dijous, 7 de setembre de 2017

ESGUERROS: LA PROPINA


















L'anca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol




















El hombro sentimental, de Javier Manías


















No empenyeu el comissari, de Ferran Torrent














El carrer de les camelles, de Mercè Rodoreda

CONTRIBUCIÓ A L'ESGUERRO LITERARI



El mes passat vaig estar una setmana a Londres. Després de més de quinze anys de no anar-hi i amb el cabreig pel Brexit encara a sobre, la meva anglofília estava en hores baixes i amb un cert neguit que res no tornaria a ser igual i que la desintoxicació seguia en curs. Les prevencions, però, van durar poc: entrar al metro, agafar els diaris gratuïts i ensopegar, pàgina sí pàgina també, amb algun titular amb joc de paraules em va reconciliar immediatament amb la meva passió britànica. Les visites als parcs (Kensington, captivador com sempre, i Kew Gardens i Richmond Park, descoberts ara) van fer la resta.

          Sens dubte, el millor titular és el de la notícia següent, referit a l'expulsió de la selecció anglesa de rugbi de dos jugadors, un d'ell l'excel·lent centre Manu Tuilagi:


          La premsa groga anglesa és imbatible a l'hora de fer aquesta mena de jocs. Per això m'ha divertit molt saber, via el blog de Jaume Subirana, que, tot i que la nostra tradició en aquest camp no arriba a l'altura genial de l'anglesa, la feina tenaç de verbívors com Màrius Serra va quallant, com ho demostra el hashtag de twitter #RuinABookTitleInOneLetter, que aquests primers dies de setembre està esmolant l'enginy dels lletraferits i ha aportat una considerable dosi de bon humor a un país que, dissortadament, està lliscant pel camí d'una en part risible però, de fet, molt lamentable demogràcia, sostinguda amb determinació tant pels del no puede ser porque es ilegal com pels del Procés per collons tant si es vol com si no es vol.

          Animat per la proposta, aquí van alguns títols (i algun autor) esguerrats per seguir el joc:

Maricona, de Pilar Rajola
Los dominios del bobo, de Javier Manías
Todas las calmas (del mateix anglòfil)
El carter estret, de Josep Pla
Pits de Barcelona, de Josep Maria Planes
La catedral del mal, d'Ildefonso Faltones
A Groom with a View, d'E.M. Forster (en català, Una habitació amb pistes)
A Room of One's Owl, de Virginia Wolf
Inserta, Glòria!, de Joan Sales
"Tots hem colcat la muda", de Sebastià Salzamora (d'acord, no és un títol, sinó un vers, però quin vers!)
Indults al públic, de Peter Handke
Saldados de Salamina, de Javier Cercas (altrament titulat Saltados de Salamina)
Els gèrmens Karamàzovde Fiódor Dostievski
¡Los hermanas, Karamazov!en la versió castellana.







dijous, 20 de juliol de 2017

REVIURE EL MEDITERRANI




Lluís Nicolau d’Olwer, El pont de la mar blava. Adesiara, 2017.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 20 de juliol de 2017.


És indubtable que Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) mereix un lloc assenyalat entre les recuperacions d’autors i obres arraconats o poc llegits que havien quedat en un segon terme o, senzillament, fora del cànon establert durant la postguerra. Autors i obres que ens estan ajudant a llegir –i  a repensar– la tradició en prosa de l’últim segle i mig sense la cotilla de la dicotomia modernisme/noucentisme (que no deixa de tenir una validesa parcial i limitada que tampoc cal negar). Nicolau no serà, segurament, l’últim d’aquesta revifada que ha servit per posar en circulació escriptors com Eduard Girbal Jaume, Cèlia Suñol, Juli Vallmitjana o Eugeni Xammar, per citar-ne uns pocs, i també per ampliar el focus sobre el valuós conjunt de l’obra de Caterina Albert i Prudenci Bertrana, que havien quedat reduïts a autors de sengles lectures obligatòries (Solitud i Josafat).

            La llarga i rellevant trajectòria de Nicolau en l’agitada vida política catalana i espanyola de la primera meitat del segle XX, així com el fet que la seva obra sigui de caràcter assagístic i, en part, erudit, podrien induir a pensar que es tracta d’un escriptor menor i ocasional. D’entrada, ho desmenteix el fet que, filòleg apassionat i humanista de cap a peus, no va interrompre mai el ritme de publicació malgrat les responsabilitats públiques que va exercir sovint, tant a Espanya com a l’exili i també, fins i tot, per compte del govern de Mèxic. Però és que, a més, va saber sortir de l’àmbit acadèmic estricte tot publicant monografies divulgatives i escrivint als diaris. El resultat és una obra àmplia, diversa i ambiciosa de la qual, en l’última dècada, s’han editat un parell de reculls d’escrits polítics i periodístics, l’epistolari amb Joan Coromines, l’evocació de mestres i amics Caliu i una magnífica biografia de Pere Abelard.

