adonant que la importància i, paradoxalment, el desconeixement d'El món de Joan Ferrer –i, en general, de Jordana– exemplificaven prou les devastadores conseqüències per a Catalunya de la derrota de la República. Abans d’exiliar-se, Jordana havia estat un novel·lista d’èxit, un crític literari atent i reputat, un traductor expert i professional i un enginyer que, com Fabra, s’havia passat a la tasca de polir i consolidar la llengua catalana. La seva presència pública es va mantenir fins poques setmanes abans de la fi de la guerra a Catalunya, com ho demostraven els fantàstics articles de “Meridià”. Però la ruptura de l’exili i el segrest del públic sota l’ocupació franquista havien acabat amb el seu món. Jordana “formava part d’un corrent poderós, sense abdicar la seva esquerpa independència”, com diu d’ell mateix, en tercera persona, a El món de Joan Ferrer. Aquest “corrent poderós”, aquesta “obra de general i generós profit”, com la qualifica unes ratlles després, és l’empresa col·lectiva de la llengua i la cultura catalanes durant les primeres dècades del segle XX. El corrent s’estronca en sec, brutalment, el 1939. I quan, molt a poc a poc, va reprenent el pas, molts escriptors es troben fora de lloc. I el lloc de Jordana sembla especialment extraviat. Exiliat, s’ha de guanyar la vida com pot, fent de lector i de traductor al castellà, i a penes publica un llibre, El Rusio i el Pelao, d’ambientació xilena (primera etapa de l’exili). Separat, amb el fill establert a Santiago de Xile i la filla casada a Barcelona amb l’enginyer i escriptor Juan Benet, passa els seus últims anys sol a Buenos Aires, vivint en una casa de dispesa i fent treballs per a l’Editorial Sudamericana de López Llausàs. I escrivint El món de Joan Ferrer, que quedarà inèdita.

     La publicació de la novel·la el 1971 arriba tard i, com deia, fora de lloc. I el prestigi de Jordana entre les noves generacions, i entre l’establishment resistent, no és precisament immaculat. De fet, a la mateixa novel·la, ell mateix passa comptes amb Joan Triadú, que amb una amabilitat enverinada havia parlat de la seva “escriptura pulcra”. Per la seva banda, Joan Fuster, a la seva Literatura catalana contemporània de 1971, se situa en una línia propera a Triadú. Per Fuster, “la perfecta mecànica de l’estil, l’humor asèptic i la línia enravenada dels arguments” són els trets característics de l’obra de Jordana, de qui també afirma: “bon narrador, observador sagaç, tenia la seva vocació de novel·lista frenada per l’intel·lectualisme exacerbat de la seva òptica i del seu ofici”. Una figura amb menys talent que Fuster, Maria Aurèlia Capmany, va ser força més desagradable amb Jordana el 1972, quan va escriure això: “a la Barcelona que inicia la dècada dels trentes predomina, ben perfilat i definit, el canon estètic del Noucentisme. L’estètica d'Ors, que perpetua Carner, que exerceix Riba, que C. A. Jordana converteix en àrida prosa”. Pel que n’explica Jordi Castellanos en un article ben documentat i raonat, Capmany executava una venjança contra Jordana per persona interposada en nom de Salvador Espriu, que aleshores era l’intocable Escriptor per antonomàsia. La raó és que Jordana havia rebut els primers llibres d’Espriu amb duresa, retreient-li l’ús d’un català deficient, molt castellanitzat. Aquesta fama es manté, perquè encara l’any passat, Damià Bardera, poeta autor d’el penúltim vòmit, seguia defensant Espriu de les invectives de Jordana, citant Maria Aurèlia Capmany. Però si ens prenem la molèstia de llegir les tres ressenyes que Jordana va dedicar a Laia i a Aspectes, en 1932 i 1934 –ressenyes que Castellanos reprodueix en apèndix al seu article–, ens adonarem que Capmany pixava fora de test, imbuïda d’un excessiu zel antinoucentista i actuant com una groupie eixelebrada del sant baró Espriu. Perquè el cas és que les crítiques lingüístiques de Jordana al jove Espriu són indiscutibles, tant com els elogis que dedica a aquells primers llibres de l'aleshores narrador novell i futur poeta.

     Curiosament, és un outsider de la “cultureta” com Benet i Jornet qui, el 1974, encara recent l’edició pòstuma d'El món de Joan Ferrer, vindica amb energia la novel·la i Jordana en un article publicat a "Els Marges" i rescatat oportunament a "El Procés" amb motiu de la reedició del 2009. Benet relaciona Jordana amb el Grup de Sabadell, i no deu anar gaire desencaminat. De fet, La Mirada li va publicar el 1929 el recull Tot de contes, que vaig aconseguir en una llibreria virtual anglesa i que té un interès desigual. És indubtable que l’humor dels articles de "Mirador" té punts de contacte amb la colla de Trabal i companyia, que no són precisament l’apoteosi del diktat noucentista. Però l’apologia de Benet i Jornet no deixa de ser l’excepció, juntament amb la veterana historiadora de la literatura Maria Campillo, que es troba darrere la recuperació de l’obra de Jordana (tant de bo publiqui tots els capítols conservats de la novel·la “perduda” sobre els primers dies de la guerra, Flames de maig). Perquè, per exemple, a El malentès del noucentisme, aquest llibre sobre la prosa contemporània que hauria de ser una de les referències fonamentals als nostres centres d’ensenyament però que, misteris del país, està descatalogadíssim i no es reedita, Toutain i Pericay etziben a Jordana algunes puntades com a policia de la llenguota neonoucentista, no sé si seguint també la vulgata establerta per Capmany o perquè no els agrada la llengua literària de Jordana. Els modismes noucentistes hi són, és clar. Jordana escriu quelcom, hom, somrís, llurs a dojo i fa servir els perfets simples, i de vegades engega coses com “sacsejat cap a un adonament”. D'acord, però els encerts, la riquesa del seu registre, són molts i superiors, tant als articles de "Mirador" com a la novel·la pòstuma, impactant, innovadora i creativa. Vista des del moment en què va ser escrita, als anys 50, El món de Joan Ferrer responia, pel to i per la forma, als reptes narratius del mig segle. Era el llibre culminant d'un escriptor capaç d’anar-se’n a l’exili amb només tres llibres a sobre: la Bíblia (“com a monument literari, perquè ell era agnòstic”, subratlla Maria Campillo), el Quixot i el Tristram Shandy (que va traduir).



diumenge, 28 de setembre de 2014

L'ÚLTIM MONÒLEG DE JOAN CAPRI


Gràcies, Enric: "Quien quiera saber quién fue Jordi Pujol deberá repasar ese monólogo absurdo, arrogante, aerofágico, miserable, diabólicamente inteligente. Y deberá examinar con atención a sus herederos"


dimecres, 17 de setembre de 2014

EL GRAN RODRÍGUEZ RIVERO


"[...]  de ciertos editores (o mejor: de ciertos managers) que siguen dándonos lecciones de comunicación y consideran que los que escribimos sobre libros en la prensa deberíamos limitarnos a lo que ellos llaman crítica, y a ser posible, a la favorable, algo que, en todo caso, las agencias de mercadotecnia a sueldo de los grupos contabilizan como publicidad gratuita del producto y cuyos informes emiten puntualmente: en ellos (tengo varios en mi codiciado archivo) se indica no sólo el medio en que se publicó, la sección del periódico, el autor y el tamaño (en centímetros cuadrados) que ocupa en la página, sino también una estimación del número posible de lectores. Y, lo que me llama más la atención, una valoración exacta del precio que les hubiera costado un anuncio que tuviera la misma extensión que la reseña o noticia (y que los editores se han ahorrado). Eso, afirman algunos con facundia no exenta de cinismo, es lo que contribuye a mejorar los hábitos de lectura (y el negocio). Por supuesto, la labor del comentarista debe limitarse al producto y no a criticar las acciones o decisiones de quienes lo fabrican, venden o distribuyen: vade retro. [...]"

La peça sencera a Purga.

dijous, 11 de setembre de 2014

REFLEXIONS ADIADES


"79. Hi ha gent que pot creure's tot el que vol; vet ací criatures felices!"

"82. Hi ha gent, realment, que llegeix únicament per no haver de pensar"

"86. La gent més sana, bonica i ben feta és la que s'ho empassa tot. Tan aviat com algú té alguna mancança, comença a tenir la seua opinió pròpia"

Del quadern G, Quaderns de notes, Georg Christoph Lichtenberg

dissabte, 23 d’agost de 2014



IN HONOREM PROF. VALLCORBA


Sé que no hi ha cap llei ni regla escrita que determini que els teus mestres hagin de tenir una vida plena i longeva com la de Martí de Riquer, i per això m'he hagut d'empassar desaparicions doloroses (i, pel meu gust, prematures) de personatges clau en la meva formació intel·lectual com José María Valverde, Ángel Crespo, José Luis Guarner i Jaime Gil de Biedma. Ara, l'atzagaiada de la mort de Jaume Vallcorba em toca de més a prop, perquè la distància generacional no era tan àmplia i perquè el fet d'haver-ne estat no solament alumne sinó, sobretot, col·laborador a Quaderns Crema me'n va donar un coneixement més proper, si no d'amic, sí, almenys d'alguna cosa més enllà del conegut i del saludat.

     Vallcorba era un mestre, doncs, d'una altra categoria, un mestre amb qui vaig treballar (i és veritat que no era fàcil treballar amb ell). Però, des que vaig saber la gravetat de la seva malaltia, vaig recordar sobretot no la seva faceta excepcional i irrepetible d'editor, sinó la menys coneguda de professor. No em vaig matricular mai en cap assignatura seva, però era difícil no fixar-se en Jaume Vallcorba al principi dels anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Entre tant penene progre i psuquero, entre tants postestructuralistes, semiòlegs i futurs "comunicòlegs", cridava l'atenció aquell professor sempre perfectament endiumenjat, ros i pàl·lid, amb aquella mandíbula inconfusible i aquell parlar que no arribava a ser pijo però que sobtava en aquell pati de lletres. A sobre l'home s'havia embrancat a editar l'obra completa, llibre rere llibre, de J.V. Foix. A mi em va causar perplexitat. Qui era? Un marcià? Un dandy? Vaig decidir que havia d'esbrinar-ho.