            Ara, El pont de la mar blava (1925) posa la cirereta del rescat de Nicolau d’Olwer amb un llibre memorable, que arriba en l’acurada i bella edició que n’ha fet Adesiara. Publicat primer en forma de reportatges a diversos diaris i revistes, aquest “carnet de ruta” recull les notes i impressions dels viatges que, durant l’exili a causa de la dictadura de Primo de Rivera, Nicolau va fer a Tunísia, Sicília i Malta seguint les petjades de Ramon Muntaner i la seva Crònica, que aleshores era un dels seus objectes d’estudi. Però El pont de la mar blava és molt més que una simple evocació de la presència catalana al Mediterrani, perquè Nicolau, que coneix bé la història, observa amb ulls atents i curiosos el present de les ciutats i els paisatges que visita. El seu extraordinari cabal de coneixements, des del món grecollatí al medieval, es posa aquí al servei d’un retrat poderós de la diversitat cultural de la Mediterrània: grecs, cartaginesos, romans, bizantins, normands, jueus, musulmans, catalans, venecians, genovesos, anglesos... Així, aquestes pàgines es converteixen en un apassionant recorregut per pobles i ciutats vius o desapareguts, reconstruïts o somorts i decandits: Siracusa, Cartago, Kairuan, La Valetta, Messina, Castrogiovanni, Palerm. Un Mediterrani de ciutats, marcat per la guerra –suggestives pàgines sobre Malta, “museu vivent de l’art de la fortificació”– però també per la cultura i l’art, en què tots els pobles deixen alguna empremta.

Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. No té els focs artificials de la d’Eugeni d'Ors, ni l’adjectivació vistosa i llampant de la de Pla o Sagarra, però és eficaç i precisa, i sap ser sensual quan descriu antigues escultures femenines. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. I, com sovint en Nicolau, el neguit de l’exili ronda a la vora: aquesta edició reprodueix la segona, de 1945, impresa a Mèxic a partir d’un exemplar de la primera salvat per un soldat republicà. Al pròleg, escrit a Mèxic DF, Nicolau remarca la paradoxa que el seu llibre de viatges s’hagi convertit en un “llibre de guerra sense esperar-ho”, perquè molts dels llocs visitats als anys vint han estat teatre dels combats de la Segona Guerra Mundial, i es pregunta si no hauran quedat convertits en ruïnes. Un llibre bell, commovedor i molt actual.


dimecres, 14 de juny de 2017

INVITACIÓ A LA LECTURA


Xavier Lloveras, El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 8 de juny del 2017.


Tot i el cofoisme que envaeix Catalunya després de cada Sant Jordi, xalant pels rècords de vendes i de gernació als carrers, el país culte que va proclamar el president Puigdemont el 23 d’abril en el seu missatge institucional no deixa de ser un miratge pompós. Fa l’efecte que estem més pendents de vendre llibres, de la mena que siguin –i n’hi ha que fan caure la cara de vergonya–, que no pas de crear un tou de lectors. Lectors constants, no d’un dia a l’any, lectors exigents –que no vol dir per força saberuts ni pedants–, lectors que gaudeixin dels llibres pel que diuen i per com ho diuen, no pas per qui el firma, per més popular que sigui.

En un país amb una cultura assentada i estesa, que no és ben bé el que som, un volum com El mirall de llibres no hauria de ser publicat per una editorial de l’Administració –i cal aplaudir la Diputació de Girona per haver assumit l’empresa– i seria notícia destacada pel que és: una encesa, apassionant i divertida invitació a la lectura i, alhora, les excel·lents memòries literàries d’un lector privilegiat, un dels millors que tenim. Perquè Xavier Lloveras (la Bisbal de l’Empordà, 1960) coneix els llibres tant físicament (ha fet de llibreter, d’editor i de corrector) com intel·lectualment: lletraferit absolut, lector constant, assaonat i intel·ligent, ha tocat tecles diverses de l’escriptura com la poesia, les traduccions i, en especial i amb continuïtat, la crítica, gènere que recull aquest volum.

Amb aquests antecedents, no és cap sorpresa que El mirall dels llibres –títol que remet de manera indissimulada a la llibreria de vell que regenta Lloveras des de fa vint-i-dos anys, Llibres del Mirall– ofereixi molt més que una simple recopilació de ressenyes publicades en diaris i revistes des de la fi dels anys vuitanta. I és molt més que això no només perquè incorpora també textos més llargs (petites monografies i estudis –alguns inèdits–), sinó perquè, al capdavall, aquest conjunt d’escrits dispersos assoleix una coherència admirable. Ho subratlla el criteri que han seguit els editors eliminant les dates de publicació i ordenant els textos alfabèticament segons els autors tractats per Lloveras. D’aquesta manera, i amb l’estratègica ubicació d’algunes entrades genèriques –des de la que enceta el llibre (“Autobiografies”) a les que es refereixen a la biografia, el cànon literari, la novel·la històrica o la traducció–, es perceben molt bé les constants de la visió que Lloveras té de la literatura, tant des del punt de vista teòric com pràctic. El mirall dels llibres apareix així com la farga d’un escriptor, un estimulant i interessantíssim aplec de materials i reflexions, amb un ferm estil personal, àgil i sovint irònic.

Amant incondicional de la literatura, Lloveras no la sacralitza, com no sacralitza els autors que li agraden, ni la tradició, per més que la valora com una referència inesquivable. Per això hi ha escriptors recurrents en el volum que no formen part dels indiscutibles, sinó dels discutits o menystinguts, però que Lloveras aprecia –i ho raona– pel seu esforç innovador, per la capacitat d’obrir camins i per arriscar-se a sacsejar l’ensopiment de la repetició. És el cas de Houellebecq, de Blai Bonet, de César Vallejo o del seu amic Albert Roig. Per això mateix elogia també l’inclassificable Jordi Sarsanedas, reenfoca l’obra de Foix, acostant-la a l’heteronímia de Pessoa i discutint-ne l’etiqueta canònica de surrealista, o reivindica Dalí, que no és “un gran escriptor, sinó un escriptor originalíssim, intel·ligent i amb unes qualitats que falten a molts presumptes escriptors: li fan basarda els tòpics, té una traça única per trobar les imatges adequades i una capacitat imaginativa il·limitada”.

Lloveras incita el lector a espolsar-se la mandra i, pel que fa a la nostra tradició recent, valora el sentit de la llengua. Per això, critica a Riba –un dels seus escriptors preferits– l’enravenada prosa de les traduccions però en lloa, en canvi, la naturalitat de la de l’epistolari. I per la mateixa raó blasma algunes traduccions d’autors com Céline o Graham Greene i n’elogia d’altres de Ted Hughes, Pennac, Pérec o Gide.

En definitiva, El mirall dels llibres és una de les lectures més enriquidores publicades recentment, una nova fita del nostre panorama crític, i només n’hem de lamentar una certa descurança tipogràfica i en la correcció d’errates.

dimarts, 2 de maig de 2017

UN ALLIBERAMENT



















Sylvia Townsend Warner, Lolly Willowes. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. Minúscula, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 27 d'abril de 2017



A la llista de les cent millors novel·les escrites en anglès elaborada fa dos anys pel crític de The Guardian Robert McCrum, que va rebre retrets perquè només vint-i-una eren escrites per dones, Lolly Willowes, la primera novel·la de Sylvia Townsend Warner (1893-1978), és destacada com un petit clàssic. Tot i ser gairebé desconeguda entre nosaltres (fa vint anys se’n va publicar en castellà un altre llibre), Townsend Warner, també poeta i assagista, va aconseguir l’èxit ja amb aquest debut narratiu, molt ben acollit sobretot a França i als Estats Units, on va publicar narracions amb assiduïtat a The New Yorker. I no oblidem que el compromís polític antifeixista la va portar a participar, en plena guerra civil espanyola, al segon Congrés Internacional d’Escriptors (Gerda Taro la va fotografiar mentre intervenia a la sessió de València).

Certament, Lolly Willowes és una novel·la remarcable. Ho és, d’entrada, perquè elabora un retrat femení amb una gran llibertat narrativa. Dividida en tres parts, la primera comença amb la protagonista, Laura Willowes, en un moment clau: la mort del seu pare quan ella té vint-i-vuit anys, és a dir, aquell punt en la vida d’una jove de bona posició en què “s’hauria d’espavilar si volia trobar marit abans dels trenta”. Durant algunes pàgines, la narració tirarà fils enrere per explicar el context familiar de l’amable tieta soltera a qui tots anomenen Lolly. Som en un territori conegut, una forma literària amb antecedents com Jane Austen. Però, com deia Nora Catelli en un article recent sobre el caràcter equívoc dels cànons literaris, el tema no fa la cosa, i ni Austen ni Townsend Warner poden ser enteses catalogant-les com a autores de novel·la sentimental.