     Em vaig plantar d'oient a la seva assignatura "Civilització francesa", un tema prou vague i que a mi, anglòfil de mena, no em podia resultar més llunyà. Però m'interessava Vallcorba, no la matèria. I vet aquí que la descoberta va ser doble. A la classe no devíem assistir, els dies que hi anava tothom, gaire més de mitja dotzena d'alumnes, i la fèiem entorn d'una taula en una saleta amb vitrines de llibres a banda i banda que feia d'avantsala dels despatxos dels professors de Romàniques. Setmana rere setmana, no em vaig perdre una sola d'aquelles classes, atípiques, brillants i, sobretot, divertides. La cosa anava de com s'havia conformat la primera avantguarda històrica del segle XX, la del cubisme, tant des del punt de vista dels pintors com dels escriptors. Així, vaig descobrir Apollinaire i Max Jacob al costat de Picasso, a qui per fi vaig començar a entendre, i em vaig enamorar per sempre més de Cézanne. Hi havia dies que et cargolaves de riure, com quan va portar un exemplar de Literaturas malsanas de Pompeu Gener i en va llegir fragments. Aquell curs, en definitiva, va ser un festival i el que més es deu assemblar a un curs universitari com Déu mana de tots els que vaig fer abans del doctorat. Si allò hagués estat la norma i no l'excepció, les nostres universitats serien de primera divisió.

    Vaig pencar més en aquella assignatura que en algunes de les que m'havia hagut de matricular i que m'interessaven menys (o potser hauria de dir que els professors respectius me les feien menys interessants). Vaig llegir sobre el Montmartre de Picasso, sobre l'actitud d'escriptors i artistes davant l'esclat de la Gran Guerra, vaig conèixer revistes d'avantguarda franceses com SIC i Nord/Sud, en fi, vaig apendre-hi molt, coses que, després, d'una o altra manera he anat retrobant (com quan fa dos mesos, a Horta de Sant Joan, vaig veure els paisatges en què Picasso havia començat a quintaessenciar el cubisme). Anys a venir, Vallcorba em va proposar de traduir al català un dels llibres fonamentals que vam llegir en aquell curs: Les peintres cubistes, de Guillaume Apollinaire, que es va convertir en la meva única i modesta contribució al fenomenal catàleg de Quaderns Crema.

      A partir d'aquell curs, la coneixença de Vallcorba em va portar a treballar a Quaderns Crema com a col·laborador extern en tasques de correcció i edició i, també, durante tretze mesos al principi dels anys 90, a la mateixa editorial. Com tants editors d'aquest país, vaig apendre l'ofici amb ell, des de la correcció (encara!) de les últimes galerades tipogràfiques de plom a les primeres màquines de fotocomposició (una enorme Berthold que va comprar i per a la qual va haver d'habilitar un espai especial). Li dec també haver començat a escriure ressenyes als diaris, perquè em va recomanar al difunt Diari de Barcelona mentre feia la mili a Lleida.

     Però, malgrat tot, i com que segur que gairebé tothom destacarà principalment la seva sensacional tasca com a editor, avui, amb el dolor i la ràbia que sento per la seva mort, no puc deixar de pensar en ell com a professor. Professor de Romàniques, medievalista, però també, com he dit, de les avantguardes que havia estudiat en la seva tesi sobre Junoy. Com si el vers de Foix fos la seva divisa: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".

dilluns, 18 d’agost de 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (2): DIGNITAT SOTA LES BOMBES


Si la tardana i última popularitat als mitjans de comunicació d'Artís-Gener als últims anys de la seva vida no me’l feien un desconegut, tot i que no havia llegit res de la seva obra literària abans de Paraules d’Opòton el Vell, la figura de C.A. Jordana em resultava del tot vaga i estranya. Em sonava haver llegit en alguna part a Julià Guillamon paraules d’elogi per la seva novel·la El Rusio i el Pelao i el recordava com un dels autors abordats pel mateix Guillamon, en to de crònica, al catàleg de l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Literatures de l’exili, organitzada el 2005. Per això, quan fa sis anys vaig llegir i ressenyar pel “Quadern” d’El País la recopilació dels articles de Jordana publicats el 1938 en un setmanari comunista, vaig quedar enlluernat: acabava de descobrir un escriptor brillant, ple de talent, amb un domini dels registres literaris excepcional i una cultura plenament integrada en els corrents europeus contemporanis. No afegiré aquí res al que vaig escriure aleshores.

C.A. Jordana, Barcelona 1938: La veu de les sirenes. Edició de Maria Campillo. Edicions de 1984, 2008.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 19 de febrer del 2009.

Es pot fer broma quan cauen bombes damunt la teva ciutat? Llegint el primer article d’aquest recull, “La plataforma atapeïda”, publicat com la resta al setmanari “Meridià” i escrit menys d’un any abans que els nacionals entressin a Barcelona, he recordat una imatge vista a la televisió als anys de plom de l’IRA: després de rebre’s a un pub de Londres una amenaça de bomba, un dels clients sortia tranquil·lament del local sense deixar el got llarg amb la beguda. L’humor de “La plataforma atapeïda” també em fa pensar en Francesc Trabal: despulla la realitat i la mostra en la seva dolorosa absurditat amb un somriure intel·ligent. La descripció de la pujada i l’aglomeració de la gent, prima i famolenca per les privacions de la guerra, a la plataforma del tramvia converteix aquest article de C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) en una formidable peça literària, reflexió sarcàstica sobre el drama que es vivia. En efecte, davant l’horror i la insensatesa bèl·lica, la consigna no és l’única ni la millor resposta.

El segon article, que dóna el títol al recull, comença “Sento la veu de les sirenes...” i tot seguit salta a les sirenes mitològiques de l’Odissea homèrica. Jordana frega la frivolitat? Per mi no. La “filosofia” d’aquests primers articles (quatre, sota la rúbrica “Simples esplais”) es troba alguns paràgrafs després: “La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig –si no us cau cap xufla, és clar– que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la”. Intensitat, doncs, concentració intel·lectual, que Jordana aplica per presentar la vida ciutadana sota les bombes franquistes. No ho fa amb eines de periodista, sinó de novel·lista, compromès amb la realitat però fidel als seus recursos de narrador.

Hi ha, això sí, una inflexió a partir del cinquè article. Després de gairebé dos mesos de silenci, la secció de Jordana passa a anomenar-se “Monòlegs interiors”, que tindrà 23 lliuraments. Un títol literàriament militant, d’acord amb la poètica de Jordana, traductor de Mrs Dalloway de Virginia Woolf i vindicador de l’Ulisses de James Joyce, dues novel·les clau per entendre aquesta tècnica narrativa moderna. L’editora del volum, Maria Campillo, veu en la seva aplicació periodística una innovació. D’acord. Però hi trobo més canvis. Algun comissari del PSUC, partit que auspiciava la publicació de “Meridià”, va picar els dits a Jordana pel to dels “esplais”? O senzillament l’autor, vist el curs de la guerra, insalvablement perduda, es va abocar més a la realitat? Al primer “monòleg”, sobre les lleves de soldats cada cop més joves, llegim: “Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden”. I també: “I jo i l’altre què hem de fer? Obeir, aquesta és la consigna”. Els temes dels articles aterren més en l’actualitat i la crítica social: la tebior covarda de les democràcies davant Hitler i Mussolini, l’Església compromesa amb el feixisme, l’elogi dels valents soldats del front... 

Ara bé, no es perd tot en aquest tomb. “El bar”, últim article, del 31 de desembre de 1938, és de fet un “esplai” amb l’efusió verbal del “monòleg interior”. Jordana manté la independència: a “Els qui tenen raó” defensa la raó del poble davant “la massa maquinitzada” manipulada pels acròbates polítics que salten “de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i la barra fixa del partit”. I en un dels monòlegs més desfermats (“Al cinema”), veritable exemple de flux de consciència per l’estil del de Molly Bloom a l’últim capítol de l’Ulisses, trobem una evident reticència: “Senyors, ai, camarades, anem a tancar”. Jordana, com Eugeni Xammar, com altres escriptors republicans, no té dubtes sobre el seu bàndol, per més que no combregui amb tot el que sent: “El blanc, negre, i el negre, blanc. No hi passo. Els colors són ben clars aquest cop, encara que hi vulguis posar el roig” (“Fantasmes”). Fermesa cívica, sumada a l’artística, testimoni d’una ciutat assetjada per les bombes, a punt d’encetar un dels seus períodes més negres, i esplèndid exemple de literatura periodística de qualitat.

dissabte, 16 d’agost de 2014

ARTÍS-GENER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (1): UNA CRÒNICA ASTECA


A la nota anterior vaig remarcar el valor de dues novel·les que és evident que no ocupen un lloc de capçalera en el nostre cànon literari, però que no desentonarien en la llista de novel·les europees del curs coordinat per Jordi Llovet (on, d'altra banda, entre alguns títols clàssics i indiscutibles, n'hi ha d'altres que revelen una tria més arriscada, minoritària o, senzillament, dubtosa: per mi, Retorn a Brideshead no és la millor obra d'Evelyn Waugh, de qui prefereixo, per exemple, Un grapat de pols). Sens dubte no l’ocupa El món de Joan Ferrer, de C.A. Jordana, escrita als anys cinquanta, publicada el 1971 i reeditada encara no fa cinc anys, en tots dos casos amb un ressò escàs, encara que l’edició del 2009 publicada per Edicions de 1984 –una editorial molt perspicaç en els seus rescats literaris– ha aconseguit una mínima collita de nous admiradors de Jordana entre els quals em compto (en parlaré en les notes següents d’aquesta sèrie).