Després, un cop establert el marc de referència, Lolly Willowes avança linealment i descabdella una narració que trenca els esquemes i s’endinsa amb implacable determinació i molta causticitat en un territori nou, on es combinen la forma matriu amb el relat gòtic i la vindicació feminista. L’encert de Townsend Warner és que la fugida endavant de la tieta soltera, l’apologia de la llibertat individual de Lolly (“una mena d’abric de pells mental”, en formidable troballa), la seva tria per una insubornable solitud –una extravagància davant la convenció social– no violenten mai la coherència del relat. És evident que la novel·la, publicada el 1926, té concomitàncies amb el cèlebre assaig de Virginia Woolf Una habitació pròpia, de 1929. De fet, un passatge al·ludeix a les “ànimes progressistes” que retreuen a Lolly perquè “no es buscava una casa pròpia i una ocupació artística o emancipada”. Però si el pas del temps no ha beneficiat l’influent text de Woolf, que ara sona una mica carrincló, la vigència narrativa de Lolly Willowes és absoluta. El relat, fèrriament portat, sense estirabots, amaga una història carregada de dinamita ideològica, que tant pot fer pensar en Thelma i Louise com en la passejada del diable pel Moscou d’El mestre i Margarida de Bulgàkov.

        Som, doncs, davant una novel·la brillant i moderna, tan eficaç en la crítica social (presenta una dura visió de la “placa moral” de la família tradicional anglesa, que els diumenges “anava a l’església, i allà els donaven corda per a la setmana”) com en el capgirament de les expectatives narratives i el retrat d’una ruralia misteriosa i, en el fons, cordial. Una petita joia, irònica, amena i intel·ligent, servida en una traducció eficaç i ajustada al text original.

divendres, 14 d’abril de 2017

TOT BERTRANA (1): UN JO I UN PAISATGE


Prudenci Bertrana, L'hereu / Tots els contes / El vagabund. Edicions de la Ela Geminada, 2016/2016/2017.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 23 de març de 2017.


Amb l’Any Bertrana, inaugurat solemnement l’1 de març, s’ha accelerat el ritme d’edició de la “Biblioteca Prudenci Bertrana”, que reuneix tota la seva prosa: s’han publicat successivament L'hereu (1931) i El vagabund (1933), les dues primeres novel·les de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, i el monumental Tots els contes, tres llibres que ens situen al cor de la plenitud literària de Bertrana (1867-1941) i que són clau per calibrar el valor del conjunt de la seva obra més enllà de la sempiterna referència a Josafat (1906), el seu gran i durador èxit. Editats amb molt respecte a la llengua de l’autor –a diferència de les edicions pòstumes “normativitzadores”–, són testimoni d’un magnífic prosista que, si no ateny l’excel·lència estilística de Ruyra, usa a les seves millors pàgines un català literari poderós i vibrant, molt genuí i eficaç.
            
         El retorn del Bertrana descatalogat i, de vegades, inèdit (com alguns dels contes) ajuda a entendre la seva figura superant l’estèril dicotomia modernisme/noucentisme. No s’està d’etzibar alguna coça als noucentistes, cert, i, a més, es presenta com una mena de rústic “bàrbar” (un adjectiu que el complau, com subratlla Xavier Pla en l’excel·lent pròleg que encapçala Tots els contes, on fa una ben fonamentada lectura de tota l’obra de Bertrana). Però la tirada per la vida a pagès no és tant ideològica com viscuda, i en això difereix d’un rescatat recent com Eduard Girbal Jaume, que observa el món rural des de fora, com a hoste vingut de ciutat. Des de ben petit, Bertrana ha trepitjat la terra i s’atipa de caminar-hi. Té una comunió quasi panteista amb el paisatge i la natura (un tret, en realitat, poc modernista), i tant quan la idealitza com quan furga en la part fosca i miserable (com a “Les masies tràgiques”, de Proses bàrbares) hi ha realitat, emoció i pietat.

Despatxar Bertrana com un ruralista no té sentit, tot i que és imbatible quan escriu sobre la natura i el paradís mític dels anys feliços: la finca familiar de l’Esparra, a la Selva. El vigor, la netedat i la precisió de la prosa enlairen les narracions de Proses bàrbares, contes de caça com La bassa roja o els capítols de L’hereu en què descriu la pela i la venda dels suros de la propietat, el treball de carbonar la fusta per treure rendibilitat al bosc o la devastació de l’incendi forestal que tanca la novel·la. Si Ruyra és el gran prosista de les marines, Bertrana s’imposa de totes totes en els boscatges.

En contrapartida, hi ha una forta crítica, molt rousseaniana, a la vida urbana i al desenvolupament capitalista que fa malbé els valors de la societat agrària. Però Bertrana no ho expressa com un catalanista conservador. Laic i republicà, és també un caràcter individualista, rampellut i indomable, i traspassa la seva manca d’adaptació a la ciutat als textos on la fa ser escenari de la narració: la perspectiva s’enfosqueix, perd tot romanticisme i es torna força sarcàstica, com en el retrat de Girona que fa a El vagabund, o a la novel·la curta El desig de pecar, que té un ambient proper a la recuperada Un film de Víctor Català. També s’eleva el to retòric de la llengua i, fins i tot, de tant en tant, sembla més imprecisa i poc polida, com si la incomoditat de Bertrana amb l’experiència urbana es reflectís en la seva escriptura.

Llegits seguits, els tres llibres mostren la importància del subjectivisme com a impuls bàsic d’aquest món narratiu. L’autobiografia mig dissimulada de les novel·les (canvia noms i circumstàncies, però manté els grans trets) està marcada per l’escassa indulgència amb Innocenci Aspriu, l’àlter ego de Bertrana, un home gris i mediocre. El brillant inici de L’hereu, un despertar semioníric semblant al de Vida privada de Sagarra, un any posterior, es resol al final en el fracàs d’Aspriu per salvar les terres. L’anticlímax s’aprofundeix a El vagabund, on Innocenci, erràtic, no aconsegueix prosperar a la levítica Girona, però Bertrana ens regala uns recorreguts per la catedral que il·luminen retrospectivament l’escenari de Josafat i l’espaterrant relat d’uns jocs florals a Perpinyà. En canvi, el tremp narratiu llueix amb consistència sostinguda de cap a cap dels contes, de quatre dècades, variats i sovint connectats amb les novel·les per personatges i situacions comunes.

           Tenir tot Bertrana a mà era una urgència que feliçment estem satisfent.


Ressenya de Violeta, de Prudenci Bertrana

dissabte, 8 d’abril de 2017

LLUMS I OMBRES


















Jean Echenoz, Llampecs. Traducció d'Anna Casassas. Raig Verd, 2016.
Versió ampliada de la ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 de febrer del 2017.


Amb Llampecs, el francès Jean Echenoz (1947) va culminar el 2010 una trilogia de novel·les breus de caire biogràfic. Novel·les, com s'anuncia a la coberta de les edicions franceses, no pas biografies, per més que segueixen força de prop els fets documentats. Lluny de la recepta adotzenada de novel·la històrica, de la trama convencional farcida d’estampetes d’època i de coincidències més o menys forçades amb personatges reals, Echenoz se serveix de les figures triades per assajar un relat autònom, que alterna fetes i quotidianitat, i on pesa molt la part més dolorosa de la vida: la soledat, el fracàs, la marginació.

Amb un estil d’aparença planera, directe i col·loquial, sense tibar la corda de l’extensió –són novel·les de poc més de cent pàgines–, Echenoz ha desenvolupat en aquestes tres peces minuciosament construïdes un tipus de narració molt suggestiva, gairebé hipnòtica per com captura el lector. Part d’aquesta força ve de l’ús del present, que subratlla la immediatesa de l’acció i li atorga un punt hiperrealista. A més, el present permet a Echenoz distanciar-se com a narrador, tot i que sovint es té la sensació que ens està explicant la història a cau d’orella, com quan introdueix valoracions personals, referències de context o anticipacions que, a més, visibililitzen l'autor.

La trilogia ha crescut a partir de la variació. Ravel (2006), primera de la sèrie i l’única no traduïda al català, abasta els últims deu anys de la vida del músic francès Maurice Ravel (1875-1937), conegut i molt apreciat per Echenoz. És un llibre més aviat trist, marcat per la decadència física de Ravel. L'aproximació que fa Echenoz al músic, hereu dels grans corrents transformadors del segle XIX, és summament íntima, ja des de la commovedora obertura del llibre, quan se'ns presenta el ritual del personatge tancant casa seva abans de sortir cap a una actuació.

          A la magistral Córrer (2008; Raig Verd, 2014) seguim la carrera esportiva del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (1922-2000), que Echenoz, poc interessat en els esports, reconstrueix sobretot a partir de les cròniques del diari L'Équipe. Aquí l’arc temporal del relat s’amplia i se situa entre les dues invasions de Txecoslovàquia: la nazi, el 1939, i la soviètica, que va esclafar la Primavera de Praga el 1968.

          Llampecs va més enllà i obre l’objectiu fins abastar tota la vida de l’enginyer i inventor nord-americà d’origen serbi Nikola Tesla (1856-1943), un altre personatge que a Echenoz li cau lluny (“No sé gairebé res sobre la ciència”, ha declarat; i a la mateixa novel·la fa aquest incís: "El públic, que entén tan poc com jo aquestes coses científiques"), i porta l’experiment amb les biografies a un punt d’exhauriment –ho prova que la novel·la posterior, 14 (2012; Raig Verd, 2013), inverteix els termes: els personatges són de ficció, però tot el que s’explica de la guerra del 14 és d’una veracitat extrema, molt documentada.