L’altra novel·la esmentada, Paraules d’Opòton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener, ha estat més llegida i ben considerada des que es va publicar el 1968, però diria que no és ben bé allò que se’n diu la primera tria a l’hora d’assenyalar les grans novel·les catalanes del segle XX, on no falten mai les de Rodoreda, Villalonga i Sagarra. Sense entrar en el joc de les comparacions, Paraules d’Opòton el Vell mereix tots els elogis perquè és una novel·la boníssima, molt divertida i admirablement construïda, i no dubto que li correspon una divulgació més gran que la que ha tingut. La vaig llegir fa vuit anys i en vaig escriure tot seguit un parell de notes al meu dietari, que ara reprodueixo aquí.

D’una manera ben subtil, gairebé imperceptible, Artís-Gener aconsegueix a Paraules d’Opòton el Vell una novel·la d’una riquesa i d’una complexitat superiors. La recreació de la veu simple del terrissaire Opòton, convertit en la seva vellesa en cronista del viatge dels asteques cap a Occident, és un artifici magistral. Les repeticions, les incoherències, els anacoluts i una hipotaxi deficient serveixen per construir un relat d’aparença maldestra però que resulta eficaç perquè reporta desapassionadament, sense concedir espai a la filigrana retòrica o lírica, l’abast èpic i tràgic de l’odissea dels asteques.

La idea de l’“antidescoberta” d’Espanya pels asteques és prou enginyosa, però Artís-Gener demostra saviesa i cautela a l’hora de servir-se’n i d’administrar-la: defuig l’abús de la brometa fàcil i, d’aquesta manera, l’itinerari dels asteques per nord de la península esdevé plausible. La novel·la se sosté pels fils narratius desplegats, més enllà del pretext original, i la solució final resulta brillant i colpidora: en comptes de tancar el relat amb el retorn dels asteques, presoners dels espanyols que “descobriran” així Amèrica guiats pels veritables descobridors, Artís-Gener interromp la crònica d’Opòton –quan el que hi falta és poc més que dolorosament previsible– en el moment que la nau dels asteques fugitius d’Espanya albira una caravel·la francesa que, diu el cronista asteca, “no era amiga nostra”, i acaba el llibre amb la paraula nàhua quitxo, que “sempre indica la idea de sortida”. Al final, doncs, l’exili, el dolorós exili.

*****

“I els cors se’ns havien fet petits com els grans de sorra” (Paraules d’Opòton el Vell, capítol 22).


[notes del 7 de març, 2006]

dissabte, 2 d’agost de 2014

HUMANISME PROVINCIÀ

Rebo la programació del cursos de tardor de l'Institut d'Humanitats de Barcelona. Entre les propostes sempre exigents i interessants de l'Institut, en trobo una que em crida l'atenció: "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 2". Onze conferències sobre onze grans novel·les en llengua anglesa, alemanya, francesa, italiana i castellana. Aviam si ho entenc: és possible muntar un cicle d'aquestes característiques a Barcelona sense incloure cap novel·la en català? Aprecio molt en Jordi Llovet, el coordinador del curs, però trobo que la lògic de la tria, amb aquesta absència, és com disparar-se un tret al peu de les humanitats.
     
         M'hi repenso. És la segona vegada que s'organitza aquest curs. Busco el programa de "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 1", que es va fer la primavera d'enguany. Allà hi falten les novel·les en italià i, sort!, n'hi ha dues de catalanes: Solitud i Bearn. Però la pregunta és inevitable: Llovet no ha trobat més novel·les nostres prou bones per parlar-ne en aquest segon curs? A mi se m'acut que Incerta glòria de Joan Sales i Paraules d'Opòton el Vell d'Avel·lí Artís-Gener encaixen perfectament amb el plantejament del curs: són dues novel·les en català esplèndides, d'ambició perfectament europea i amb una gran càrrega humanística. O, encara que sigui una mica menys reeixida, El món de Joan Ferrer, la novel·la de C.A. Jordana, trobo que també s'adiria força amb aquest programa.

         Llovet té de vegades aquestes desconnexions, aquestes sortides de to. És una badada? No m'ho crec. No ha trobat ningú que vulgui parlar de les grans novel·les en català del segle XX (n'hi ha algunes més de les que he dit)? Tampoc m'ho crec. Que potser vol castigar la cultureta sobiranista? Seria un disbarat. Un altre, que s'afegiria, per exemple, al que va engegar el gener passat en glossar la figura de Josep Maria Castellet a la seva columna del "Quadern" d'El País. O no és una poca-soltada fenomenal escriure això que copio tot seguit?:

       "¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira" 

          Què pretén dir-nos Llovet? Que Castellet, nascut el 1926, i que madura, per tant, en el moment més cru i sectari de la dictadura franquista, va sorgir d'un medi que li era propici? Més propici que la Catalunya actual, que, per més pressió nacionalista que hi hagi, és una societat considerablement més lliure que la dels anys quaranta, cinquanta i seixanta? Una societat que disposa de traduccions, en català i en castellà, de gairebé tota "la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d'Occident", una tradició que el franquisme, per cert, sovint ens va escamotejar. Va, home, va! No desbarrem. Si tant li interessa que sorgeixin nous Castellets, caldria començar per difondre més la nostra tradició novel·lística que, a desgrat dels obstacles que ha trobat, ha estat capaç de proporcionar-nos un bon grapat d'obres de gran valor. I tractar-la amb el respecte que mereix. Ni més ni menys, sense exageracions ni miopies nacionalistes, però amb respecte i amb naturalitat, sense cosmopolitismes provincians.

dijous, 31 de juliol de 2014

UNA JOIA... NOUCENTISTA?


Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (1935), La Magrana, 2007.

Tot i que el prologuista Damià Pons, professor universitari, s’entesta a qualificar aquestes memòries d’infància de “noucentistes” –un adjectiu que, a aquestes alçades, a mi més aviat em provoca basarda i em tira enrere–, el seu valor literari escapa a aquests absurds etiquetatges acadèmics. Tornar a escriure la història de la literatura catalana, construir-ne un nou cànon sense oblits ni clixés, passa per destacar la gran qualitat de llibres com aquest. Quedar-se en la superfície de l’Arcàdia idíl·lica (idíl·lica, quan Riber no amaga la solemne pobresa de la seva família?) de la Mallorca rural de la fi del segle XIX evocada per Riber des de la seva quarantena, instal·lat en la condició adulta de capellà i escriptor, significa llegir el llibre a mitges. El que compta, per mi, és la capacitat d’un narrador viu i poderós, que em recorda Ruyra en la seva força, en la seva intensitat. Un narrador que transmet els batecs de la vida a través de les anècdotes i les descripcions d’un món ja desaparegut. Un narrador que construeix, doncs, una realitat literària, amb uns escenaris i uns personatges que emocionen, que colpeixen. La vida no és bella? Certament no ho és, encara que a vegades sí que és bella, especialment en el record. Extreure’n literatura de primera és una lliçó de la qual no ens podem privar. [11 de febrer, 2008]

dilluns, 28 de juliol de 2014

TEMA DEL TRAIDOR Y DEL HÉROE (O HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA, 2)


"La acción transcurre en un país oprimido y tenaz: Polonia, Irlanda, la república de Venecia, algún estado sudamericano o balcánico..."

"Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari. [...]  I també els demano que sàpiguen destriar les falles d'una persona per molt significativa que hagi estat i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d'expiació per a mi mateix."

diumenge, 13 de juliol de 2014

BANDERA D'UNA LITERATURA

Joan Sales, Incerta glòria (1956) seguit de El vent de la nit (1981)Club Editor, 1999.

Com és possible que aquesta novel·la no sigui una de les de referència de la literatura catalana de l’últim mig segle (o segle sencer, de fet)? Perquè, sense cap mena de dubte, és prou més que la novel·la de la guerra, en la mesura que ofereix una visió àmplia del gruix del primer mig segle XX català, una visió plena de matisos, de contradiccions i, sobretot, d’aspiracions de modernitat, allò que es va trencar amb el triomf del franquisme. Tinc la sensació que, tot i el nombre creixent de devots d’Incerta glòria –i de la resta de l’obra de Joan Sales, in extenso, pel que començo a saber-ne–, som encara davant el gran “tapat” de les nostres lletres. Aquesta és una novel·la impecable, sòlida, vendible, universal. Una novel·la que pot ser bandera d’una literatura. Una novel·la que es pot llegir perfectament a les escoles, més que moltes de les bretolades contemporànies de segona i tercera que sovint fan empassar al jovent. Té una força molt poderosa per enganxar el lector, tant pel que descriu –les il·lusions republicanes, el front militar, la dura quotidianitat de la rereguarda– com per com ho descriu: de manera vívida, amb un punt de ràbia juvenil, amb murrieria i humor, amb transcendència existencialista de tant en tant (aquest és, en tot cas, l’únic aspecte que potser ha envellit una mica, no prou, amb tot, per desencisar), amb, sobretot, militància no cega, gens sectària. El partit que pren Sales em recorda el de Xammar a les seves memòries: és la República i és, sobretot, la Catalunya republicana. Així, aquesta és una novel·la escrita des del bàndol perdedor, però que travessa la tragèdia de la guerra, la guerra d’Espanya, amb una òptica que defuig el reduccionisme, el blanc o negre, i s’expressa amb una profunda i sincera mirada humanista, ferma en els principis, ferma alhora en el respecte a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin, i ferma, conseqüentment, en la crítica –quan escau– a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin. Hi ha quatre personatges clau, molt ben dibuixats: tres que són els successius narradors de les tres parts de què consta la novel·la, i un quart, Juli Soleràs, que és la figura bigger than life que les recorre les tres, esquiva i provocadora com a mirall i contrapunt de les altres. Cap dels quatre personatges no és d’una peça, d’aquells amb qui et pots identificar plenament, sinó que tenen llums i ombres, fins i tot poden resultar desagradables, s’estimen i s’enganyen, s’admiren i se suporten entre ells. Novel·la catòlica però no beata, burgesa, antianarquista, antifranquista, té moments inesborrables, culminants. El que més, per mi: el capítol que descriu el sopar d’oficials amb les seves famílies en un poble fantasma del “front mort” aragonès (el front aturat pels rigors de l’hivern, al qual fan venir des de Barcelona les dones i els fills, contravenint les ordenances militars, perquè allà estaran més segurs i menjaran millor que a la Barcelona del racionament i els bombardeigs). El talent narratiu que exhibeix Sales en aquest capítol és prodigiós, desbordant, electritzant. Resulta tan divertit com la high table d’Oxford que Javier Marías relata a Todas las almas. Són moments com aquests els que fan que no es pugui despatxar Incerta glòria com a simple novel·la d’una guerra i d’un país concrets: Sales escriu carregat d’idees, de voluntat política i nacional, però escriu, per damunt de tot això, amb ambició literària, que vol dir universal. Incerta glòria és, inqüestionablement, una novel·la, no pas un paper patriòtic –el gran mal de tanta literatura de segona de la postguerra. No obstant, penso que convé remarcar que el seu valor –immens, admirable, total– es concentra en les tres parts de què consta estrictament, és a dir, excloent-ne la represa tardana que, durant alguns anys, en va ser la quarta part i que ara, enaquesta desena edició d'Incerta glòria, es publica com a novel·la diferenciada, amb el títol d’El vent de la nit, però dins el mateix volum (opció que trobo desencertada). El vent de la nit, com a quarta part, o llegida a continuació d’Incerta glòria –que té un final memorable, trepidant i obert, amb la voladura d’un pont per l’exèrcit republicà que fuig–, desfà l’equilibri de les tres parts amb tres veus diferents, profundament lligades, ja que repeteix narrador (el de la tercera part, el soldat seminarista Cruells), i a més comença a abusar dels retrobaments casuals, de les coincidències, de les explicacions encaixades de manera una mica massa evident en el relat en primera persona (en algun moment –pocs– d’Incerta glòria també es pot tenir aquesta sensació, però Sales l’esquiva relativament bé i, en tot cas, s’entén com una concessió menor dins la construcció de la novel·la). Tal com llegim la novel·la avui, amb un text considerat “definitiu”, sense rastres de censura, la Incerta glòria estricta és una novel·la que justifica i dignifica una literatura. [29 de novembre, 2007]