          A diferència de les dues obres anteriors, a Llampecs Echenoz canvia el nom del protagonista, que es diu simplement Gregor. És un indici que, tot i seguir els fets de la biografia de Nikola Tesla, ha optat per alliberar-se de la fidelitat màxima: l’inventor dóna peu a un major grau d’invenció narrativa, a un relat d’aparença més convencional, amb bons i dolents (Edison, acèrrim rival de Tesla; o l’envejós Angus Napier, l’ajudant de l’últim mecenes de Gregor), i amb trets obertament ficcionals, com el relat de ressons mítics, gairebé premonitori, del naixement de Gregor, geni de l’electricitat, en la foscor d’una mitjanit tempestuosa il·luminada per un llampec “gegantí”, o com l’atropellament que pateix ja ancià, una escena quasi hitchcockiana en què uns coloms es llancen sobre Angus, begut, i li fan perdre el control del cotxe.
Però Llampecs, molt ben traduïda per Anna Casassas, no és Amadeus: Echenoz evita el maniqueisme i insinua, amb el seu estil precís, entre franc i reticent, les debilitats i les mancances que fan que Gregor/Tesla, un savi obsessiu, rampellut i incapacitat per a les convencions socials, acabi convertit en un solitari oblidat de tothom. La seva contradictòria figura planteja els límits de vegades incerts entre geni i bogeria, entre invenció i còpia, entre generositat i egoisme.
          Com a colofó de la trilogia, Llampecs rebla un original i apassionant fresc simbòlic sobre el segle XX, quan Europa es tomba cap a Nord-amèrica. Tot i que el nom de Gregor porti ressons kafkians, la mirada d’Echenoz no és gens mitteleuropea. La fascinació pels Estats Units i la seva cultura, ja present en obres anteriors, com la cèlebre Cherokee, es nota força en la trilogia. Així, si a Ravel ocupa un lloc destacat la gira triomfal que Ravel va fer el 1928 pels Estats Units i Canadà, i a Córrer Nord-amèrica és, en plena Guerra Freda, el territori tabú al qual les autoritats comunistes de Txecoslovàquia no deixen mai que Zatopek vagi a competir, la presència dels Estats Units es fa molt evident a Llampecs. D'entrada, perquè hi transcorre la majoria de la novel·la i Gregor encarna, amb totes les ambivalències, la cristal·lització del somni americà de l'emigrant que s'obre pas i hi triomfa.

         Però és que, a més, des del punt de vista narratiu, les referències i els recursos manllevats de l'edat daurada del cinema nord-americà són pertot arreu. Per exemple, en un fragment com el següent:

La seu de la Western Union: després d'un vestíbul seguit d'uns quants vestíbuls quilomètrics més aranyes, marbres, catifes, estàtues, quadres, tapissoscompassats de conserges, ja prou llargs de travessar, finalment un tràveling frontal molt lent fa aparèixer en George Westinghouse en persona, instal·lat darrere d'una taula de despatx gòtica al fons d'una sala de les dimensions d'un estadi.

            I el cinema serveix també d'analogia en la descripció d'un personatge clau com Angus Napier:

És un noi baix d'aire poruc però perillós, sorneguer encara que una innocència de vegades perduda per la seva mirada, ingènua i tossuda com la d'un àngel, faci la competència a aquest aspecte garneu i li doni un aire de nen una mica boig, capaç de torturar algú fins a la mort mentre l'abraça plorant i li consagra l'amor i la vida entre dues sessions al ferro roent, és a dir, un plagi anticipat de l'aparença de l'actor Elisha Cook júnior, que naixerà a San Francisco al cap de deu anys, igual que en Richard Widmark, un 26 de desembre, abans de traslladar-se per créixer aquí a Chicago i després anar a Hollywood a desenvolupar el seu talent d'artista de segona fila. 

            Indubtablement, el rostre inoblidable d'Elisha Cook júnior, tan present com a secundari en el millor cinema negre americà, no solament és descrit a la perfecció per Echenoz, sinó que serveix per caracteritzar físicament i moralment Angus.

             Es tanca, en definitiva, una de les millors propostes literàries sorgides en la primera dècada del segle.

dimarts, 21 de febrer de 2017

MENJA'T UN LLIBRE


Isabel-Clara Simó, La innocent. Edicions Bromera, 1995.
Ressenya publicada al setmanari "El Temps" (1995)


Reincidir en un gènere tan codificat i saturat com el de la novel·la negra pot abocar avui dia en un tipus de literatura adotzenada per omplir uns aparadors ja prou inflats de paperassa, però per sort també dóna llibres amb prou ambició i talent per tornar a un món ple de tòpics i fer-nos-el creïble com el primer dia, com és el cas de La innocent, últim Premi València de Literatura. Amb un assassinat, un tipus dur que l'ha de resoldre, policies tèrbols i l'habitual rastellera de personatges del submón delictiu, Isabel-Clara Simó ha construït una ficció ràpida, airosa i amb grapa, que no se sosté en cap complicada filigrana argumental, sinó en un parell de recursos bàsics emprats amb eficàcia i seguretat.