dissabte, 12 de juliol de 2014

ARTS D'UN EDITOR EMPIPATIU

Marta Pasqual, Joan Sales, la ploma contra el silenci. A Contra Vent, 2014.
Una versió reduïda d'aquesta ressenya es va publicar al “Quadern” d’El País el 5 de maig.

Trenta anys enrere, Joan Sales no era un autor clau, determinant. Valorat per una minoria, poc estudiat (alguns manuals universitaris ni l’esmentaven), era, és clar, l’editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, i podies tendir a identificar-lo com l’home que firmava aquells pròlegs quilomètrics que encapçalaven algunes novel·les i traduccions publicades al seu segell, el Club Editor. Ara que va quedant enrere el càstig, que Incerta glòria s’estableix amb rotunditat com una novel·la essencial (tot i que encara hi ha qui, reduccionista, no hi veu gaire més que una “novel·la catòlica”) i que les Cartes a Màrius Torres i la correspondència amb Mercè Rodoreda dibuixen una espècie d’autobiografia epistolar apassionant, arriba, mentre esperem la publicació de la biografia que en prepara Montserrat Casals i de la novel·la inèdita Uns guants de pell de Rússia, una bona aproximació a la seva faceta d’editor. N’és autora la jove filòloga gironina Marta Pasqual, que presenta un resum de la seva tesi doctoral que peca poc de la feixuguesa que se sol atribuir als treballs acadèmics. Es podria dir fins i tot que Pasqual s’ha excedit amb la tisora i que ens hauria agradat llegir més detalls de la seva investigació en diversos epistolaris inèdits d’autors que van publicar al Club Editor.

Pasqual explica com Sales aprèn a fer d’editor a l’exili i com es configura la seva idea de què i com editar. Els fragments de correspondència que il·lustren l’assaig resulten eloqüents per copsar el talent i la feina de Sales com a editor: la voluntat d’independència respecte als poders culturals establerts en la clandestinitat, l’antielitisme no renyit amb l’exigència literària, el treball amb una llengua correcta però viva i popular. Es reforça la idea que teníem d’un Sales editor a l’anglesa, intervencionista per aconseguir textos òptims, “empipatiu”, segons pròpia definició, amb els autors. També es dibuixa el seu perfil més personal, de vegades contradictori, en què la vehemència i la passió conviuen amb el realisme i el pragmatisme i, algun cop, amb posicions dogmàtiques.