     Primer, un aplicadíssim treball de registre lingüístic en la veu narradora, la primera persona de l'home dur de torn, un improbable funcionari de Benestar Social que ha passat per la Model, ben dotat per subsistir en una vida plena de garrotades. Aquest Miquel protagonista i narrador s'explica amb fluïdesa i convicció, i amb ell obté Simó la solidesa i la versemblança que calen en el gènere negre per evitar el ridícul o la inanitat, com passa sovint.

     En segon lloc, i l'esquer el trobem ja en el títol de la novel·la, un segon personatge, Elisa Solbes, amaga en la seva presència tímida, discreta, suposadament bondadosa i innocent fins a la mèdul·la, el drama que acaba imposant-se al punt de vista de la figura dominant de Miquel, prototípicament masculina, poc sensible i menys sentimental. Elisa es va dibuixant a poc a poc, amb veu baixa, i només una acció rotunda la situa al lloc de privilegi, però en acabat queda clar que és a través d'ella, de la seva psicologia i del seu paper en el món, que Simó enfoca el clàssic joc d'enganys, falsedats i violències del gènere, esquivant amb elegància els extemporanis afegits de denúncia social que són la debilitat de tants conreadors locals de literatura de lladres i serenos.

     Si La innocent es queda només en una novel·la saludable, realment estimable però no del tot memorable, és sobretot perquè Simó, en jugar-s'ho tot a la carta del Miquel narrador, atractiva i ben resolta (només de tant en tant sona un pèl massa a manual d'expressions i frases fetes), resta densitat al món entrevist d'Elisa i complexitat a l'estructura de la novel·la. Un indici ben clar el trobem, per exemple, en el fet que Miquel s'adreci periòdicament al públic que l'escolta o el llegeix ("coi de desvagats, que només llegiu i llegiu sense trellat"), un tirar pilotes enfora més aviat gratuït i sense cap funció precisa. Garlant, garlant, Miquel, que comença el seu relat dient que "Un dia em vaig menjar un llibre", es menja mitja novel·la que el lector, per poc trellat que tingui, hauria volgut llegir.

dilluns, 19 de desembre de 2016

INTRIGA HISTÒRICA




Carlo M. Cipolla, Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? Traducció de M. Josep Cuenca. Publicacions de la Universitat de València, 2008.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 25 de juny del 2009.


Una intriga anunciada al títol, amb uns quants personatges vívids i memorables, que xoquen per la manera com afrontar l’epidèmia de pesta a un poblet misèrrim a prop de Florència, l’any 1630: el pare Dragoni, el capellà que ha de gestionar la crisi, “honest, indefens, eficient, però certament no el campió de la humilitat”, “una persona que es feia respectar però no es feia estimar”; davant d’ell, un altre religiós, Bontadi, rector de la parròquia de Monte Lupo, un agitador pur, “de caràcter més aviat sanguini i agressiu”, un demagog que sap instrumentalitzar la massa; Della Stuffa, un alcalde tou, vençut per les circumstàncies; el cirurgià Coveri, enviat per les autoritats sanitàries florentines per ajudar Dragoni, un funcionari “valent, conscienciós i precís, i clarament procliu a l’anàlisi quantitativa dels fets”, home “dur, caparrut, polèmic, fàcilment ofensiu”; i uns quants sospitosos com Pandolfo di Tommasi Giorgi, el tafaner que treu el nas quan no toca, el fuster Mazzuoli, bregós de mena, que s’acusa quan es vol defensar, i el forner Giunti, un “energumen”, “sempre a primera línia quan s’havien d’organitzar festes i reunions del poble”.

       Com es titula aquesta novel·la històrica? Quants exemplars va vendre per Sant Jordi? Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? no és cap novel·la, sinó un assaig d’un dels historiadors europeus més eminents del segle XX, l’italià Carlo M. Cipolla (1922-2000), que va manejar la nombrosa i detallada documentació de l’epidèmia per fer reviure l’episodi amb minuciositat. Els personatges s’expressen sovint en documents escrits per ells mateixos o en declaracions recollides en tribunals i seus administratives. Cipolla, doncs, ha d’imaginar poc, però el seu relat, viu, àgil i engrescador des del títol, revela un escriptor murri i intel·ligent que no es pren llicències perquè no pot contradir els documents, i que distreu i captiva com el millor novel·lista mentre planteja una qüestió històrica de gran transcendència política i filosòfica: la lluita del saber científic i empíric, encara en beceroles però obrint-se pas ja al segle XVII, contra l’obscurantisme i la manipulació religiosa. Una lluita no tan pretèrita ni obsoleta quan sentim les bajanades del creacionisme nord-americà o determinats judicis de la jerarquia eclesiàstica espanyola i vaticana.

       El relat de Cipolla mostra com l’experimentalisme comença a impregnar les formes de la vida i com, paradoxalment, l’acció dels “cientifistes”, els que lluitaven contra l’epidèmia amb raons higièniques i de salut pública, no estava ben fonamentada en aquest cas concret: la processó organitzada per Bontadi a Monte Lupo per reclamar un miracle que acabés amb la pesta no va fer-ne créixer el nombre d’infectats. La conclusió de Cipolla il·lustra sobre el difícil paper de la veritat en els afers públics: “els funcionaris sanitaris s’equivocaven fins i tot estant sobre el camí correcte, mentre que el capellà Antonio Bontadi tenia raó fins i tot trobant-se en el camí equivocat”. Perquè, efectivament, la fi de l’epidèmia no va ser cap miracle.

       En definitiva, un assaig breu i entretingut, literatura de qualitat, ple de matisos (l’oposició a les quarantenes no era només obscurantisme religiós: aquells pobres de solemnitat necessitaven sortir al carrer a guanyar quatre rals), que és un encert publicar, en una traducció correcta i eficaç, encara que no sigui una novetat (l’edició italiana és de 1977).

dijous, 15 de desembre de 2016

UN DEBUT CONTUNDENT




Natalia Ginzburg, El camí que porta a ciutat. Traducció d’Alba Dedeu. Edicions de la Ela Geminada, 2016.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 de desembre del 2016.


A Pizzoli, un remot poblet dels Abruços, molt a prop de L’Aquila, tristament cèlebre pel terratrèmol del 2009, hi va viure Natalia Ginzburg (1916-1991) entre 1940 i 1943. La militància antifeixista d’ella i el seu marit, Leone, els hi va portar desterrats. El matrimoni, amb dos fills petits, hi va tenir allà una tercera filla. La tardor de 1944, Ginzburg va publicar un article, que més endavant va encapçalar el recull Les petites virtuts (1962), en què afirmava que “aquella va ser la millor època de la meva vida, i només ara que ha passat per sempre, només ara, ho sé”. Probablement es trobava encara sota l’impacte de la mort de Leone, pocs mesos abans, a causa de les tortures a què el van sotmetre els nazis a Roma.

            Però a El camí que porta a ciutat, la novel·la que va començar a escriure a Pizzoli el 1941 i que es va publicar l’any següent, no hi trobem cap felicitat familiar ni sentimental, tot i estar ambientada a Pizzoli. Aquest debut editorial de Ginzbug, fins aleshores autora només d’alguns relats breus, és una obra aspra i eixuta, gairebé existencialista per la duresa amb què es tracten els personatges i les relacions que estableixen entre ells. El final de l’adolescència de Delia, la jove narradora, està marcat pel contrast entre poble i ciutat, entre llibertat i opressió, entre amors callats i relacions interessades. Les il·lusions, en el context de la Itàlia feixista i rural, són de poca volada, i el pes del convencionalisme i la comoditat quotidiana s’imposa sobre gairebé tot i tothom.

            El relat de Ginzburg, concís, gens sinuós, és d’una contundència aclaparadora. Delia no està per gaire romanços, tot i que no sap ben bé cap on va. Vol i dol, com gairebé tots els personatges, i la seva veu narrativa està molt ben trobada. La família, els amics i els amants que giren entorn d’ella són retratats amb pinzellades escasses i precises, i la traducció d’Alba Dedeu ens ho reporta sense entrebancs. La novel·la es llegeix en un sospir i, en acabat, fa l’enganyós efecte que se’ns ha explicat de pressa una bona història que potser hauria donat per un tom més gruixut. Però, de fet, la deixa amarga que queda a la memòria del lector convida a tornar enrere, a rellegir o recordar pàgines i detalls que potser han passat desapercebuts.

            A pesar que els escriptors no solen ser els més indicats per parlar de la seva pròpia obra, val la pena tenir en compte el que declara Ginzburg al prefaci del volum en què, el 1964, va reunir aquesta i les quatre novel·les breus següents: “Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada”. I justament és això el que va aconseguir, així com reflectir els “vincles d’amor i d’odi que em lligaven a aquell poble”, un sentiment contradictori que només va descobrir en haver enllestit la novel·la. Camí de la ciutat, o, tornant-ne, camí del poble, Ginzburg ens hi parla, sense edulcoracions i també sense tremendismes, de com una noia entra en l’edat adulta en una societat tradicional sotmesa a un règim polític autoritari. La distància que estableix amb tots els personatges dificulta l’empatia total amb cap d’ells, i alhora ajuda a entendre’ls en la seva complexitat i amb les seves contradiccions. No és un mèrit escàs, i menys per una primera novel·la.

       Hem de celebrar que aquest llibre tan pulcrament editat enceti la publicació per Edicions de la Ela Geminada del cicle complet dels Cinque romanzi brevi, oportuna reivindicació d’una escriptora que ha anat guanyant prestigi amb el pas del temps.