La documentació aportada per Pasqual topa de vegades amb una visió una mica massa encomiàstica. No hauríem de passar del menyspreu de Sales a la seva canonització. El subtítol del llibre subratlla el pendent combatiu i patriòtic de Sales, lligat per ell mateix, és cert, a la tasca d’escriptor i editor. Però l’activisme no és el que el converteix en una figura clau i perdurable. D’altra banda, en basar la seva anàlisi en el concepte acadèmic de “reescriptura”, que aborda el text literari des dels diversos àmbits que el fan possible (l’autor, però també l’editor, el corrector, el traductor, l’adaptador, etc.), Pasqual exalça Sales com a magnífic “reescriptor” i veu en ell una “enorme humilitat” en posar-se al servei de l’autor per millorar el text, ja que ho fa en nom del lector. Potser és veritat que no intervenia amb afany de protagonisme en els textos que passaven per l’editorial, però si encerta quan refà o reescriu l’obra d’autors novells com Ramona Via, resulta més discutible quan entra a fons, cometent errors i tot, en autors com Aurora Bertrana, que li va retreure, no mancada de raó, un “intervencionisme patològic”. No crec, com sosté Pasqual, que el triangle autor/editor/lector hagi de ser “com a mínim, equilàter”. Que Sales, perfeccionista, meticulós i apassionat, era conscient que a vegades es passava (ell, que detestava les manipulacions dels correctors editorials que encarcaraven el català literari) ho demostren passatges com: “tremolava de pensar que veuria totes les supressions, esmenes, afegits i canvis que jo havia fet” o bé “em vaig excedir en la meva esporgada”. 

Però si el Sales teòric i editor empipatiu no sempre té raó, hi toca sovint. Pasqual matisa bé que si per ell “cada traducció constituïa un veritable acte de catalanitat”, el seu catalanisme era “realista, pragmàtic i anti-romàntic”. Així, Sales afirma que a la literatura prèvia a la guerra civil “ens vam deixar anar un bon tros a abusar de la bona fe catalanista del públic”, observa (l’abril de 1950, referint-se a Balmes) que “cal avesar-se a la idea que hi ha autors catalans, i catalaníssims, en castellà” i valora de manera realista i positiva que el teatre de Sagarra tingui al seu públic “murcians i almerians”.

dijous, 10 de juliol de 2014

HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA 


"Quiero que sepáis que os agradezco vuestro trabajo y profesionalidad y que sepáis que sois una GENTE EXTRAORDINARIA y que nadie en el mundo ha pasado por una experiencia laboral y humana como la que estais pasando y vais a pasar. Yo no me iría de GOWEX por nada del mundo, dado que va a forjar el caracter y personalidad de los que decidan realizar la travesía"

dimarts, 8 de juliol de 2014

UNA LLETRAFERIDA LLIURE


Aurora Bertrana, Memòries. Diputació de Girona, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 d'octubre de 2013. 

Davant de dos volums de memòries que sumen més de mil cent pàgines, un té la natural prevenció de pensar si valdrà la pena abordar una lectura tan llarga. Els dubtes s’esvaeixen aviat: passades les poc més de mitja dotzena pàgines introductòries, als primers paràgrafs del segon capítol d’aquestes Memòries d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), l’evocació d’un dels primers records de l’escriptora et guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les tantes amb la colla d’amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta, llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s’ha llevat i l’observa fascinada darrere la vidriera de l’alcova. L’escena, amb el gest de la mare, el colze enfonsat en el coixí, abocada damunt el llibre, vist per la nena que admira i enveja aquella intensa evasió, aquell misteriós transport a mons i experiències desconegudes, constitueix una poderosa i significativa porta d’entrada a l’experiència que Aurora Bertrana ens explicarà a continuació.

     La imatge és vàlida perquè, tot i que aquesta obra és el relat generós d’un itinerari vital aventurer (d’aventures, però també d’anar a la ventura per mig món), la seva redacció constitueix alhora una explícita autoreivindicació de Bertrana com a escriptora: “després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora”. Perquè Bertrana és una lletraferida de cap a peus, però una lletraferida sense moltes de les manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s’adapta a tot, fa tots els papers de l’auca, però no deixa mai d’escriure ni, sobretot, de llegir amb intensitat i amb passió. Quan torna de l’exili, a la seva maleta, a part d’un parell sabates, només hi ha diccionaris, gramàtiques i llibrets de conjugacions verbals en tres llengües. Ella mateixa diu: “No crec que ningú dels qui em coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop”.

     Les Memòries ens permeten seguir la trajectòria de Bertrana a Girona, a Barcelona, a Ginebra, a Tahití i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials i preferits, cadascun per motius diferents, així com la diversitat d’oficis, ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d’un pioner trio de jazz femení en un hotel dels Alps, als anys 20, a la direcció d’una coral de malalts mentals en un sanatori suís, a la postguerra, passant per tres memorables i regalats anys a la Polinèsia, on els torrents baixen plens de fruits exòtics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en vida, és excel·lent, ple de detalls com l’esmentat de la seva infantesa, que omplen d’interès la peripècia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt sentit de l’humor i una púdica distància respecte a la vida sentimental, que ens mostra poc, i quan ho fa, més aviat amb ironia i guardant-se la tendresa per a la intimitat.

     El segon volum resulta, en canvi, desigual, entre d’altres raons perquè deixa de ser tothora memòria de fets viscuts i Bertrana s’embarca, en referir-se a les guerres de 1936 a 1945, a relatar-nos el context, fets sabuts i prou historiats. També abunden les reiteracions i un certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisió d’aquest volum, que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges personals que copsen l’indomable caràcter de l’escriptora.